L’excel·lència del carter

George Steiner entrevistat per Laure Adler. © France Culture

UN LARGO SÁBADO. GEORGE STEINER, LAURE ADLER
Traducció del francès de Julio Baquero Cruz
Madrid: Siruela, 2018 (5a. edició: febrer)
142 pàgs. 14,90 euros.

El 3 de febrer d’aquest any ens va deixar George Steiner, un dels darrers fars del pensament contemporani. Un adéu discret, i esperem que breu i dotat d’una “certa elegància”[1] des de casa seva, a Cambridge. No és exagerat, tal com ja s’ha fet en aquest mateix espai virtual en altres ocasions, qualificar-lo de savi, tot i que ell probablement no n’acceptaria l’elogi.
Steiner va assolir un alt nivell en les seves anàlisis de literatura comparada, en uns estudis dedicats a escriptors i obres que sobrepassaven i de molt el marc habitual de les ressenyes literàries (en tenim una bona mostra a George Steiner en ‘The NewYorker’)[2], desenvolupats des d’una perspectiva interdisciplinària i summament rigorosa en la contextualització.
La contribució de Steiner a la difusió del coneixement és, però, molt més àmplia i s’estén a la filosofia, l’estudi del llenguatge o l’herència dels clàssics, per posar només uns exemples. La seva mirada abasta tot el ventall de les anomenades humanitats, nom aquest que ell detestava: “les humanitats, quina expressió més pretenciosa”, diu en un moment de l’entrevista. Hi ha sempre una voluntat de dotar els seus escrits, malgrat la dificultat d’aquest propòsit, d’una cientificitat que els faci equiparables al rigor de disciplines més empíriques i objectives com les matemàtiques o la física. El grau d’erudició que recorre cada pàgina dels seus treballs és elevat, però aconsegueix despertar l’interès també en el lector no tan docte en la matèria.

La cultura, entesa en un sentit divers i inexhaurible, és al capdavall el focus on s’ha concentrat l’activitat intel·lectual de l’autor d’aquells primers estudis de títol provocador, Tolstoi o Dostoievski (1960; Siruela, 2002) o La muerte de la tragedia (1961; Siruela, 2011).
Tota una vida dedicada a la docència (catedràtic de literatura comparada a Ginebra, Oxford, Harvard i Cambridge) i a l’escriptura, sobretot assaig, recordades fragmentàriament en aquestes entrevistes que Laure Adler li va fer entre 2002 i 2014. Es tracta de llargues converses, més que no pas dels intervius convencionals –a l’estil del llegendari espai televisiu Apostrophes, conduït per Bernard Pivot[3]-, en què la prestigiosa periodista francesa revisa les temàtiques principals de l’obra de Steiner i ens desvela les claus del seu pensament. 

Un bon alumne, un bon convidat
Laure Adler (Caen, Normandia, 1950), autora de les biografies Marguerite Duras (Gallimard, 1998), Dans les pas de Hannah Arendt (Gallimard, 2005 i 2012) i L’insoumise, Simone Weil (Actes Sud, 2008), bona coneixedora del personatge i de la seva trajectòria, deixa que l’acadèmic s’esplaii en les respostes, rememorant moments viscuts i enllaçant-los amb reflexions filosòfiques, literàries, històriques, etc., sempre mostrant un bagatge cultural immens.
Aquesta actitud de lliurament absolut a la cultura i al món dels llibres ha estat una constant en la vida de qui fins ben poc abans de morir, als noranta anys, cada matí rellegia els autors clàssics i realitzava petits exercicis de traducció.
Continuar aprenent, sempre, fins al final, com un alumne. Amb la mateixa curiositat per descobrir constantment coses noves. Amb l’afany intacte de l’explorador intel·lectual a la cerca de troballes rellevants. Aquest és, per a Steiner, quan li pregunten pel significat de ser jueu, el principal tret definitori: “… la identitat d’algú que aprèn /…/. És una visió intel·lectual, moral, espiritual; és negar-se a humiliar o torturar l’altre; negar-se que l’altre pateixi per la meva existència”. Tot i que, en altres moments, no evita ser crític amb les polítiques d’Israel, que representa una concepció molt limitada del judaisme entès com a identitat històrica i cultural, més enllà dels imperatius religiosos.
“Comportar-nos com uns bons convidats” en aquest món, diu Steiner manllevant les paraules de Heidegger –que cita sovint al llarg del llibre- i respectar els llocs, les persones amb les quals convivim i deixar-ho tot net i endreçat quan haguem de marxar[4].

No cal dir que les opinions d’Steiner –potser s’hi escauria més la paraula dissertacions- són en tot moment una font inesgotable de coneixements, desenvolupats des d’una mirada intel·ligent i lúcida. És una invitació a la concentració en la lectura, a la reflexió ponderada sobre l’allau d’arguments que l’autor de Gramàtiques de la creació (2001; Proa, 2002) o Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament (2005; Arcàdia, 2006) desplega en el decurs d’aquests productius diàlegs.
Steiner, a més, hi expressa algunes de les seves conviccions més personals, parla de la seva gran passió, escoltar música, sense la qual un dia qualsevol no seria complet al seu acabament. Adler aconsegueix fer aflorar el George Steiner més humà, no tan sols l’erudit, la qual cosa propicia una complicitat entre ell i el lector, sobretot a la part final del llibre.

Tanmateix, el capítol probablement més interessant és el dedicat a les humanitats, àmbit amb el que se l’ha associat sempre com a professor i assagista. Steiner es declara profundament escèptic quant al sentit d’aquesta paraula, ‘humanitats’, ni d’altres relacionades com ‘humanisme’, que troba buides i afectades d’un greu contrasentit moral.
Si hi ha hagut un humanisme europeu, diu, aquest no ha estat capaç d’influir en la barbàrie que ha assolat bona part del segle XX. Ni tan sols de trobar respostes. Com ell mateix reconeix: “al final de la meva vida només puc dir que no, no ho he entès”. És el que Proust anomenava, precisa Steiner, “les intermitències de la raó”, referint-se a la por i l’angoixa que tots podem sentir en determinats moments de la nostra vida, sotmesos a una forta pressió externa.
Però no es pot ser indulgent, afirma, amb aquells (intel·lectuals, escriptors, artistes…), que van mirar cap a una altra banda, que van tergiversar la veritat per ignorància o vanitat o que, simplement, van fer silenci quan se’ls preguntava.
Steiner no és gaire optimista, doncs, pel que fa a un ideal de civilització, ni europea ni de cap mena[5], que veu a aquestes alçades completament en decadència. Europa, diu, “està cansada de la història”. Vivim en aquest “llarg dissabte”[6] ple d’incertesa, a l’espera que hi hagi un “diumenge” de ressorgiment.

El “carter” que ha tingut el privilegi de dur les “cartes” (les grans obres literàries) a les bústies adequades. Així es defineix l’autor d’Errata (1997; Proa, 1999; Arcàdia, 2018), una magnífica autobiografia intel·lectual, quan parla dels errors i de les mancances de la seva vida. Hauria pogut avanturar-se en el terreny de la creació, però en comptes d’això s’ha dedicat a llegir i interpretar les seves obres i fer-les arribar al lector.
No es penedeix gens del camí que va triar. Segur que s’ha equivocat molts cops, diu, però “el privilegi més gran que es pot tenir, la llibertat més preuada és la de no tenir mai por a equivocar-se”.

[1] Declaracions seves a la periodista, recollides en aquest mateix llibre que aquí ressenyem. Steiner diu que quan arribi el moment, espera que succeeixi “ràpid i amb una certa elegància” i que el destí li estalviï el patiment (pp. 136-137).

[2] George Steiner en The New Yorker, versió espanyola publicada per Siruela el 2009 i reeditada posteriorment. Una tria dels articles que Steiner va publicar a la prestigiosa capçalera entre 1967 i 1997.

[3] Apostrophes s’emetia els divendres al canal francès Antenne 2 i era seguit per una nombrosa audiència fidel. Pivot hi parlava de llibres i també va entrevistar grans escriptors com Marguerite Yourcenar, entre molts altres.

[4] Steiner pren les paraules de Heidegger quan diu “som els convidats de la vida” (p.32), i les utilitza metafòricament per referir-se a la necessitat d’estimar més l’entorn, els països, el planeta en definitiva, en tota la seva diversitat geopolítica i humana.

[5] Al seu llibre, La idea d’Europa (Arcàdia, 2004), Steiner ja es mostrava preocupat pel declivi de la cultura europea i totalment decebut pel rumb que estaven seguint les institucions europees, més interessades en els afers econòmics que en preservar el llegat del vell i, com diu ell, “cansat” continent.
Vegeu la ressenya publicada en aquesta mateixa web sobre aquest llibre, “Un ideal de civilització avui devaluat” (12-11-17).

[6] L’autor explica que pren com a model metafòric l’esquema del Nou Testament de divendres, dissabte i diumenge en els fets de la mort i ressurrecció de Jesucrist (p.124).

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.