La impaciència de l’humanista

Els Dietaris de Stefan Zweig (1881-1942), juntament amb El món d’ahir (1944), componen un monument autobiogràfic d’immens valor literari i cultural, imprescindible per conèixer l’obra de l’escriptor vienès, i constitueix un testimoniatge profundament ètic de l’abisme en què va caure Europa durant la primera meitat del segle XX. 

Aquests dietaris del cèlebre escriptor vienès comprenen gairebé una vida, que s’estroncà per voluntat pròpia el 1944, quan l’intel·lectual exiliat en aquell moment a la brasilera Petròpolis s’acomiadava dels seus amics i coneguts en una nota escrita, on els desitjava que algun dia no massa llunyà «poguessin veure l’aurora, després de la llarga nit».
Zweig, exhaust i desencantat de tot, havia perdut la fe en la regeneració de la condició humana, en la seva capacitat per aprendre dels grans errors comesos en el passat. Així ho expressa a El món d’ahir (escrit entre 1939 i 1941, i publicat pòstumament el 1944): «A desgrat meu, he estat testimoni de la derrota més terrible de la raó i del triomf més furient de la brutalitat que conté la crònica dels temps». Per a un humanista convençut com ell, que al llarg dels anys havia anat cisellant ‒a través d’un procés personal i ideològic prou costós‒ una actitud antibel·licista, el nou descens als inferns de la seva “estimada” Europa l’abocà al fatídic desenllaç.

Els Dietaris que ara podem llegir, gràcies a l’edició acuradíssima de Knut Beck que ens presenta Quaderns Crema ‒també responsable de l’abans esmentat El món d’ahir. Memòries d’un europeu (2001)‒, traduïts per Tiana Puig, acompanyats de minucioses notes informatives a peu de pàgina que completen el text de Zweig i amb un exquisit prefaci de Mauricio Wiesenthal, abasten des de 1912 fins a 1940. Repartides en nou quaderns, les seves anotacions deixen constància dels periples vitals de l’escriptor; les  opinions sobre temes trivials o les impressions al voltant de les coneixences i amistats que anava teixint (Rainer Maria Rilke, Émile Verhaeren, Arthur Schnitzler… i, sobretot, Romain Rolland), el manteniment de la correspondència epistolar (Hermann Hesse, Joseph Roth, que malgrat la intensa relació personal gairebé no apareix als Dietaris), però també els neguits derivats de la guerra i dels estralls que aquesta provocava entre la població.

En aquest sentit, els cicles referents als dos primers anys de la gran conflagració armada (entre juliol de 1914 i febrer de 1916)  il·lustren el progressiu desencís del patriota pro-germànic que encara era Zweig i la seva condemna de l’esperit de bel·ligerància creixent que reduïa les persones a mera carn de canó. El diumenge 1 d’agost de 1915 escriu: «La humanitat no havia exigit mai un sacrifici tan gran de l’individu: abans només combatien els soldats, mentre que ara s’arrabassa la vida a tothom».
Un dels passatges més destacats en la crònica memorialística d’aquells anys és el del viatge a Galítsia ‒aleshores territori estratègic sota domini polonès‒, en què el novel·lista (Carta d’una desconeguda,  La impaciència del cor, Novel·la d’escacs…) descriu de manera magistral el paisatge desolat que troba al seu pas: les trinxeres, la misèria de la gent, les barraques, els ponts dinamitats, els trens hospital amb els ferits greus…, «l’únic bonic d’aquests temps que vivim és la camaraderia», conclou després de llargues jornades envoltat de sofriment.

El 22 d’octubre de 1931 reprèn la redacció del seu dietari, després de tretze anys d’inactivitat, i ja no l’abandonarà –tot i les interrupcions durant breus períodes‒ fins al 19 de juny de 1940, data en què finalitza el darrer Quadern de la guerra. Zweig, immers de nou en un segon conflicte de proporcions encara més catastròfiques que l’anterior, es mostra més desesperat i pessimista que mai: «Aquesta guerra s’està lliurant en nom d’un principi sobre el qual es basa tota la nostra existència; si aquest principi s’ensorra, també ho farà el món que coneixem. Ja no sé per a què ni on viure». Dotze dies més tard, el 25 de juny, ell i la seva segona muller Lotte van marxar de la localitat anglesa de Bath cap a Rio de Janeiro.

La lectura d’aquests fulls autobiogràfics, escrits amb una prosa enèrgica, permet copsar el canviant estat d’ànim del protagonista, així com els progressos que va fent en l’escriptura dels seus llibres, les tensions i els fracassos del dia a dia o les seves trobades profitoses amb altres col·legues. Els Dietaris complementen les excel·lents memòries intel·lectuals que són El món d’ahir i ens ofereixen ara l’oportunitat de conèixer de prop, en la seva quotidianitat més íntima, l’autor d’El món de 1914 (recull d’articles de premsa de l’època) i de Moments estel·lars de la humanitat (1927, un conjunt de peces narratives sobre esdeveniments històrics rellevants). Són, com diu Wiesenthal, “un apassionat viatge al passat” de la mà de l’humanista irreductible que fou Stefan Zweig.
Tots dos llibres constitueixen un col·losal monument memorialístic, imprescindible per comprendre la magnitud d’uns temps extraordinàriament convulsos però també irrepetibles en molts aspectes.