Solituds

Josep Gras

Gary Oldman en el personatge de George Smiley. Foto: Cornell events, Cornell University

TINKER TAILOR SOLDIER SPY
(EL TALP)
Gran Bretanya, França, Alemanya, 2011
Direcció: Tomas Alfredson

El desembre passat ens va deixar John Le Carré, pseudònim de David John Moore Cornwell (Poole, 1931- Cornualla, 2020), autor de nombroses novel·les sobre qüestions candents de l’actualitat política i econòmica internacional, com el món de les altes finances i les seves corruptel·les, la influència del gegant rus en l’agenda internacional, el terrorisme o els poderosos interessos de les multinacionals farmacèutiques, per posar només uns exemples. Però la temàtica més destacada en l’obra de Le Carré és la del món de l’espionatge en el context sovint mitificat de la Guerra Freda. El mateix escriptor explica a les seves memòries, Volar en cercles (Edicions 62, 2016) i al pròleg de l’edició commemorativa del 50è aniversari de L’espia que tornava del fred (Edicions 62, 2013), que tot i haver treballat durant un temps als serveis d’intel·ligència britànics, el mèrit de l’èxit dels seus llibres cal atribuir-lo sobretot a la seva imaginació.

Tanmateix, la fascinació que exerceixen les intricades trames d’aquestes novel·les no ha disminuït gens amb el pas del temps, encara que la caiguda del Mur de Berlín el 1989 posés fi, si més no oficialment, a una llarga etapa de sospites i d’especulació permanent entre els dos blocs. Si llegim avui l’esmentada L’espia que tornava del fred (de l’original de 1963), El talp (Edicions 62, 2011) o El llegat dels espies (Edicions 62, 2018) –una mena de testament en clau de ficció sobre les escorrialles d’aquest món sòrdid-, veurem que l’interès i l’actitud d’estar amatent al més petit diàleg no disminueixen en cap moment.
Precisament, el que tenen en comú aquests tres títols –a banda, és clar, del gènere- és la presència de l’agent George Smiley. Un personatge enigmàtic, extremament cautelós en el seu comportament, que encarna les virtuts i els defectes –més els primers que els segons- del que ens imaginem com a espia prototípic durant aquell turbulent periple.

El cinema, lògicament, es va fixar ben aviat en ell i la primera adaptació es va fer el 1965 amb la pel·lícula The Spy Who Came In From the Cold (L’espia que va sorgir del fred, dirigida per Martin Ritt i amb Rupert Davies en el paper d’Smiley). Deixant a un costat altres versions a la pantalla de les novel·les de Le Carré, hem volgut recuperar aquí en record de l’escriptor Tinker Tailor Soldier Spy (literalment Calderer Sastre Soldat Espia, sense comes intercalades i estrenada aquí amb el títol El talp el 2011, del llibre del mateix títol publicat el 1974), de Tomas Alfredson.
El director suec signa una de les grans pel·lícules d’espionatge, de les poques que sobresurten de la mediocritat general, gràcies en bona part a l’estil peculiar del realitzador de l’anterior Deixa’m entrar (2008). Si en aquell film Alfredson ja aportava una nova mirada al gènere vampíric, aquí renova els plantejaments més habituals d’aquest tipus de thrillers i ens ofereix una cinta memorable, escrita amb una cal·ligrafia visual sòbria i mesurada però profunda en el traç.
Alfredson s’interessa més a explorar els personatges, a mostrar-ne la seva vulnerabilitat, la seva radical solitud, que no pas en la història en concret. Estem parlant, però, de John Le Carré i d’un títol emblemàtic en la seva llarga trajectòria. Alfredson de seguida va veure clar que havia de filmar-la, no tant pel gènere com pel potencial dramàtic que hi va copsar. «El que vull és fer drames que descriguin el que passa entre la gent, més que no pas el que passa entre països. El de l’espionatge és un món molt interessant, sens dubte /…/, però les pel·lícules són una cosa molt visceral i per crear emocions has d’apropar-te a les persones», deia el cineasta en una entrevista publicada a la revista Dirigido (desembre de 2011).

Una profunda extenuació
El talp tracta d’un cas de traïció, el d’un agent doble infiltrat a la cúpula del Circus –nom col·loquial amb què s’anomena l’MI6, els serveis secrets ubicats a Londres- i que posa en estat d’alarma alguns alts funcionaris polítics del govern. Smiley, apartat del servei actiu probablement a causa d’aquest mateix assumpte, rep ara l’encàrrec d’esbrinar si hi ha realment un talp, tal com ja havia sospitat el seu excap Control.
La investigació revelarà la veritable identitat d’alguns membres suposadament lleials, al capdavant dels quals l’esmunyedís Percy Alleline. Tots ells interpretats magistralment per grans actors com Colin Firth (Bill Haydon) o John Hurt (Control, excel·lent com sempre), per posar només uns exemples de l’alt nivell de tot l’elenc.

No podem deixar de destacar la composició de George Smiley que en fa Gary Oldman, Amb el referent d’Alec Guiness a la sèrie de la BBC de 1979 sobre aquest mateix títol, el repte per a l’actor no era menor. Oldman fa un treball superb amb la caracterització d’aquest home del voltant de seixanta anys, circumspecte, observador i summament contingut en les seves reaccions. El laconisme d’Smiley predomina al llarg de la pel·lícula i és acompanyat d’una gestualitat també ínfima (la intensitat de la mirada, un parpelleig puntual o l’esbós reprimit d’una mena de somriure) que, tanmateix, dota d’una gran expressivitat el personatge.
La combinació d’aquesta interpretació (d’Oldman i de tots els altres) amb la narrativa d’Alfredson fan d’El talp una obra mestra: una successió de magnífiques escenes –com la de l’assassinat planificat de l’agent enviat a Budapest-, que és a l’antípoda del cine d’aventures de James Bond i que esdevé un retrat versemblant d’aquella època paranoica.
George Smiley representa l’antiheroi en un entorn on les heroïcitats es paguen cares. Aparentment insensible al clima de tensió i a les maniobres de desgast que es fan contra ell, Smiley és en realitat més feble del que deixa entreveure. Pateix estoic la infidelitat de la seva dona, en la solitud de les quatre parets d’una casa ara massa gran. Ben lluny, com es pot veure, del perfil seductor de l’intrèpid heroi flemingnià.
Sí que és, en canvi, un referent per a Alfredson, tal com ell mateix reconeix, l’excel·lent Das Leben der Anderen (La vida dels altres, 2006), de l’alemany Florian Henckel von Donnersmarck, que se situa en la mateixa línia dramàtica que el seu treball.

Un dels grans encerts d’El talp rau en la capacitat per capturar els ambients tancats i feixucs on es desenvolupa l’activitat del Circus. La fredor de les dependències per on transiten aquests individus és la mateixa que habita dins seu i en el tracte entre ells sempre recelós.
Alfredson sap transmetre aquesta grisor imperant, fins al punt que l’espectador pot percebre el tuf de resclosit que li arriba dels despatxos emmoquetats i de les oficines amb homes i dones treballant en silenci.
Els anys 70 –aquesta ficció té lloc el 1973- el clima dominant a l’organització d’espionatge britànica –semblant al que hi havia en la seva homòloga soviètica, el KGB-, era d’una profunda extenuació. La informació continuava sent el bé més cobejat, pel qual s’esborraven vides amb una escruixidora frivolitat, però la Guerra Freda ja donava senyals d’haver entrat en un carreró sense sortida, sense expectatives gaire sòlides, improductiva, massa cruel si es té en compte el resultat que acabava reportant als dos costats del teló.

La pel·lícula emfasitza aquesta situació d’esgotament en tots els aspectes. Tant la fotografia de tons freds, com la música d’Alberto Iglesias –magnífica en les transicions i en algun subratllat puntual, en consonància amb la mateixa cadència que segueix el ritme del relat-, com evidentment el tarannà d’Smiley (el seu posat cansat, l’expressivitat encarcarada, un capteniment que sovint sembla insondable), transmeten aquesta sensació que el desànim estavafent estralls entre el personal de manera irreversible.
Hi ha un moment en què el doble agent, quan és descobert, justifica la seva deslleialtat argüint “raons estètiques i morals” i diu que el món d’aquesta banda «s’ha tornat molt lleig i decadent». Una opinió que esdevé rellevant per adonar-se del nivell de bloqueig a què s’ha arribat, tot i que de portes enfora es tracta només d’un cas particular, d’un peó que ha errat en els moviments sobre un tauler d’escacs permanentment enganyós i que, per tant, cal apartar del joc.

TINKER TAILOR SOLDIER SPY
(EL TALP)
Gran Bretanya, França, Alemanya, 2011
Direcció: Tomas Alfredson
Guió: Bridget O’Connor i Peter Straughan, segons la novel·la de John Le Carré
Productors: Tim Bevan, Eric Fellner i Robyn Slovo
Producció: Working Title Films, Karla Films, Studio Canal, Paradis Films, Kinowelt Filmproduktion
Fotografia: Hoyte Van Hoytema, en color
Muntatge: Dino Jonsäter
Música: Alberto Iglesias
Actors i actrius: Gary Oldman (George Smiley); John Hurt (Control); Colin Firth (Bill Haydon); Tom Hardy (Ricki Tarr); Ciarán Hinds (Roy Bland); Toby Jones (Percy Alleline); Benedict Cumberbatch (Peter Guillam); David Dencik (Toby Esterhase); Mark Strong (Jim Prideaux); Stephen Graham (Jerry Westerby)
Durada: 127 minuts
Disponible actualment  a Filmin, dins de la col·lecció dedicada a John Le Carré.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.