Una tràgica premonició

Josep Gras

Stefan Zweig als anys trenta. © diari Frankfurter Allgemeine. Imatge: Picture Alliance.

Stefan Zweig i els suïcidis d’europa, Antoni Martí Monterde
Mallorca: Lleonard Muntaner, 2020 (1a edició, maig)
167 pàgs. 15 euros.

El 23 de febrer de 1942 Stefan Zweig s’acomiadava del món (d’un món residual, pràcticament ja inexistent, que ell havia estimat fins al darrer instant) i dels seus amics desitjant-los que algun dia proper “poguessin veure l’aurora, després de la llarga nit”. La nota que es va trobar al costat dels cossos inerts de l’escriptor i la seva muller concloïa amb aquestes paraules, després de reconèixer el seu absolut esgotament.
El suïcidi de Zweig, esdevingut a Petròpoli (Brasil), lluny del continent que el va fer créixer i alhora l’abocà cap a l’abisme, és també el suïcidi d’Europa. Les contradiccions que trobem a la seva trajectòria intel·lectual no són gaire diferents de les que van sacsejar aquest vell territori, que en aquells moments caminava inexorablement cap a l’autodestrucció. Per això, tal com diu l’autor de Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, s’imposa rellegir tot Zweig, per comprendre el sentit d’unes paradoxes que encara avui continuen inquietant-nos.

Segons Martí Monterde (Torís, La Ribera Alta, 1968), professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i gran estudiós de l’escriptor vienès, el 1914 –en plena eufòria bel·licista- comença ja el que tres dècades més tard serà «el suïcidi intel·lectual més important d’Europa”. L’evolució que experimenta el pensament de Zweig al llarg de tots aquells anys, i que es pot observar en els seus llibres memorialístics El món de 1914, amb un estil més periodístic (recull d’articles i opinions sobre la situació crítica que es vivia; Edicions de la Ela Geminada, 2014, a cura del mateix Martí Monterde) i El món d’ahir, el seu testament autobiogràfic escrit un any abans de la mort i publicat pòstumament el 1942 (Quaderns Crema, 2001), posa de manifest el malentès crònic al voltant de qui va ser considerat sempre “un exemple de pacifisme i universalisme humanista”, de la mateixa manera que deixa entreveure un malestar profund que amb el temps no faria sinó agreujar-se i derivar en el tràgic desenllaç ja anunciat.
Tal com es pot anar comprovant al llarg de la primera part d’aquest llibre, l’esperit de Zweig present als seus escrits dels anys de la Gran Guerra no és el mateix que el que trobem en altres posteriors i que el van perfilar definitivament com a home i escriptor partidari de la pacificació i contrari al discurs del patriotisme exarcebat que representaven aleshores Alemanya i Àustria. En un article publicat a la revista Démain el 1916, “A mes frères français”, l’escriptor intenta rectificar de manera clara en relació a l’actitud bel·ligerant mantinguda anys enrera, i adopta decididament el to conciliador i de defensa dels valors en aquells moments amenaçats. Zweig se sent “segur com a ciutadà del món”, arrecerat en un cosmopolitisme culte i, com s’ha dit sovint, manifestament nostàlgic.

El tema central, però, de l’estudi que el professor Monterde ha realitzat, motivat per l’admiració vers l’escriptor –que no exclou un posicionament crític en relació a alguns aspectes menys coneguts de la seva obra- és l’anàlisi del conte “El llibreter Mendel” (“Buchmendel”, 1929) i la seva enorme rellevància. Segons Martí Monterde, el lector que vulgui resseguir l’empremta autobiogràfica de Zweig, més enllà de l’evocació potser “massa ancorada en un temps desaparegut” d’El món d’ahir, ha d’acostar-se necessàriament a aquest text, així com també als altres tres que l’acompanyaven en la seva publicació conjunta el 1929.
A més del títol ja esmentat, les tres narracions que completen Petita crònica (Kleine Chronik.Vier Erzählungen; en català a Edicions de la Ela Geminada, 2015) estan agermanats per una visió clarament premonitòria sobre els terribles fets de gran abast que estaven a punt de succeir. La història en minúscula, com diu l’assagista, omple aquestes pàgines a mig camí entre la ficció i la crònica. La intenció de Zweig és la de deixar constància de l’existència d’unes situacions reprovables i preservar-les de l’oblit.
Els personatges d’aquests relats acaben essent exclosos d’un entorn personal i social cada cop més hostil i condemnats al desarrelament, a “la intempèrie infinita” en paraules de Martí Monterde. Esdevenen víctimes d’un poderós corrent, insensible als destins de milions de vides, que es veuen dirigides com simples marionetes, alienes a la seva voluntat.
Tant el soldat desertor d’“Un episodi del llac de Ginebra”, com l’ancià col·leccionista de “La col·lecció invisible” o la protagonista que acaba claudicant a “Leporella”, són exemples prou il·lustratius de l’estocada que els ha infligit la Història. Tots ells constitueixen un testimoniatge eloqüent d’unes circumstàncies que estan patint, el qual transcendeix el marc convencional de la ficció narrativa per convertir-se en llegat memorialístic.

El silenci després de l’oblit
Però és sobretot Mendel, l’empedreït bibliòfil del Cafè Gluck de Viena a “El llibreter Mendel”, qui encarna la significació més profunda en la mirada de Zweig. Per a l’assagista, la figura d’aquest home és enormement representativa del pensament de l’escriptor vienès en un període especialment convuls. Zweig s’autorepresenta a través del narrador-protagonista per dir-nos que Mendel és, ara més que mai, el símbol d’un món arrasat per la desraó i la barbàrie que imperen al seu voltant.
Antoni Martí Monterde, també autor de nombrosos assaigs entre els quals Poética del café (2007), Un somni europeu. Història intel·lectual de la literatura comparada (2011) o París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla (2019), veu en aquest conte l’advertiment seriós de Zweig sobre “la malaltia” que està assolant Europa, el trencament d’una concepció de vida i d’una idea d’humanitat, amenaces que Mendel no sembla detectar fins que ja és massa tard.

La tragèdia d’aquest savi immers en el seu món enciclopèdic, desvinculat dels afers mundans, totalment aliè a la guerra i a la ignomínia creixent, trasbalsa íntimament el narrador que torna després de molts anys al Cafè i s’hi troba la taula buida. Ell, com el mateix Zweig, sent que també ha “contribuït”, si més no involuntàriament pel fet de no haver-se’n recordat més, al trist final de Mendel. Són rellevants les seves paraules en aquest fragment: «Jo, que hauria de saber que, si els homes escriuen llibres, només és per poder-se unir als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’implacable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit”.
La creació d’aquest personatge tan emblemàtic –d’altra banda un prodigi literari dins d’una obra prolífica, com la d’aquest gran escriptor amic i contemporani de Joseph Roth, plena de joies narratives com Carta d’una desconeguda (1922) o La impaciència del cor (1939)- va permetre a Zweig replantejar-se les seves conviccions i fins i tot revisar el sentit de la seva escriptura.

Zweig i els suïcidis d’Europa és un assaig rigorós, escrit des del coneixement exhaustiu que mostra el seu autor i, tot i el nivell d’especialització acadèmica que presenta, captiva el lector i l’estimula a llegir aquest convençut europeista i creador inesgotable que fou Stefan Zweig, del qual encara ara en descobrim nous títols a les llibreries o que simplement havien passat desapercebuts -també per al món editorial- pel fet de ser considerats, sovint erròniament, com a peces menors.
El professor Martí Monterde s’ha endinsat en un territori absolutament fascinant, com és el d’explorar les interioritats més pregones d’una obra narrativa –en aquest cas una nouvelle tan visionària com la del llibreter Mendel-, i ens ha demostrat un cop més que l’exigència de la bona recerca no és incompatible amb el plaer per la ficció més exquisida.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.