Josep Gras
Lluís Maria Todó foto: Vilaweb
A Un diàleg imaginari l’escriptor, professor i traductor Lluís Maria Todó (1950) fa un exquisit exercici memorialístic, que combina el relat autobiogràfic i l’assaig, a través del qual revisa la seva relació intel·lectual i sentimental durant quaranta anys amb tres grans mestres de la novel·lística contemporània: Sthendal, Flaubert i Proust.
El llibre que comentem s’obre i es clou a l’estil proustià: Todó, malalt i força afeblit, aprofita la treva que li proporciona la millora del seu estat de salut per emprendre un projecte enormement engrescador: parlar de l’ofici d’escriure i dels incomptables beneficis que comporta, sense oblidar els greuges i els costos que, inevitablement, se’n deriven. I ho fa evocant la fèrtil convivència que ha mantingut al llarg dels anys amb aquests tres genis, que han esdevingut models inesgotables en l’art de la novel·la. Tant Stendhal, com Flaubert i sobretot Proust han omplert els dies de Todó de moments singularment plaents, aportant-hi contínues ensenyances.
A Un diàleg imaginari, l’autor rememora la seva relació amb uns escriptors per als quals va ser molt difícil fer coexistir l’exigència de la literatura i els reclams d’una existència convencional. A través de documents personals com articles, conferències, fragments de dietaris, apunts per a les classes o estudis introductoris, Todó analitza les obres més significatives d’aquestes tres plomes immortals, aquelles que l’han empès a escriure i que, al capdavall, “li han canviat la vida”.
L’autor de Gramàtica dels noms propis (2017) combina aquí l’assaig literari amb el relat autobiogràfic. Vivències com la del primer cop que va llegir Madame Bovary (1857), als dinou anys a la platja de Llavaneres. O quan més endavant, ja com a professor doctor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona el curs 81-82, va tenir la sort de poder parlar de Flaubert als seus alumnes i d’advertir-los que no es prenguessin al peu de la lletra les paraules del literat francès quan deia que “escriure és impossible”, mentre no deixava de treballar en la història de la tràgica infelicitat d’Emma Bovary. Altres records associats a la feina apassionant de traductor ‒Molière, Artaud, Maupassant, a banda de l’esmentat Flaubert‒, com el dia que l’editor Àlex Susanna li proposa de tornar a traduir precisament Madame Bovary, també recuperen el seu protagonisme en aquestes pàgines.
Todó aconsegueix que el lector entri dins d’unes peces magistrals i que pugui conèixer els mecanismes interns que les fan funcionar, la motivació dels seus autors en escriure-les, així com les vicissituds del procés creatiu, sense perdre de vista el lligam que les uneix a l’experiència real de l’escriptor català.
Stendhal (1873-1942), Gustave Flaubert (1821-1880) i Marcel Proust (1871-1922) van lliurar-se en cos i ànima a la literatura, però de maneres diferents que Todó explica amb una prosa amena i al mateix temps no mancada de rigor.
Mentre que per al primer (La cartoixa de Parma, 1839) el més important era el que ell anomenava “la chasse au bonheur”, “la caça de la felicitat” i, en aquest sentit, escriure era un bon mitjà per combatre l’avorriment, per als altres dos la literatura demanava una dedicació completa, que excloïa les “distraccions” de la vida quotidiana.
Així i tot, hi ha diferències importants a l’hora de posar en pràctica una decisió tan transcendent: Flaubert, afectat d’epilèpsia des de ben jove, va renunciar a la mundanitat per consagrar-se a allò que, de fet, sempre havia volgut; Proust, en canvi, no abandonà mai del tot la vida de societat, ni durant el darrer període vital i creatiu ‒entre 1909 i 1922‒, quan l’elaboració d’À la recherche… es va convertir en el seu repte més urgent. Tot el bagatge que va acumular l’escriptor guardonat amb el Goncourt el 1919 el va abocar a la seva obra. També es va recloure, com l’autor de L’educació sentimental (1869), però sense renunciar als “aprenentatges” de les coneixences i dels actes socials.
Asmàtic, cada cop més minvat, Proust va poder concloure durant la primavera de 1922 el que per a Todó és, sens dubte, el llibre més important de la seva vida. La darrera part d’Un diàleg imaginari constitueix, en aquest sentit, un homenatge rotund a l’autor de la pòstuma Contra Saint-Beuve (1954); el reconeixement de l’amor i l’admiració pel creador d’Un amor d’en Swann, Combray o A l’ombra de les noies en flor, per citar només alguns dels títols que formen part d’aquest gran monument narratiu (el lector català els té a l’abast en les traduccions de Josep Maria Pinto a Viena edicions i Valèria Gaillard a Proa).
«À la recherche du temps perdu és un llibre que ens incita a llegir el nostre món i a nosaltres mateixos amb ulls de creador, i ens convida també a nosaltres a convertir-nos en narradors de la nostra vida», diu Lluís Maria Todó. Una invitació que, segons ell, pot aportar-nos «saviesa, coneixement i felicitat».
Un diàleg imaginari és molt més que un exercici assagístic exquisit. És el regal literari ‒que de ben segur es farà rellegir‒ d’un autor per a qui estimar, escriure i viure es complementen de manera natural.
Un diàleg imaginari, Lluís maria Todó
Barcelona: Club Editor, 2021
192 pàgs. 18 euros