L’admirable profunditat del traç

Virginia Woolf va estiuejar a Talland House, Saint Ives, quan era petita. ©Wien

Virginia Woolf (1882-1941) va escriure aquest esbós autobiogràfic entre l’abril de 1939 i el novembre de 1940. Un moment àlgid de la guerra, en què Londres era víctima dels bombardeigs alemanys. La destrucció i la inseguretat es palpen físicament, condicionen les activitats quotidianes. A qualsevol hora del dia poden sonar les sirenes un altre cop.
Malgrat tot, l’escriptora alterna la redacció de la biografia sobre l’amic, pintor i crític d’art Roger Fry -que li suposa un gran esforç intel·lectual- amb l’inici d’aquestes memòries que no tindran continuïtat. Quatre mesos després, l’autora de la celebrada Mrs. Dalloway (1925) s’enfonsa a les aigües del riu Ouse amb les butxaques carregades de pedres.

Un esbós del passat (A Sketch of the past) és un dels cinc textos autobiogràfics aplegats a Moments of Being (Hogarth,1985), llibre editat per Jeanne Shulkind, de qui se n’inclou una nota explicativa en la present edició, juntament amb l’epíleg de la traductora Dolors Udina; tots dos textos amb informació complementària molt útil i escaient.
Woolf hi rememora fets de la seva infantesa i primers anys de joventut, a través de la reconstrucció d’algunes escenes que li van deixar una forta empremta. És, doncs, un exercici d’escriptura volgudament fragmentari i selectiu, que es nodreix dels sentiments de l’escriptora en el moment de ser viscuts però revisats i narrats des del present en què són escrits. Una manera de registrar el passat, tal com diu l’escriptora, presentant tot un seguit de situacions que impulsen en ella la necessitat d’escriure, de convertir en material literari les vivències, les sensacions, les reminiscències d’uns anys que ara s’ofereixen a l’enyorança.

No és fàcil per a l’adulta Wolf convertir-se en el personatge principal del seu relat. És un dels reptes que presenta l’escriptura autobiogràfica, reconeix, descriure’s un mateix i deixar-se guiar per aquells records més “excepcionals” (fa servir aquesta paraula) que han perdurat en la memòria íntima.
Aquests records obeeixen al que l’escriptora londinenca anomenava ‘moments de ser’, és a dir, aquelles experiències que es viuen intensament, amb plena consciència i que perduren al llarg dels anys. També existeixen, lògicament, els ‘moments de no ser’, majoritaris malauradament i dominats pel tedi i la rutina.

El que fa Woolf en aquest àlbum d’escenes familiars, descrit amb el mestratge habitual de qui va ser membre destacat del grup de Bloomsbury[1] , és precisament mostrar alguns dels ‘moments de ser’ d’un seu passat no tan llunyà com podia semblar abans de recuperar-los per ser escrits.
Però no dibuixa un paisatge idíl·lic on tot és diversió i harmonia; el seu retrat, fet de pinzellades fermes i alhora plenes d’una exquisida subtilesa, deixa veure els clarobscurs profunds d’una vida que avança cap a l’adultesa marcada per la desgràcia.
Entre 1882 i 1894 la família Stephen va estiuejar a Talland House, a Saint Ives (Cornualla), un llogaret costaner amb poca població però ple de vida als estius, tal com els recorda Wolf. Aquest és un dels temes cabdals que omplen una part important del llibre.
Va ser una infantesa feliç en aquella casa prop del mar, amb el rompent acompassat de les onades i la presència del far a la llunyania. Una allau de sensacions que duien l’escriptora a moments d’”arravatament”, d’”èxtasi”, tal com ella els qualifica. Amb aquests mots descriu el seu ànim exultant: “Molts colors brillants, molts sons clars, alguns éssers humans, caricatures, còmics, diversos moments violents de ser, sempre amb un cercle emmarcant l’escena /…/”.
Bona part d’aquestes vivències personals han alimentat les ficcions de l’escriptora. La novel·la Al far (1927) i la inclassificable Les ones (1931) –obra desconcertant però alhora d’una bellesa i imaginació desbordants-, en són dos bons exemples.

La fi de l’alegria
Tanmateix, la placidesa d’aquells anys quedaria estroncada per la mort de la mare el 1895 i de la germanastra, l’Stella, dos anys més tard. Aquests dos successos van significar un canvi radical en la vida de la Virginia i el seu entorn familiar. L’abandonament de Saint Ives n’és un dels efectes més funestos. La tristesa, la malenconia, el dolor per les pèrdues, s’instal·len a casa dels Stephen (Hyde Park Gate, el domicili londinenc durant aquesta època) i hi faran una llarga estada, entre 1897 i 1904 .[2]
El record omnipresent de la mare és un altre dels leitmotif que fonamenten l’escriptura d’aquestes memòries. El desconsol que s’apodera de la Virgínia és absolut, tot i que el podrà compartir amb la seva germana Vanessa. Es fa impossible omplir el buit que deixa la mare. Havia estat un model de comportament, de manera de pensar, un exemple de fortalesa, per a la nena Virgínia Woolf. L’escriptora dedica moltes pàgines a glossar la figura materna i la vitalitat que desprenia.

També ocupa una part destacada d’aquestes memòries el record del pare, que Virginia descriu amb paraules contradictòries, no exemptes d’un profund ressentiment. L’“intel·lectual de gravat d’acer de Cambridge”[3] , tal com l’anomena l’escriptora, podia ser fred i sever, fins i tot cruel, i alhora una persona que es feia admirar pel seu tarannà culte i de vegades “foll, inabastable”. Però després de la desaparició de la seva muller, el pare tirànic i egocèntric emergeix amb més força, i acabarà sent una càrrega difícil de suportar.
Un prototipus del model de cavaller victorià, sir Leslie Stephen, així el veu Virginia; més imperfecte que el del seu germanastre George Duckworth, però tots dos ben integrats en els engranatges socials i culturals del que l’escriptora anomena “màquina victoriana”: una societat de rígides conviccions i convencions, fortament classista i patriarcal, que va condicionar inevitablement la vida dels Stephen i dels Woolf.
L’autora d’Entre els actes (1941), la seva darrera novel·la, dedica la part final del llibre a explicar com participava la seva família en les litúrgies habituals d’aquella societat d’imponents “ullals”.

A Un esbós del passat la gran escriptora que fou Virginia Woolf ens ofereix unes pàgines d’intensa i magistral literatura. Més enllà del valor autobiogràfic, esdevenen una reflexió fascinant sobre els motius i els mecanismes de l’escriptura.
En un d’aquests fragments d’indagació personal diu que “el món sencer és una obra d’art, i que nosaltres som part de l’obra d’art”. Llegint-la, se n’és ben conscient, indubtablement. Encara que es tracti només d’un esbós.

[1] El grup de Bloomsbury, l’artífex del qual va ser Thoby Stephen, el germà gran de Virginia que malauradament va morir jove (1906), va estar format per intel·lectuals i artistes de prestigi i amb unes idees crítiques i rupturistes respecte a l’època victoriana: T. S. Eliot, M. Keynes, Lytton Strachey, Forster, Bertrand Russell, Clive Bell, Dora Carrington…

[2] “Uns anys d’una profunda infelicitat…”, “unes vides turmentades i erosionades pel dolor…”, així els defineix Virginia Woolf en aquestes pàgines. L’alegria es va acabar, recorda l’escriptora, la sociabilitat, i el dol va omplir cada moment i cada racó de la vida quotidiana. Deixar d’anar a estiuejar a la casa de Saint Ives va ser un cop molt fort per a la Virginia.

[3] Virginia el descriu com un home amb una personalitat llisa, compacta, impermeable sovint a les emocions alienes, inflexible; d’aquí la imatge que fa servir l’escriptora: “gravat d’acer”.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.