La bellesa oculta de la narració

Josep Gras

Praga, 1905. F. J. Jedicka. Old Prague and Old Postars.

Dues joies de la narrativa curta de Rainer Maria Rilke (1875-1926), on es pot apreciar el mestratge i la inspiració inesgotable d’un dels creadors literaris més complets: prosista, autor d’una prolífica obra epistolar, dramaturg, traductor, assagista i, sobretot, poeta lloat fins al més alt nivell gràcies a Elegies de Duino i Sonets a Orfeu (1923) 

Rilke ‒que pertany a aquell selecte i minoritari grup d’escriptors que van excel·lir tant en el vessant narratiu com en el poètic‒ torna a l’actualitat literària de la mà d’aquests dos llibres que deixen ben clar, ja des de les primeres pàgines, que no admeten l’etiqueta de “títols menors”.
L’obra en prosa de l’escriptor en llengua alemanya compta amb dos cims indiscutibles: Cançó d’amor i de mort del corneta Christoph Rilke (aparegut inicialment el 1899, i corregit en posteriors edicions el 1904 i 1906) i els Quaderns de Malte Laurids Brigge (acabat d’escriure i publicat el 1910). Però els relats abunden en el corpus rilkeà i un bon exemple el tenim en aquests volums que, tot i que corresponen al mateix període creatiu, són de contingut ben diferent, tant en les idees argumentals com en l’estructura que els sosté.

Dues històries de Praga (1899) es compon de de dues narracions independents, però amb un epicentre comú que és Praga. La ciutat natal de Rilke, d’on en va marxar definitivament el 1896, és l’escenari on transcorren “Rei Bohusch” i “Els germans” i, alhora, esdevé un personatge més amb una enorme capacitat d’influència en les vides dels altres protagonistes.
L’embruix de qui també engendrà Franz Kafka (1883-1924) enterboleix el pensament d’uns individus que malden per trobar un sentit harmònic a la seva existència. Estimen però també de vegades odien la ciutat dels clarobscurs, acollidora i al mateix temps inhòspita, sempre enigmàtica, com el geperut Bohush quan diu: «Conec la meva mareta Praga fins al cor /…/, i al cor sempre hi ha la part més secreta, i miri, hi ha tant de secret en aquestes cases velles». El destinatari d’aquestes paraules és l’estudiant Rezek ‒curiosament també present a l’altre conte i amb el mateix perfil‒, que personifica la consciència nacionalista del poble bohemi durant aquells anys de domini de la cultura germànica.
Però com passa amb els altres personatges, Rezek és infeliç no únicament a causa d’una situació general que es viu al país de menyspreament dels valors i del patrimoni propis, sinó perquè l’educació que ha rebut i la infantesa i joventut viscudes han estat marcades per un sentiment de tristesa omnipresent.

La Luisa i el seu germà Zdenko de la segona nouvelle també han crescut immersos en una atmosfera familiar depressiva, no gaire diferent de la que va conèixer l’autor de Cartes a un jove poeta (1929; escrites entre 1903 i 1908). Rilke va abandonar “la marona” per deixar enrere la penombra del passat i cercar la seva llar ‒propòsit que el duria a emprendre un intens pelegrinatge per Munich, Worpswede, París, Rússia, Florència, països escandinaus…‒, i que no acabaria de trobar mai, llevat del castell de Duino –on van néixer les cèlebres Elegies‒ i el château de Muzot, la seva darrera residència. El 1926 va morir al sanatori suís de Valmont.          

praga4

Entre 1899 i 1900 Rilke, amb la seva amant i musa Lou Andreas-Salomé, a  qui havia conegut tres anys abans, va realitzar dos viatges a Rússia d’efectes molt positius en la seva producció literària. El 1900, precisament després de la segona visita a Tólstoi, es va publicar Del bon Déu i altres coses ‒que el 1904 veuria l’edició definitiva‒, el segon dels títols que aquí comentem.

Històries del bon Déu, Rainer Maria Rilke

Considerat un dels seus millors reculls de proses curtes, les tretze rondalles ‒com les qualifica el mateix narrador, que pot ben ser l’alter ego de Rilke‒, que conté Històries del bon Déu tenen com a eix vertebrador l’existència de Déu i la seva encarnació en el pensament i les necessitats dels humans. A través d’aquestes contalles breus, cadascuna de les quals acull al seu torn altres petites històries de caràcter llegendari i folklòric ‒la influència de la iconografia religiosa russa és aquí ben palpable‒, es realça la idea que “el bon Déu” és present arreu i de manera predominant en la consciència dels individus, malgrat que sovint s’escarrassin a desoir-lo.

Rilke se serveix d’unes faules morals, perfectament cohesionades entre elles tot i que autònomes en la seva construcció interna, per fer reflexionar amb un to volgudament didàctic ‒el mateix cronista sempre demana que aquestes semblances amb ressons èpics s’expliquin als nens‒ sobre les grans qüestions que afecten la vida dels mortals: la pobresa, la justícia, la lleialtat, la mort, el perdó… En molts casos, apareixen interrelacionades dins d’un mateix relat, com a “La cançó de la justícia” o “De com el vell Timofei va morir cantant”.

Llegir Rilke és endinsar-nos en la genialitat d’un autor absolutament extraordinari. Hi ha una bellesa profunda que s’amaga entre els replecs de cada línia i que revela, constantment, nous i sorprenents  matisos.    

Dues històries de Praga, Rainer maria Rilke
Traducció de Ramon Farrés
Martorell: Adesiara, 2020
120 pàgs. 14 euros

Històries del bon déu, Rainer maria Rilke
Traducció i presentació de Ramon Farrés
Mallorca: Lleonard Muntaner editor, 2021
136 pàgs. 16 euros

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.