Aloma o la fi de la innocència

Mercè Rodoreda va escriure Aloma el 1937 c. Llibres del Mirall

L’exposició itinerant sobre la novel·la Aloma (2019-2020) [1], organitzada per la Fundació Mercè Rodoreda i l’Institut d’Estudis Catalans, celebra els cinquanta anys d’haver-ne estat publicada la segona versió (1969), reescrita entre 1967 i 1968.
El 1938 va aparéixer per primer cop, després de guanyar el premi Creixells l’any anterior, però a l’Aloma renovada l’escriptora n’augmenta el lirisme de la protagonista i la càrrega simbòlica[2] , i l’acosta més a la sensibilitat de les seves novel·les dels anys 60 i 70. La mateixa Rodoreda deia que l’havia tornat a redactar de dalt a baix, eliminant tot allò que considerava superflu.

Tal i com es mostra en aquest recorregut rodoredià comissariat per Neus Real, amb un disseny visual didàctic i atractiu, Aloma és l’única novel·la de la primera etapa en la producció de Mercè Rodoreda –els anys 30- que l’autora reconeix i que considerava la primera literàriament reeixida: “Amb Aloma vaig adquirir la certesa de la responsabilitat que comportava escriure, i em va obrir les portes del món que tant havia anhelat conèixer”, deia en una entrevista.[3]
Un món que, malauradament, la guerra va estroncar de soca-rel i que va suposar l’inici del llarg exili de l’escriptora. Tanmateix, i malgrat la situació extrema d’aquells anys, la novel·la va ser molt llegida i elogiada per la crítica.
Aloma enllaça, doncs, un primer període –anys 30- en la producció de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908- Girona, 1983) amb les grans novel·les de la postguerra, a la segona etapa ja de maduresa, com La plaça del diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), Quanta, quanta guerra (1980), i La mort i la primavera (1986), publicada pòstumament.
Els anys 70 i 80 suposarien la consolidació definitiva de l’escriptora instal·lada ja a Catalunya, concretament a Romanyà de la Selva, que veuria com creix l’interès per la seva obra a tots els nivells, essent adaptats alguns dels seus títols a la televisió, al cinema i al teatre. També li arribà el reconeixement institucional en rebre el 1980 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Aloma explica l’entrada a la vida adulta d’una noia de divuit anys, i del trasbals que li provoca la descoberta de l’amor. Una història amarga i pessimista, desenvolupada des de la posició del narrador omniscient, la qual cosa fa que el relat guanyi en sobrietat i n’allunyi, si més no formalment, el possible caràcter autobiogràfic .[4]
Es tracta d’una novel·la prou il·lustrativa del grau de normalitat que havia assolit la literatura catalana d’aquells anys (Aurora Bertrana, Llorenç Villalonga, Salvador Espriu, Pere Calders, Anna Murià…), i també d’absoluta modernitat, ja que comença a situar la seva autora en la línia d’altres grans escriptors contemporanis de l’època (Joyce, Woolf…), no tant sols per la seva temàtica específica, sinó també per l’estreta vinculació que estableix amb la ciutat, en aquest cas Barcelona, com a escenari literari (la plaça Catalunya, la Rambla, els barris de Gràcia o Sant Gervasi, etc.): “A la Plaça de Catalunya van baixar del tramvia i van agafar un taxi. Li va semblar que tot el perfum de la Rambla entrava per la finestreta /…/” (les flors, una de les passions de l’escriptora).

El personatge femení que dona nom a l’obra, com el de la Colometa a La plaça del diamant, mostren dues dones que pateixen però que, malgrat tot, són fortes i fan un esforç per acceptar les dificultats de la vida, per anar endavant, per estimar. Com una mena de miralls interiors, s’ha dit, de la mateixa escriptora que no va deixar mai de practicar la seva gran vocació: “Com més un escriptor sap endinsar-se, sense perdre-s’hi, en el cor humà, en l’essència de la vida, més gran arribarà a ser”.
Llegir-la és, sens dubte, la millor manera de celebrar aquest nou despertar de la gran novel·la que és Aloma.

[1] Després d’haver estat a la biblioteca Lluís Barceló i Bou de Palamós tot el mes d’agost, l’exposició podrà visitar-se el setembre a la biblioteca pública Carles Rahola de Girona, i posteriorment a les localitats de Sant Vicenç de Montalt, Alguaire i Blanes.

[2] Carme Arnau, la reconeguda estudiosa de l’obra i la biografia rodoredianes, parla per exemple del sentit simbòlic que té la revetlla de Sant Joan per a la protagonista en un moment especial de la seva vida. A El paradís perdut deMercè Rodoreda, Carme Arnau. Edic.62, 2015 (p. 159).

[3] Entrevistes recopilades per Abraham Molino i Balet, Fundació Mercè Rodoreda, 2013; segons consta en eun dels plafons informatius de l’exposició.

[4] Mercè Rodoreda havia manifestat sovint de manera explícita la diferència entre la realitat i la ficció de les seves obres.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.