Indestriables

SENSE EL DOLOR NO HAURÍEM ESTIMAT, JOAN MARGARIT
Barcelona: Proa, 2020 (1a. edició: març)
183 pàgs. 18 euros.

joan-margarit

Configurar una antologia personal de l’obra poètica pròpia, és a dir, seleccionar d’entre un bon grapat de poemes, escrits i publicats durant més de quaranta anys, aquells que són ara més mereixedors de sintetitzar el bo i millor d’una vida dedicada en cos i ànima a la poesia, no ha de ser gens fàcil.
Però potser, si estem ben atents a les paraules de l’autor, tampoc no és tan complicat com sembla, perquè ara no “m’empeny ni l’admiració ni la necessitat de consol, sinó alguna cosa semblant a mirar-me al mirall que fa la porta vidriera…”. En la imatge desfigurada i polièdrica que reflecteix la sinuosa superfície, el poeta es veu a ell mateix a través d’una plasmació no tan nítida i de contorns precisos, sinó retenint una essencialitat en el que és ara el darrer tram del camí.
No es pretén complaure el jo amb vanitats estèrils; més aviat es tracta d’un exercici de depuració, des d’una indiferència activa: “veïna de la lucidesa, ens allibera justament del que és superflu i del que és inútil” (Des d’on tornar a estimar, 2015).
És molt més que la consciència d’estar concloent un llarg i fèrtil recorregut, la que hi ha al darrera d’aquesta exquisida tria: el goig de mirar enrera –sense amargor, de manera dessapassionada-, de recapitular perquè tot recuperi un sentit primigeni i alhora renovat.

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal /…/
És un temps de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n /…/
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.
(No era lluny ni difícil, 2010)

Una honesta intensitat
Des de Restes d’aquell naufragi (1975-1986), el primer recull, fins a Un hivern fascinant (2017), Margarit ens brinda l’oportunitat de veure desfilar una vida expressada en versos, elaborats des de l’experiència i l’aprenentatge i amarats, com diu ell –i no és poca cosa- “d’una honesta intensitat”. Moments escollits, sensacions que s’encasten a l’ànima del poeta i que tossudament perduren en les paraules, records que aparentment romanen encalmats fins que tornen amb una insòlita embranzida… Tot és destil·lat un i un altre cop per la ploma insadollable de qui “la poesia l’escriu i la llegeix en la soledat”.

No podem parlar del poema, però, sense parlar del lector. L’un no existiria sense l’altre, perquè és en l’encontre de tots dos on es produeix el petit gran miracle: els versos són capaços de commoure’l, de commoure’ns, i ens duen a “un lloc del nostre propi interior, i allí s’encén alguna cosa, com un far” (Noves cartes a un jove poeta, 2009). En la percepció del que ens toca de prop i, més endavant, comprenent-ne el que és primordial, rau la clau d’aquest misteri singular i alhora compartit, expressat en el bell malabarisme dels mots.
L’acte de llegir poesia és, doncs, ben diferent del de llegir una novel·la o, encara més, un assaig. La temporalitat cronològica, els arguments lineals,   perden la seva primacia en benefici de la reflexió, del goig que provoca el retrobament amb el nostre jo més íntim. Els ritmes es transformen, s’adapten a les circumstàncies, als estats d’ànim, a les necessitats del lector, a la seva vida en definitiva.
Perquè els poemes, tal com diu Margarit, són sempre autobiogràfics; de manera més o menys explícita, però l’empremta del passat i dels fets viscuts sempre hi és visible (Tots els poemes, 2018). Alguns, inevitablement, deixen una petjada profunda i dolorosa.

El títol, doncs, d’aquesta antologia és enormement revelador i d’una lucidesa indiscutible. Manllevant el vers d’un poema pertanyent al darrer recull d’aquest llibre, Un hivern fascinant (2017), el poeta sap que no es pot destriar una cosa de l’altra, patir i estimar; el pas dels anys no ha fet altra cosa que corroborar-ho:

Es paga car l’intent de destruir el dolor
perquè l’amor també és allí /…/
Que els nostres ulls llueixin, vigilants,
la seva esplèndida inutilitat.
Sense el dolor
mai no hauríem pogut estimar així.
(Un hivern fascinant, 2017)

El punt culminant d’aquest convenciment es troba en la mort de la seva filla Joana el 2001, que cristal·litza en el recull Joana (2002), una crònica poètica de la malaltia i de la pèrdua de l’ésser estimat corprenedora per la seva sobrietat. El dol, el pes de l’absència, la constatació del buit malgrat els esforços per continuar vivint amb normalitat, són temes presents no  tan sols en aquest poemari, sinó també en els que vindran després.

Catorze títols que cohesionen l’obra d’aquest gran poeta, llegit i reconegut unànimement (premi Carles Riba; Nacional de Literatura de la Generalitat el 2008; de la Crítica Catalana; Cervantes 2019; la traducció a l’anglès a càrrec d’Anna Crowe distingida amb l’English Poetry Book el 2006, etc.).
I en tots ells, la força imparable i alliberadora de la poesia.
Aquesta, no es cansa mai de dir Joan Margarit (Sanaüja, 1938), ajuda a pal·liar els efectes del dolor moral, a sobreviure als embats tràgics del destí, a preparar-nos per a l’hora venidera de la mort.    Sense la poesia de Margarit, ben segur que no hauríem après tantes coses. A retrobar-nos en la immensa gratitud dels mots, per exemple.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.