Clarobscurs

FILLS DE LA TERRA DURA, DANIEL PALOMERAS
Barcelona: Comanegra, 2020 (1a. edició: febrer)
200 pàgs. 17 euros.

llibre-Fills-de-la-terra-dura

Trenta anys després de la seva mort el canonge Jaume Collell, acompanyat d’un capellà jove, mossèn Ramon, reviu en el record l’empremta de Jacint Verdaguer, de qui n’havia estat amic íntim abans de girar-li l’esquena precisament quan més suport necessitava: “… el meu millor amic i l’home que m’ha exasperat més a la vida, i jo, potser l’amic que més va estimar i que més va odiar…”.
Collell evoca, al llarg de la novel·la, episodis de la vida del popular sacerdot i poeta de Folgueroles, ara penedit del seu comportament durant els anys de la terrible crisi que va patir el seu inseparable company d’estudis.
Aquest exercici personal de passar comptes o de conciliació amb un mateix dóna pas al relat principal, en què s’expliquen moments i fets escollits de la controvertida trajectòria de qui era conegut popularment com a mossèn Cinto.

A Fills de la terra dura, Daniel Palomeras (Santa Maria d’Oló, 1949) recorre en temps present les vivències de l’autor dels cims poètics Canigó (1885) o L’Atlàntida (1878). Extremament curós amb la descripció dels llocs per on transità l’insigne escriptor, dels quals en mostra en detall l’arquitectura i l’ornamentació, recreant els ambients en tota la seva diversitat (sons, olors, variacions de la llum…), Palomeras ens trasllada a la segona meitat del segle XIX català, sobretot les dues darreres dècades, i ens acosta a l’enigmàtica figura de Verdaguer.
Enigmàtica o, si més no, plena de clarobscurs que van marcar de manera dramàtica la seva existència. El novel·lista no hi aprofundeix de manera exhaustiva, però aconsegueix perfilar un retrat prou poderós de les circumstàncies que en pocs anys van convertir la vida del llorejat com  a Poeta de Catalunya en un infern.            

Complementant la narració, hi trobem constants referències a pintors i quadres de l’època, que l’autor descriu aportant-nos així una valuosa informació del context polític i social. La càrrega (1899-1902), de Ramon Casas (1866-1932) o La nena obrera (1882, 1885), de Joan Planella i Rodríguez (1849-1882), en són dos exemples representatius.
Palomeras també recorre a la premsa d’aquells anys com a element interpretatiu de la ficció que s’està desenvolupant. Titulars, notícies i fotografies de La Il·lustració Catalana, El Diluvio, La Publicidad…, reforcen l’autencitat dels fets que s’expliquen en un marc històric, el de tombant de segle, especialment premonitori.

Fills de la terra dura és una novel·la biogràfica sobre Jacint Verdaguer. Tot el que s’hi explica és conegut per una bona part del públic lector, com no podria ser d’una altra manera, perquè la figura del poeta català ha estat estudiada, revisada, adaptada al món audiovisual, etc. I de fet, encara avui hi ha aspectes de la seva atribolada vida –durant els darrers dotze anys sobretot- que continuen generant un interès extraordinari.
La gran virtut, però, d’aquest llibre titulat amb un dels seus darrers versos, “fill de la terra dura, nét del no res, baixo a la sepultura pels anys empès…”, rau en la prosa de l’autor, en el ritme vigorós que imprimeix a la narració, inserint-hi els diàlegs en el seu curs de manera que en cap moment se’n ressent la fluïdesa, i en l’ús d’un vocabulari riquíssim. L’estil descriptiu predomina al llarg del relat, destacant la meticulositat en la reconstrucció d’escenes fins al punt que ens sembla estar presenciant instantànies vives, que han recuperat la vitalitat arrabassada pel temps.

Gairebé podem sentir la ranera del moribund, prop del seu llit a Vil·la Joana, a Vallvidrera. Mossèn Cinto hi mor el 10 de juny de 1902, després del llarg calvari dels darrers anys. Les seves últimes voluntats recollides en dos testaments contradictoris, hores abans de l’esllanguiment definitiu.
La tubercolosi, però també la seva irrevocable deserció de la vida i un fastigueig profund pel món i per tot allò que havia estimat se’l van endur als cinquanta-set anys. 

Humiliació
Verdaguer havia passat de ser el sacerdot personal de la família del marquès de Comillas, protegit i venerat per la seva poesia, a ser-ne expulsat el 1893 acusat d’haver-se aprofitat del seu càrrec d’almoiner i d’haver malbaratat diners i la confiança de don Claudio López.
El 1895 Verdaguer abandona el sanatori de la Gleva, on hi havia estat confinat per prescripció eclesiàstica i d’acord amb l’opinió dels estadants nobles del Palau Moja, i torna a viure a Barcelona recuperant la seva relació d’amistat amb la família Duran i, concretament, amb la vídua donya Deseada.
La pràctica d’exorcismes en l’entorn d’aquesta família i la seva actitud rebel havien estat el motiu –o l’excusa, segons com es miri- de la decisió del bisbe Morgades, que ara el suspèn a divinis i li retira totes les llicències sacerdotals.
El comportament de Verdaguer, juntament amb una situació personal d’endeutament creixent, afavoreixen la mala reputació que corre d’ell, abocant-lo a un isolament cada cop més profund.
Dolgut pel doll imparable de difamacions que rep de tots costats, entre 1995 i 1997 Verdaguer publica dos reculls d’articles al diari anticlerical La Publicidad, titulats En defensa pròpia, un exemple pioner al segle XIX i enormement representatiu de “periodisme de persuasió i de combat” (J. M. Casasús, Periodisme català que ha fet història, Proa 1996).
“Un sacerdot calumniat i perseguit”, així es defineix el poeta ara reconvertit en articulista de ploma esmolada. Verdaguer defensa la seva innocència i denuncia les actuacions mesquines que han causat la seva dissort.
Finalment, i gràcies a la intercessió dels dels monjos agustins d’El Escorial i del nunci del Vaticà monsenyor Cretone, Verdaguer és rehabilitat com a capellà. Això sí, fent pública la seva retractació en un escrit publicat a La Vanguardia l’11 de febrer de 1898.

Lluny és ja l’etapa en què la seva dèria d’escriure no parava de créixer, ni els seus freqüents viatges, com el de Terra Santa el 1886, que el va colpir especialment. Si mai havia estat feliç, va ser durant aquells anys. Collell, ara vell i cansat, segurament té raó quan diu “els millors moments d’en Cinto els va viure en la pobresa, escrivint a la llum d’una espelma, caminant sota la lluna pel Pirineu, sotjant continents perduts en l’oceà”.
Del poeta admirat i celebrat a l’home assenyalat amb el dit quan camina pel carrer. Dels Idil·lis i cants místics (1879) a les adolorides Flors del calvari (1896), d’on són aquests versos: “Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa / les corones de llor que he somiat; / me diu germà la rònega pobresa, / s’avergonyeix de mi la vanitat”.
Tanmateix, com és ben sabut, el funeral de mossèn Cinto a Barcelona fou una manifestació de dol multitudinària, cosa que no deixa cap dubte de la gran popularitat i estima que la gent li professà fins al final. “El poeta del poble”, tal com se’l coneixia, romandria sempre més en la geografia física i sentimental d’aquest país.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.