«Soc, soc, soc»

Josep Gras

Sylvia Plath, en tres retrats que mostren diferents moments vitals i anímics de l’escriptora.

©autoria de les fotos, d’esquerra a dreta: Rollie McKenna, 1959; Marcia B. Stern, 1951 i Warren Kay Vantine, 1956, National Portrait Gallery of the Smithsonian de Washington. A l’edició digital de The Collector, 2022.

Seixanta anys després de la mort i de la publicació de la seva novel·la autobiogràfica ‒aquest passat 2023‒, la veu lúcida i rebel de Sylvia Plath continua enlairant-se, més enllà del dolor i la incomprensió que sovint la recloïen dins seu. Amb un to confessional i realista, però sorprenentment poètica, La campana de vidre és també un acte literari de resiliència i de rotunda autoafirmació.      

El 14 de gener de 1963 va publicar-se per primer cop la que seria l’única novel·la, autobiogràfica, de Sylvia Plath, autora elogiada sobretot per la seva obra poètica, d’una profunditat temàtica i estilística impressionant. Signada aleshores amb el pseudònim de Victoria Lucas, La campana de vidre (The Bell Jar) ‒reeditada l’estiu passat, juntament amb Cartes a la meva mare. Correspondència 1950-1963 a l’octubre, per Periscopi‒, sorprèn per la maduresa que traspua el text, desenvolupat amb una sobrietat i un sentit del ritme narratiu insòlits. Als trenta anys, i en un moment personal força convuls.

Plath, amb els dos fills petits Frieda i Nicholas, de gairebé tres i un any respectivament, cada cop més deprimida, abandonada pel seu marit el setembre de 1962 ‒el també poeta Ted Hugues (1930-1998)‒, després de contínues  discussions, s’aferrava a una felicitat fugissera ‒o als vestigis encara tangibles que en quedaven‒, per evitar la tràgica i definitiva claudicació. La malaguanyada poeta bostoniana havia perdut el pare als vuit anys ‒edat en què publicà el seu primer poema‒, s’havia rebel·lat contra els diversos estigmes que imposava una societat conservadora, i sempre va mantenir una relació ambivalent i difícil amb la seva mare, però l’escull que la va enfonsar del tot va aparéixer quan, aparentment, disposava de les condicions ideals per a créixer i “triomfar” (contra les pors i l’isolament, i com a escriptora).

El seu suïcidi a primera hora del matí fred de l’11 de febrer de 1963 cloïa un trienni especialment fecund en la seva producció literària: a banda de la novel·la que aquí ens ocupa, els poemaris més reconeguts són d’aquells anys, com Soc vertical, Arbres d’hivern o Travessant l’aigua, tot i que van ser publicats pòstumament, llevat d’El Colós (1960). El 1981 la compilació Sylvia Plath. Collected Poems, de la qual en va tenir cura Hughes ‒que l’any següent també editaria els diaris, The Journals of Sylvia Plath‒, va guanyar el Pulitzer de poesia.

Durant el darrer període, Plath va intentar realitzar el seu projecte llargament desitjat de convertir-se en escriptora i compaginar-lo, alhora, amb la maternitat i el rol de muller “atenta i complaent” que ja li havien inculcat a l’Smith College quan era una joveneta de poc més de vint anys. Es desesperava, però, quan topava amb la incomprensió que rebia de l’entorn, de manera especialment dolorosa d’en Ted, a qui admirava i odiava al mateix temps. La Plath d’aquells dies, ficcionada per Elin Cullhed a Eufòria (2022), és, probablement, força semblant a la real: contradictòria, furiosa en molts moments, però desbordant de vitalitat.

La que parla a La campana de vidre i explica en primera persona, amb una veu rotundament honesta i valenta, l’inici del trastorn psicològic, les primeres temptatives de suïcidi i la davallada progressiva que la durà a un primer col·lapse és una altra Plath, transfigurada en l’Esther Greenwood, una noia amb talent i grans expectatives que arriba a Nova York el 1953 per treballar durant un temps de redactora en una revista de moda.
Paradoxalment, ni l’assistència a festes i als actes socials, ni les vivències compartides amb les altres companyes també becades com ella o les noves coneixences, no van evitar que una sensació creixent de viure tancada, reclosa dins d’un món íntim turmentat, s’anés apoderant de l’Esther, cada vegada més insatisfeta davant la societat adulta de fora ‒que no l’acceptava, deia, i que li posava traves‒, sempre «dins de la mateixa campana de vidre, macerant-me en el meu propi aire viciat».

L’Esther és conscient del seu caràcter discordant i de la dissociació que es produeix entre els seus anhels i la realitat exterior, plena de possibilitats. Al seu abast hi té “una figuera plena de figues”, però no sap quina triar i, mentrestant, aquestes van marcint-se i van caient davant seu. La prosa de Plath és precisa, molt ben estructurada, plena de figures retòriques (metàfores, epítets, metonímies…) que l’embelleixen i que li confereixen un to poètic sobri i punyent.
Tanmateix, el relat de la transformació que anirà patint l’Esther quan es veu abocada a una dinàmica interminable de metges i institucions psiquiàtriques és cru i realista. El dolor és el gran protagonista dels deu capítols darrers. La noia eufòrica del principi que vol ser escriptora gairebé ha desaparegut. Plath descriu aquesta despersonalització amb un sentit admirable de la contenció.

El final de La campana de vidre és, però, esperançador, perquè és el començament d’un nou cicle en la vida de l’Esther / Sylvia. Esdevé un acte inequívoc d’autoafirmació: «Vaig respirar fondo i vaig escoltar el vell clam del meu cor. Soc, soc, soc». L’èxit acadèmic, el matrimoni amb Ted Hugues, la publicació dels seus poemes, els fills…, tot això encara formava part del futur, a la novel·la. També l’infern londinenc dels darrers mesos.

La campana de vidre, Sylvia Plath
Traducció de Marta Pera Cucurell
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2023. 312 pàgs.

No Comments Yet

Leave a Reply

Your email address will not be published.