Reminiscències, revelacions

Joan Perucho.  foto: Xavier Carrión, diari Avui.

Els homes invisibles, Joan Perucho
Edició de Julià Guillamon i Jordi Puig. Epíleg de Marina Espasa. Dibuixos de Francesc Todó Garcia.
Barcelona: Comanegra, 2020 (1a. edició: febrer)
164 pàgs. 17 euros.

Una bona mostra de la narrativa breu de Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003), que aplega els títols Diana i la mar Morta (1953, Atzavara; recuperada i completada amb cinc nous textos el 1965, a Destino) i Cendres i diamants (1989, Columna), tots dos revisats per Julià Guillamon i Jordi Puig en aquesta edició que commemora el centenari del naixement del gran poeta i narrador del fantàstic, que també inclou un oportuníssim epíleg de Marina Espasa.
En aquestes proses curtes –curtíssimes algunes, com es pot comprovar-, descobrim un Perucho que sovint fa l’efecte d’experimentar, de jugar amb les expectatives del lector, presentant-nos imatges, escenes aparentment trivials en què es barregen records personals i l’evocació de personatges llegendaris amb un to d’erudició. Gairebé tots els relats acaben prenent un rumb imprevist i rupturista a les darreres línies.

És, tal com diuen Guillamon i Puig a la introducció, “l’esperit enjogassat de molts d’aquests textos”, el que porta a l’autor de Les històries naturals (1960; 2019, Edic. 62) a voler suscitar, fer interrogar o simplement convidar a imaginar, més que no pas a explicar una història convencional.
La gran majoria de les peces recollides a Els homes invisibles –títol manllevat d’una d’elles- són microcontes, algunes més properes a poemes en prosa, sense una estructura argumental tancada. S’hi descriuen paisatges, en què la vivència real de l’autor es barreja amb la invenció i la referència llibresca; personatges peculiars, com avantpassats convertits ara en presències espectrals que ens interpel·len des d’un quadre, amagats entre les línies esgrogueïdes d’un llibre antic o a l’altra banda del mirall. Què hi ha darrera d’aquest enigmàtic objecte, molt important en l’obra de Perucho, es pregunta l’escriptor. Així es pot veure a “Els miralls”, de Cendres i diamants: “Rilke va dir: «Miralls, cap ésser conscient ha descrit allò que la vostra essència oculta…». Per tant, contemplo el gran mirall de l’armari dels meus pares i hi veig…”.

Una bona part dels textos que configuren aquest llibre són estampes, sovint només esbossades, que recreen llocs que la ploma de l’escriptor ha dotat d’una pàtina especial, en certa manera mitificada a través dels anys.
Molts d’ells corresponen a la geografia vital i literària del mateix Perucho, com la Granadella, Altafulla, Albinyana –habitat per un enigmàtic fantasma-, Banyoles, etc., però també n’hi apareixen altres que aquest  bibliòfil empredeït fa seus a través de l’empremta d’il·lustres escriptors amb els quals s’hi sent emparentat com Rilke, Julien Gracq o Josep Carner, per posar només uns exemples.

Perucho ens pica l’ullet constantment, convidant-nos a travessar el llindar de les coses tangibles per albirar una altra dimensió, per veure-hi més enllà: “mirades alienes” les qualifica en una d’aquestes proses brevíssimes. O per endinsar-nos, tal com ens recorda Marina Espasa en el seu article, en les paraules del pintor abstracte alemany Wols –que desenvolupà la seva activitat artística sobretot a França-, i que tant agradaven a Perucho: “Voir, c’est fermer les yeux”. Tancar els ulls per deixar anar les brides de la imaginació. Per deixar-nos seduir, en definitiva, per la narrativa de l’extraordinari que l’autor de Les aventures del cavaller Kosmas (1981) va conrear amb apassionament.

A banda del temps distant entre la publicació de Diana i la mar Morta i Cendres i diamants –més de vint anys-, hi ha entre els dos reculls una diferència apreciable sobretot pel que fa al contingut. En els textos del segon la presència del fantàstic, dels temes que interessen Perucho –i que en aquella època ja l’han consolidat a través de les seves novel·les- hi és més significativa. La percepció d’altres àmbits i la reflexió filosòfica caminen de bracet en molts fragments, narrats tots ells amb una acurada prosa poètica.
Els homes invisibles recuperen ara un Perucho segurament més desconegut pel públic lector, el que precedeix als projectes novel·lístics més ambiciosos, però també el del demiürg atent al detall.
Unes miniatures prosístiques que conviden, més que mai, a la lectura d’un univers literari tan fecund com injustament oblidat durant anys.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.