L’observador compromès

John Berger reflexiona en aquests assaigs, que harmonitzen erudició i estil divulgatiu, sobre les possibilitats que ofereix la contemplació d’una imatge, ja sigui pictòrica o fotogràfica, i de la importància del context a l’hora d’interpretar-la. A Mirar l’intel·lectual de trajectòria polifacètica també remarca la necessitat d’educar la mirada i dotar-la d’un major compromís ètic.     

De la polièdrica personalitat intel·lectual de John Berger (Londres, 1926 – París, 2017) ‒pintor abans que escriptor, amb una àmplia producció que abraça el teatre, la poesia, la narrativa de ficció, el guió cinematogràfic i televisiu, la crítica i, sobretot, l’assaig, probablement el gènere que més el va prestigiar‒, el llibre que ens ocupa en mostra el seu vessant com a crític d’art, expert no tan sols en el coneixement de les obres i les trajectòries de reputats pintors, sinó també en l’estudi de la imatge expressada a través d’altres mitjans.

Els assaigs aplegats a Mirar (About Looking, 1980) van ser escrits i publicats durant les dècades dels 60 i 70 del segle passat, majoritàriament a la revista londinenca d’aleshores New Society ‒que el 1988 va ser absorbida per la marxista New Statesman, on Berger ja col·laborava amb una secció fixa des de 1951. Tot i els anys transcorreguts, les reflexions de l’escriptor en aquests articles que combinen l’erudició i el to divulgatiu mantenen una vigència extraordinària.

El principal propòsit de l’autor és el d’explorar i proposar diferents maneres de mirar una imatge; de fer més completa la capacitat de contemplar i d’interpretar-la que té l’espectador. Aquest interès en l’observació i la recepció actives de l’individu davant l’obra artística, des d’un punt de vista interdisciplinari, va ser una constant en la trajectòria de Berger. El 1972 el seu programa televisiu Ways of Seeing (Maneres de mirar), emès al canal BBC Two, va contribuir a una renovació dels formats més estandaritzats en l’àmbit de la difusió del món de l’art, i va influir en la crítica especialitzada que es va fer posteriorment.

Berger no es limita a analitzar un quadre des d’una perspectiva només artística o situant-lo en el conjunt de l’obra del pintor, sinó que l’emmarca en el context històric, amb les seves implicacions ideològiques, estètiques i culturals. És notòria la seva habilitat per analitzar exhaustivament els components i el sentit d’una peça, entrellaçant-lo amb les motivacions del seu creador i amb les problemàtiques externes, i no perdent mai de vista la rebuda en els destinataris.

Els assaigs que conté la segona secció de Mirar, “Espais viscuts” ‒després d’un capítol inicial sobre la relació entre l’home i els animals com a objecte d’exhibició‒, en què s’estudien les aportacions d’uns quants artistes escollits i les seves obres, com els dedicats a Courbet (“l’art és l’expressió més completa de qualsevol cosa existent”, deia) o a Turner (“la capacitat de donar vida a un quadre, o l’ús i el sentit de la llum”, en destaca l’autor), en són un bon exemple i mostren l’estil peculiar de Berger: anàlisi detallada de l’obra, contextualització rigorosa (biogràfica, de l’entorn, cultural), discurs amb referents filosòfics, narració gairebé literària en alguns passatges, inclusió de fragments dels mateixos creadors (Lowry, Magritte, Roualt…) que comenten les vicissituds de la seva feina.

Una prosa, la de l’autor de la novel·la G., guanyadora del Pulitzer el 1972, que integra aquestes confluències i discorre amb claredat, impregnada d’una ferma actitud de compromís polític i ideològic (Berger es declarà sempre marxista, i sovint manifestava públicament la seva esperança que, tot i el fracàs dels règims comunistes, les societats capitalistes experimentessin algun dia una transformació radical). I l’art hi té, segons ell, una responsabilitat inequívoca: «L’art és un mitjancer entre el que ens és donat i el que desitgem», afirma, referint-se a uns valors utòpics ‒o considerats utòpics en el seu moment‒ que aquest (l’art, però no tot) representa i que topen amb les restriccions marcades pels estats totalitaris.

Però la plasmació d’uns moments reveladors, d’escenes que il·lustren les condicions de vida de les persones i dels seus anhels, s’erigeix en un poderós testimoniatge que perdura en el temps i interpel·la les generacions futures. Aquesta funció “redemptora” l’exerceix, a més de l’art, la fotografia. Sobretot quan està inseparablement lligada a la memòria, perquè evita que l’oblit condemni el que ha succeït al no-res.
Aquest tipus de fotografia documental, continua argumentant Berger a l’interessant capítol dedicat a Susan Sontag, a la primera part d’aquest llibre, “Usos de la fotografia”, el que fa és registrar els fets dramàtics ‒les guerres, les situacions extremes de pobresa, els èxodes interminables com a refugiats…‒, precisament perquè els qui els pateixen siguin així observats, recordats i potser algun dia rescabalats del seu oprobi per la resta del món o per unes institucions sumides en una llarga letargia.

«Les fotografies són relíquies del passat, traces del que ja s’ha esdevingut”, diu Berger. Aquesta historicitat continguda en una imatge, que és narrativa i descriptiva alhora, malgrat el seu estaticisme, alguns fotògrafs la van saber copsar molt bé, com Paul Strand o August Sander, als qui l’assagista dedica dues completes ressenyes.
De la necessitat (i del plaer) d’educar la mirada: vet aquí de què parla Berger.