Benaurada redempció

Josep Gras

Sebastian Barry

© Getty Images, a l’edició digital de RTE (Servei  de Mitjans de Comunicació Públics d’Irlanda), 2023.

El protagonista d’aquesta novel·la es veu impel·lit a furgar en el seu passat i a reviure de nou fets enormement dolorosos, tot i que ja sabia  que la placidesa d’ara en què s’ha aposentat és enganyosa i fràgil. A Tom Kettle el corsequen massa retrets que el priven d’un més que merescut alleujament. A Temps immemorials l’autor fa un retrat absolutament magistral d’aquest home turmentat, i burxa en una nafra que encara cou a la societat irlandesa actual.  

El retrat que fa l’autor, l’experimentat i reconegut escriptor irlandès Sebastian Barry (Dublín, 1955), del personatge que omple aquesta novel·la amb la seva immensitat, és extraordinari. Per diferents raons, i en primer lloc perquè en molts moments sembla ell mateix ‒el protagonista de Temps immemorials‒ qui ens explica la seva vida actual, condicionada per un passat terrible que anirem coneixent a poc a poc, quan “ell” cregui que és oportú. Però el relat no avança en primera persona, sinó en tercera, conduït per un narrador omniscient que és l’autor, que demostra que el coneix tan bé, en Tom Kettle ‒el policia acabat de jubilar que s’ha instal·lat, per viure aquesta nova etapa, a la població irlandesa costanera de Dalkey, en un apartament davant del mar‒, que es diria que el descriu després d’haver-hi mantingut unes quantes converses reals.

Com si Barry hagués rebut l’encàrrec de ser el seu biògraf i no tan sols el creador d’un personatge de ficció tan potent. Són molt significatives, en aquest sentit, les paraules de l’escriptor quan, en el decurs d’una entrevista que va concedir quan la seva novel·la va ser seleccionada per al prestigiós Premi Booker el 2023 (es pot llegir ‘en línia’ a thebookerprize.com), afirma: «Vaig sentir que la meva feina era ser el seu testimoni i veure i escoltar el que ell estava veient i escoltant».

Barry es pren seriosament la seva comesa, com el lector pot comprovar al llarg del llibre. Tom Kettle és una persona que aparentment duu una existència tranquil·la ‒si més no, això sembla al principi‒, però amaga una complexitat feta en bona part de patiment que anirà manifestant-se, gràcies a la saviesa de l’escriptor, de manera progressiva, esperonada per alguns fets exteriors puntuals. És a dir, que la introspecció de Tom és constant i mesurada al llarg de la novel·la, però va desempallegant-se d’una mena de capa protectora inicial fins que el seu lirisme turmentat es mostra, ara sí, amb tota la càrrega que suporta. La seva vida, senzillament, ha estat marcada per la tragèdia, rotunda, sense gaires resquills per al consol o la fàcil resignació: les morts de la June, la seva dona, i dels dos fills Winnie i Joseph. I encara allò altre, els abusos sexuals patits durant la infantesa per capellans, tant ell com la June. Un assumpte més que escabrós, rotundament execrable, el de la perversió de l’Esglèsia Catòlica irlandesa, que afectà moltes persones a tot el país, «amb imatges terribles que són difícils d’esborrar», segons Barry.

I per això ara, tot i que intenta avenir-se a la soledat, no pot deixar de reviure el passat, d’encarar-se inevitablement amb els seus poderosos dimonis interiors. En part perquè l’han menat a fer-ho, a furgar en la seva memòria. El Fleming sobretot ‒qui ha estat durant anys el seu cap, ara ja no hauria de tenir-hi cap influència‒, però encara amb el dret, pel que sembla, d’arrencar-lo gairebé literalment d’una placidesa enganyosa però ben merescuda. El Tom, amb la seva col·laboració, havia de conferir veracitat a la investigació ara reoberta, malgrat que això impliqués pouar en el record de coses terribles sens dubte però, alhora, pertanyents a “un temps immemorial”, que és millor, diu ell, no haver d’”invocar” ‒fa servir aquestes paraules, diàfanes, belles, esmolades.

La identitat d’aquest home que ni ara, quan ja comença a sentir-se vell i fora de circulació, no pot deixar en molts moments de pensar com ho feia el policia que va ser, es va completant al llarg del relat. Què l’afligeix realment, per què viu tan sovint corsecat per la culpa i l’enyorança? Hi ha coses, fets, dels que es penedeixi actualment? La gran destresa de Barry ‒que amb Temps immemorials (Old God’s Time, 2023; ) fou per cinquè cop candidat a l’abans esmentat Booker Prize, anomenat Man Booker Prize fins fa cinc anys ‒és la d’administrar tot aquest bagatge de calamitat i declivi i explicar-lo sense seguir una linealitat cronològica, sotmetent-lo als vaivens anímics del Tom. I és gràcies a aquesta decisió que la descripció del personatge esdevé intensa, inoblidable. De fet, l’autor / Tom Kettle no entra al fons dels desgraciats successos que l’han convertit en «…un supervivent absurd /…/ Un vestigi, amb l’ànima feta un jersei espellifat» fins a les darreres quaranta pàgines. I el lector arriba, gairebé sense adonar-se’n, a un desenllaç que és ple de matisos, obert a diferents interpretacions, gens complaent ni previsible si el que s’esperava era una cloenda convencional. Potser era la part de redempció que en Tom tant anhelava i que, pe fi, li ha estat concedida.

Si Temps immemorials és, sens dubte, una de les millors novel·les que he pogut llegir els darrers anys, es deu en bona mesura a la prosa excel·lent de Sebastian Barry (L’escriptura secreta, 2008, o A la banda de Canaan, 2011; totes dues publicades per Edicions de 1984, en són dos títols representatius), al seu mestratge, fent gala d’un gran domini en el ritme narratiu, en la cadència que pren el relat; combinant frases llargues amb altres més curtes, que corroboren, ressalten, complementen la sorprenent dansa dels mots que ens acaba embolcallant.
D’una bellesa absorbent i desbordant de coneixement. Resulta difícil triar un fragment com a exemple, perquè les més de tres-centes pàgines del llibre en van plenes, com aquest en què el record de la June ara absent pren un significat gairebé premonitori: «Ara el Tom era aquí, a un any llum d’aquell dia reverberant, i de totes les coses que van venir després, totes les coses cruels, les coses felices, les coses més felices /…/ Què es voldria quedar Déu de la seva història?».

Una escriptura com la de Barry no crec que s’aprengui en cursos accelerats, ni accepta ser compartida amb altres ocupacions professionals a temps parcial. Vol dedicació, perseverança i paciència, sense les quals no s’entendria el seu procés creatiu. Més de quaranta anys d’ofici avalen la qualitat de l’obra de l’irlandès: autor de tres poemaris, una quinzena d’obres de teatre, deu novel·les ‒que han rebut nombrosos premis com el Costa Book of the Year 2008 i 2017, el Walter Scott de ficció històrica el 2012, l’Irish Book, el James Tait Black Memorial Prize…, tots ells dins l’àmbit anglosaxó, entre altres ‒ i un recull de contes.

Temps immemorials deixa una fonda empremta, sens dubte, i confirma amb escreix la vigència absoluta del gènere novel·lístic.

Temps immemorials, Sebastian Barry
Traducció de Marc Rubió
Barcelona: Proa, 2023. 328 pàgs.

No Comments Yet

Leave a Reply

Your email address will not be published.