La suau ondulació de la bruguerola

Jon McGregor. © Josep Losada, diari Avui

EMBASSAMENT 13, JON MCGREGOR
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Barcelona: Angle editorial, 2019 (1a. edició: setembre)
304 pàgs. 19,90 euros.

La tranquil·litat d’una comunitat rural anglesa, que té Manchester com a referent urbà principal, es veu trasbalsada una nit de cap d’any per la desaparició de la Rebecca Shaw, una noia de tretze anys que hi passava les festes amb els seus pares. Cap de les operacions de cerca pels entorns naturals (la fageda, els erms, els horts, al voltant dels embassaments muntanya amunt…) no dona resultat. No hi ha senyals ni pistes que puguin aportar la mínima informació al respecte.
Els dies següents aquest és, lògicament, el tema central de les converses entre els vilatans. Els mitjans de comunicació també hi fan cap, amb un desplegament important. Les dades bàsiques de l’adolescent desapareguda recorren la contrada, i no hi ha un sol mas ni lloc d’activitat habitual com l’escola, l’institut, els locals d’esbarjo o les dependències municipals, que no les conegui: l’aspecte físic, la roba que duia quan va ser vista per darrer cop, etc.
Un fet excepcional com aquest, i més en una petita població on tothom es coneix i se sap quins embolics hi ha al sí de cada família i els antecedents de ben bé un parell de generacions enrera, ha d’”enrarir” per força les relacions entre les diferents persones de la comunitat, fent circular tota mena d’especulacions.

Un inici prou prometedor que genera en el lector tot un seguit d’expectatives que s’espera que seran respostes al llarg de la novel·la; movent-nos en un territori propici per als afers tèrbols del passat o fins i tot, posats a fer, guiats per obscures motivacions religioses.
Tanmateix, ben aviat podem comprovar que la intenció de l’escriptor s’allunya totalment d’aquests paràmetres. A mesura que avancem en la lectura, res fa pensar que a la seva conclusió l’enigma que plana sobre aquestes pàgines serà resolt. El que interessa realment a McGregor és fer-nos veure que ni un esdeveniment dramàtic com el d’aquesta història pot aturar el pas del temps, amb les seves rutines i els canvis en els cicles estacionals i en les vides de les persones. El misteri del que va passar realment a la Rebecca, també coneguda com a Becky o Bex, hi és latent amb més o menys intensitat i en alguns moments puntuals passa al primer pla, però breument i sense que alteri gaire el curs quotidià de les coses.

Una prosa precisa i minuciosa

L’escriptor segueix els actes d’uns personatges i en va mostrant la seva evolució, la manera d’interactuar amb els seus veïns, amics i coneguts, les giragonses del seu dia a dia, les decisions que van prenent: els ramaders Jakson, la professora Simpson, la Cathy Harris i en Richard Clark, el bidell Jones del centre escolar, la rectora Jane Hugues, el grup de joves amics com la Sophie, la Lynsey, en Liam, en James, etc.
No s’hi recrea en cap d’ells, simplement descriu de manera concisa però minuciosa els seus moviments. Però sempre vinculant-los a les petites i constants transformacions que experimenta el paisatge dels encontorns, la vegetació, la fauna característica d’aquells topants, les alteracions climatològiques: la bruguerola, el riu i la resclosa sota el pont de pedra, els caus de vida dels teixons i de les guineuetes, els canvis en el nivell dels embassaments, la pedrera, l’esllanguiment dels dies. La presència de la natura és indestriable dels periples vitals dels habitants d’aquests pobles.
Estructurada en tretze capítols, cadascun dels quals representa un any que transcorre des de la desaparició de la Rebecca, la història és explicada en tercera persona amb un marcat to de contenció. La prosa de MacGregor assoleix un alt nivell de precisió, la qual cosa es tradueix en un ritme regular al llarg de tot el relat. Es diuen moltes coses en no gaires línies, fent gala d’una extraordinària habilitat per a la síntesi i la plasmació de l’essencial mitjançant una peculiar combinació de visió de perspectiva general i focalització en el detall, en un mateix flux narratiu.

Vegem només un exemple il·lustratiu en aquest fragment: “El van detenir i interrogar (parlant d’un home sospitós) llargament. No hi havia res que el vinculés a la noia desapareguda, i la nit en qüestió tenia coartada /…/. El van deixar anar, però només per tornar-lo a detenir immediatament, acusat de tot un reguitzell de delictes /…/. Grups de faisans pasturaven per les pastures del sud de l’església /…/, La Cathy Harris va vorejar el prat i va travessar el riu amb el gos del senyor Wilson /…/. Tothom volia que la noia tornés i pogués explicar on havia estat”.
Es tracta, tal com ha dit el mateix escriptor a les entrevistes, d’un “collage d’instantànies” que mostren la trajectòria d’uns personatges de manera simultània. Una tècnica narrativa que és molt utilitzada també en el llenguatge cinematogràfic i encara més en el format de moltes sèries actuals.

Aquesta és la quarta novel·la de Jon McGregor (Bermudes, 1976) i la primera traduïda al català (Reservoir 13, 2017). Les tres anteriors van ser publicades en castellà per Salamandra, la darrera de les quals Ni siquiera los perros el 2012 (Even the Dogs, 2010), a banda de l’actual El embalse 13 (Libros del Asteroide, 2019).
El prestigi d’aquest escriptor anglès, instal·lat actualment a Nottingham, on treballa de professor a la universitat, ha anat en augment en la mateixa proporció que els premis amb que han estat reconeguts els seus títols. Tres cops finalista del Man Booker, una de les quals amb Embassament 13, guanyadora del premi Costa de novel·la (un dels importants al Regne Unit, que destaca obres escrites en anglès); també guardonat amb el Somerset Maugham de la Societat d’Autors britànica per a escriptors joves per If Nobody Speak of Remarcable Things (2002; Si nadie habla de las cosas que importan, 2006), entre altres, avalen l’obra cada cop més consolidada d’un escriptor que, pel que sembla, ha trobat ja el seu propi estil, la seva veu personal.

Al final McGregor és com si ens volgués dir que els estats de pau i de benestar personal que acompanyen períodes més o menys llargs de la nostra vida contenen moltes imperfeccions, fins i tot llacunes difícils d’omplir, assumptes malauradament encara pendents de resoldre, però s’ha d’intentar assumir perquè el temps, impertorbable, pugui continuar avançant.
Una novel·la diferent, estranya però enormement hipnòtica i captivadora. Magníficament escrita.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.