L’afany del testimoni

Josep Gras

L’escriptor Boris Pahor.    © Total Slovenia News. Wikimedia, Claude Truong Ngoc.

La pira al port, Boris Pahor
Selecció, traducció i pròleg de Simona Skrabec
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020 (1a edició: octubre)
288 pàgs. 18,50 euros.

Boris Pahor (Trieste, 1913) és segurament l’últim supervivent i escriptor dels camps de concentració nazis. Dues paraules que, juntes, multipliquen el valor d’un testimoniatge en si mateix excepcional: supervivent d’on la possibilitat de tornar-ne era una rifa (una opció sotmesa a l’atzar, tan capriciosa com la mort aleatòria que escapçava a diari milers de vides innocents), i escriptor, que ha decidit explicar per més dolorosa que sigui l’experiència patida en pròpia pell. Ell va ser, però, més “afortunat” que altres, segons ha dit en nombroses entrevistes, perquè els camps on va estar ingressat eren de treball i no d’extermini: Dachau, Bergen-Belsen, entre altres. Un matís que no estalviaria a aquest home compromès la visió del sofriment extrem en els seus companys de barracó.

El 1948 Pahor va publicar el primer recull de contes, senyal inequívoc de la seva voluntat de lluitar així contra la incomprensió que va trobar al seu voltant i, sobretot, contra l’oblit. La narrativa de l’autor de Necròpolis (1967; en català a Pagès editors, 2004) –l’obra que el va donar a conèixer internacionalment-, és un clam contra l’opressió i la barbàrie, a les quals hi contraposa el coratge i les ganes de restituir, malgrat tot, la fe en la vida.
Tal com diu Simona Škrabec en el completíssim estudi introductori del llibre, Pahor no té por d’enfrontar-se a una memòria personal que, de la mateixa manera que altres grans figures d’aquesta literatura testimonial com Primo Levi (1919-1987), l’hongarès Imre Kertész (1929-2016) –l’obra del qual reconeguda amb el Nobel de Literatura el 2002- o Elie Wiesel (1928-2016), estatunidenc d’origen romanès guardonat amb el Nobel de la Pau el 1986, es nodreix inevitablement de l’empremta del trauma, tot i que ara regenerada per l’efecte balsàmic de l’escriptura.

Dues del total d’onze narracions que presenta aquesta antologia, seleccionada i traduïda de l’eslovè per l’esmentada Simona Škrabec, “L’adreça escrita en un tauló bast” (1948) i “Una cúpula de cendra” (1960), deixen constància del pas de Pahor per l’infern concentracionari. Corprenedores de cap a cap, transmeten una tristesa infinita en llegir-les.
Però la temàtica predominant d’aquestes peces és una altra, igualment lacerant en el record de l’escriptor: la seva infantesa i joventut a la Trieste feixista dels anys 20 i 30 del segle passat (després de la Primera Guerra Mundial la ciutat va ser annexionada a Itàlia). El nen Pahor va ser testimoni de la repressió dels anomenats “camises negres”, que va condicionar la vida quotidiana de la seva família i de l’entorn de manera absolutament nefasta.

Un dels episodis més colpidors de la violència que va marcar aquella època i que Pahor rememora amb els ulls aterrits d’un infant és el de l’incendi provocat del Narodni Dom, l’emblemàtic edifici de la ciutat amb caràcter multifuncional (centre cultural, teatre, biblioteca, hotel, també albergava pisos i oficines, etc.), el 13 de juny de 1920. La impotència dels ciutadans davant d’aquell acte és descrit a “La pira al port” (1959), el relat més extens que dóna títol al llibre i possiblement també un dels més representatius de la narrativa curta de Pahor.
Els nens que el protagonitzen veuen com la irrupció del feixisme impregna el dia a dia d’una agressivitat i d’una tensió creixents. Ells també esdevenen víctimes del deteriorament en les relacions socials i familiars, fins al punt que les baralles, discussions i maltractaments són constants. Les  circumstàncies de penúria econòmica –al llindar de la pobresa en molts casos- i un sentiment profund d’indefensió, accentuat per la discriminació de la seva llengua materna, dibuixen un panorama desolador.
No tan sols a casa la convivència era conflictiva, sinó també i de manera especialment greu a l’escola. Tant a “El naufragi” com a “Una papallona amb les ales esteses” -totes dues publicades per primer cop el 1959-, es posa de manifest el nivell de crueltat que hi havia a les aules. 

Una doble estigmatització
Com a eslovens, els personatges d’aquestes històries eren tractats com a subalterns, ciutadans de segona, en una Trieste natal sota el jou del totalitarisme. El carreró sense sortida a què es veu abocat el jove forner a “El meu cosí Ciril” (1960) és un bon exemple d’aquesta situació social en què la malfiança i el recel eren habituals.
Pahor va haver de patir, doncs, una doble estigmatització: per la seva condició de retornat de l’inframón presidiari i com a eslovè sotmès a una política d’assimilació implacable perpetrada pel nou règim. El fill incomprès pels pares a ”El clau clavat al pany” (1948) ho explica en primera persona: «Parlen de mi al meu costat –però com si jo ni tan sols existís-. M’han convertit en un assumpte que els pertany a ells, com si jos una criatura que només pot escoltar la conversa dels adults». No es pot ser més contundent a l’hora d’expressar l’immens desconsol que devien sentir tots aquells que quan van tornar no van ser rebuts precisament amb els braços oberts.

La prosa de Boris Pahor és directa i nítida, i transmet en tot moment l’afany d’explicar, de mostrar les coses com són –o com van ser, vistes des de la seva escriptura autobiogràfica-: les situacions, els fets ignominiosos, els estralls de tot plegat (l’internament, la guerra, el vandalisme feixista…). I malgrat l’infortuni d’aquells anys, Pahor els evoca evitant que l’amargor ho envaeixi tot i fa un cant renovat a la capacitat de resiliència que té l’individu, a persistir en l’esperança, a celebrar els moments de tendresa o d’efímera felicitat. Com a “Caqui” (1960), en què recorda la seva germana petita morta de manera prematura.

El present volum ens descobreix –per als qui Necròpolis va passar desapercebut- un escriptor majúscul, imprescindible –com els esmentats Levi, Kertész, Wiesel, i tants altres com Paul Célan, Viktor Klemperer, Jean Améry…- per conèixer uns esdeveniments catastròfics que, com ja s’ha dit sovint, escapen al raciocini humà.
Si Pahor no ha estat tan conegut com aquests altres noms, és degut sobretot al context geogràfic i a la llengua, l’eslovè, en què l’autor d’“Una història inaudita” (1983) –la narració que tanca el llibre- publicà la seva obra. Però mai no és tard per acostar-se a les lúcides paraules d’aquest home savi i longeu que ha lluitat durant tota la vida per fer ben visible la maldat: «La maldat passada, la maldat recent, ha provocat que moltes persones tinguin la ment impregnada de visions monstruoses /…/. L’alegria i l’entusiasme de l’home actual són conseqüència d’un desig subconscient d’escapar de la maldat». Pahor ens dona eines per aprendre a conviure-hi, amb els nostres monstres com diu ell, però sobretot per encarar-nos-hi sense por.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.