Els silencis, la mirada

Una de les sales del museu, esperant el moment de retornar a la vida.
c. National Gallery

NATIONAL GALLERY
Gran Bretanya, 2014
Direcció: Frederick Wiseman

Més de cinquanta anys i gairebé el mateix nombre de treballs avalen la trajectòria del documentalista Frederick Wiseman (Boston, 1935), una llegenda viva d’aquest gènere que ha arribat al cim més alt gràcies a la seva feina absolutament rigorosa.
Des de Titicut Follies (1967), la seva primera pel·lícula rodada en una presó hospital per a delinqüents amb malalties mentals a Massachussets, fins a la més recent encara no estrenada City Hall (2020), sobre el funcionament del govern local a Boston.
En aquests darrers anys, però, tres obres han captivat tant la crítica com el públic de manera destacada: At Berkeley (2013), National Gallery (2014) i Ex Libris (2017), pel retrat minuciós i polièdric que ens ofereix de la Universitat de Berkeley, la National Gallery de Londres i la Biblioteca Pública de Nova York, respectivament.

En aquest article ens centrarem només en el prestigiós museu londinenc, pel qual recorrerem durant tres hores les sales d’exposició, els tallers de restauració de les pintures, els espais amb activitats didàctiques o interpretatives de les obres, els despatxos de reunions de l’equip professional que hi ha al darrera del funcionament diari de tota la maquinària museística, les feines de neteja i de manteniment… La càmara de Wiseman dedica la seva atenció a tot allò que implica qualsevol intervenció humana en la dinàmica de la institució, fent-nos veure que totes les contribucions són necessàries.
El museu, tal com ens el presenta aquest creador, és un espai polivalent, dotat d’una gran diversitat funcional. Tot i reconeixent la seva principal raó de ser que és la de permetre –o convidar- el públic a la contemplació d’obres d’art pictòric, no podem obviar els seus vessants de recerca, educatiu o de conservació.

Una fèrtil interlocució

Més enllà de conèixer per dins aquest microcosmos, amb les seves jerarquies organitzatives, els moments puntuals de debat intern, fins i tot la relació amb el món exterior de la ciutat, etc., el film assumeix un rol destacat de pedagogia de la mirada: l’acte de contemplar un quadre, de llegir-lo, de comprendre’n la història que ens mostra, de saber contextualitzar-lo (amb l’ajuda del professional que ens ho està explicant, i amb la informació de què disposem); l’íntima relació, no tan sols cognitiva o de sensibilitat artística, que hi establim. L’obra de l’artista no existiria plenament sense la nostra predisposició a participar-hi, a fer-nos dipositaris del seu testimoniatge.
Per això, a National Gallery la reacció de l’espectador davant d’un llenç, la manera com l’observa i l’estudia en molts casos, la distància física que manté (també diferent segons la persona, el quadre, la sala on hi és exposat), tot això és present al llarg de la pel·lícula. És essencial, ens diu Wiseman, com també ho és la pintura en la seva totalitat: la seva identitat artística (la composició, la perspectiva, les textures…), i, evidentment, la història que conté, la seva narrativa, el context històric.
En aquest sentit, veiem que l’expert documentalista ens endinsa dins el quadre amb la càmera, ensenyant-nos directament la imatge i prescindint molts cops de l’espai on està ubicat i fins i tot del marc que li serveix d’ornamentació. La pintura adquireix així vida, més enllà dels límits físics i temporals. El diàleg entre l’obra i l’artista, que pertanyen al passat, i el públic actual és més real.

Wiseman propicia aquesta interlocució, mostrant l’escena des de diferents angles i focalitzant-ne les parts, els detalls expressius. Es concentra en els rostres i els posats dels personatges, fent l’efecte que ells, i els moments immortalitzats per la paleta del pintor, ens interpel·len també a nosaltres.
Els silencis en aquesta comunicació gairebé mística es veuen interromputs, en molts moments del film, per les explicacions dels guies experts que ajuden a interpretar l’ús de la llum en els paisatges crepusculars i decadents de Turner, el mestratge compositiu de Leonardo de Vinci o la plasmació de la bellesa ideal en els retrats de Vermeer, per posar només uns exemples il·lustratius.
Hi ha també una interacció entre la pintura i altres llenguatges artístics. Aquest argument és representat de manera explícita en alguns fragments puntuals, d’entre els quals la coreografia final entre dos ballarins a les sales buides, envoltats de les eternes presències ara a la penombra.

Un llarg i fascinant passeig, el que ens proposa National Gallery, per aquesta reputada institució de Trafalgar Square en la companyia de Frederick Wiseman que, tot i el caràcter verídic dels seus treballs, afirma que al capdavall “els documentals, com les peces de teatre, les novel·les o els poemes, són també formes de ficció”[1]. Per això, el nonagenari però encara actiu realitzador diu que les seves pel·lícules sempre tenen “una estructura dramàtica”[2].
És ben fàcil de comprovar: els quadres, l’art, com les persones, estan fets de sentiments, de sensacions contradictòries, del plaer que es troba en la cerca de la bellesa.

[1] A l’article “Frederick Wiseman. Chronicler of the Western World”, Zipporah Films [zipporah.com – en línia]

[2] Interessants opinions del documentalista recollides a l’article “Al borde de la realidad”, a la revista Minerva, IV època, nº13, 2010, p. 32 a 36.

NATIONAL GALLERY

Gran Bretanya, 2014
Direcció: Frederick Wiseman
Guió:  Frederick Wiseman
Productors: Frederick Wiseman, Pierre-Olivier Bardet
Producció:Zipporah Films, Gallery Film, Idéale Audience
Fotografia: John Davey, en color
Muntatge: Frederick Wiseman
Durada: 180 minutsEstrena al cinema: 20 de març de 2015
Disponible actualment per al seu visionat a Filmin

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.