Un valuós recordatori

Josep Gras

George Steiner        © The New York Times

El passat 3 de febrer va fer un any de la mort de George Steiner, considerat com un dels darrers grans intel·lectuals i humanistes d’aquesta època. Far  inesgotable del pensament i de l’estudi dels clàssics, la solidesa de les seves aportacions contrasta amb la volubilitat de no pocs entorns culturals i acadèmics actuals, en una societat més preocupada per la creació de tendències que no pas pel rigor sostingut al llarg dels anys.

A Steiner se’l troba a faltar. En l’àmbit de la lletra impresa, la constatació ve donada per l’aparició de dues noves propostes que recuperen part del seu llegat. La primera és Un lector (Siruela, 2021; A Reader, 1984), una recopilació de textos seleccionats pel mateix autor, procedents d’alguns dels seus relats més influents com Después de Babel (2013; After Babel, 1975), La muerte de la tragedia (2011; The death of tragedy, 1961), Lenguaje y silencio (2020; Language and Silence, 1967) o Tolstoi o Dostoievski (2002; Tólstoi or Dostoievski, 1960).

Es tracta d’assaigs que, tot i la distància en el temps –majoritàriament van ser escrits durant els anys 60 i 70- mantenen intacte l’afany de l’explorador intel·lectual per immergir-se dins del món del coneixement i per extreure’n contínues troballes. De fet, tota la producció d’Steiner –no tan sols els títols d’aquest llibre, sinó també els seus treballs de literatura comparada o les dissertacions de caire humanista com La idea d’Europa (2004; The Idea of Europe, 2004) o Recordar el futur (2008; Remembering the future, 2008)-, està impregnada d’un enfocament polièdric que fa que raonaments d’àrees tan diverses com la filosofia del pensament i del llenguatge, l’anàlisi de les grans obres de Shakespeare, Dante, Racine, etc., o la història d’alguns mites fundacionals de la cultura occidental, es trenin entre ells aparentment sense esforç i donin lloc a un discurs que s’empelta constantment de noves contribucions.

És d’agrair també l’aparició de La barbarie de la ignorancia (Alfabeto, 2021; Barbarie de la ignorance, 2020), on es transcriuen unes converses que el periodista Antoine Spire va mantenir amb Steiner el 1997 per a France Culture i que tindrien la seva continuació més breu en l’emissió radiofònica a l’espai Stacatto el 8 de desembre de 1998.
Es dóna la coincidència que, uns anys més tard, la també periodista i biògrafa Laure Adler –que havia estat directora de la cadena francesa quan Spire en va ser acomiadat després de dues dècades com a productor- va recórrer de nou a l’insigne amfitrió de Cambridge per celebrar-hi unes llargues entrevistes entre 2002 i 2014, que fructificarien en Un largo sábado (2018; Un long samedi, 2014).

Aquest títol, segons hi explica Steiner, pren com a model metafòric l’esquema del Nou Testament de divendres, dissabte i diumenge en els fets de la mort i ressurrecció de Jesucrist i es refereix al “llarg dissabte” d’incertesa que la societat està vivint a l’espera que es produeixi un “diumenge” de ressorgiment. Un missatge no gaire eufòric que probablement aquest “nòmada agraït” –en referència als diversos domicilis acadèmics que va tenir al llarg de la seva vida- també subscriuria en aquests moments.
El to emprat per Adler, no tan incisiu com el del seu col·lega, afavoreix que Steiner s’endinsi en un territori més personal i que rememori moments viscuts tot enllaçant-los amb profundes reflexions filosòfiques, literàries o històriques. En tots dos llibres es revisen les grans temàtiques de la seva obra, però Spire és més punyent i aconsegueix fins i tot –cosa difícil d’imaginar- que Steiner s’enfadi en alguna ocasió i amenaci de donar per finalitzada la conversa, com quan el periodista burxa insistentment en la contradicció que, segons ell, suposa admirar el gran filòsof Heidegger, el qual, com és sabut, no va renegar mai públicament la seva adhesió al nazisme: «El problema rau en l’aliança tan inquietant entre filosofia i despotisme», acaba reconeixent l’autor de Deu possibles raons (possibles) per a la tristesa del pensament (2006; Ten possible Reasons for the Sadness of Thought, 2005), en un gest volgudament reconciliador.

Les opinions d’Steiner, argumentades exhaustivament, mostren un bagatge cultural immens i aquella lucidesa incorruptible que esdevé més necessària cada dia que passa. Sovint matisades o esperonades cap a nous rumbs que s’entreteixeixen entre ells, desvelen les claus del seu pensament a través d’aquests intensos intervius. S’erigeixen en el valuós testimoniatge d’un esperit culte, de qui va esforçar-se fins al final a ser un “bon convidat” –en paraules seves, citant Heidegger quan deia “som els convidats de la vida”- i a deixar-ho, doncs, tot net i endreçat en el moment de marxar.

Un lector poc comú

Un lector corrobora un cop més que el compromís de l’editorial Siruela amb George Steiner (París, 1929- Cambridge, 2020) ve de lluny. La gran majoria de títols que conformen l’amplíssim corpus d’aquest professor de trajectòria multidisciplinària han estat editats pel segell creat per Jacobo Fitz-James Stuart, al llarg de gairebé quatre dècades d’existència. A Catalunya, Proa primer i després Arcàdia han estat les encarregades de presentar en català llibres seus emblemàtics com Errata (1999, 2018; per primer cop el 1997), una mena d’autobiografia intel·lectual de l’autor, Gramàtiques de la creació (2002; Grammars of Creation, 2001), La poesia del pensament (2012; The Poetry of Thought, 2011) i Fragments (2013; de l’original homònim de 2012), entre altres.

Evidentment, Steiner va ser un lector poc comú. Voraç, sempre posseït d’una curiositat infinita, d’unes ganes d’aprendre que no va perdre mai. Als noranta anys cada matí rellegia els més excelsos –Dante sobretot- i feia encara petits exercicis de traducció. Convençut políglota, ja que dominava l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià – a més de tenir un vast coneixement de les llengües matrius, grec i llatí-, es penedia, però, de no haver aprofundit en l’estudi de l’hebreu.

Les seves reflexions sobre el rol del lector i la relació que s’estableix entre aquest, l’acte de llegir i els seus destinataris –les lectures, les obres- són d’un gran interès. Steiner també analitza, però, el paper que hi juga el crític i el peculiar “contracte” que concerneix ambdues parts. En un article acadèmic que s’inclou en aquest compendi, “Crític / Lector” –publicat el 1979 a la revista New Literary History– es delimiten tant les àrees de confluència com les de separació, però s’emfasitza de manera clara la transcendència del lector en tot el procés.

Les idees d’Steiner continuen tenint avui una indubtable vigència. L’acte de llegir, diu, és un art que demana esforç i necessita uns requisits com la soledat, el silenci ambiental i la concentració. Llegir no és interpretar d’una manera uniforme i lineal, afegeix, sinó comparar, interrelacionar, vincular. Així ho expressa a Pasión intacta (1997; No Passion Spent. Essays 1978-1996, 1996): «L’acte i l’art de la lectura comporten dos moviments de l’esperit: el de la interpretació (hermenèutica) i el de la valoració (crítica, judici estètic), i els dos són inseparables».
Així i tot, Steiner refusava aquesta “pretesa superioritat” del crític o fins i tot del professor expert. És una de les idees cabdals del seu pensament  que no va deixar mai de repetir a les entrevistes (en aquesta mateixa amb Spire, però també amb Laure Adler, Carles Capdevila, Nuccio Ordine…), així com a les conferències i als articles: l’anàlisi, el judici d’una obra, per més ben desenvolupats que estiguin, no es poden comparar a l’acte creatiu. L’opinió i la creació són coses ben diferents. Hi ha una clara distància, afirmava, entre els qui creen literatura i els qui la comenten.

Antoine Spire, periodista que conversa amb George Steiner a La barbarie de la ignorancia © Courrier International

La Barbarie de la ignorancia.
George Steiner i Antoine Spire.

L’excel·lència del carter

Però ell es considerava, al cap i a la fi, un privilegiat. Per haver estat el correu dels grans creadors i haver pogut transmetre tot el seu immens llegat a la societat. Manllevant una frase de Puixkhin, deia que es sentia afortunat perquè havia realitzat una missió tan enriquidora: la del “carter” que ha dut les “cartes” (les obres) a les bústies adequades.

I és precisament en l’estudi dels clàssics on aquesta missió troba la més elevada significació. Steiner va lliurar-se en cos i ànima a contínues relectures dels mestres, d’aquells que no tenen data de caducitat. Cal tornar-hi, tant és l’edat biològica o les circumstàncies personals. No tan sols pels aprenentatges interminables que se’n desprenen, sinó per l’immens plaer que proporcionen. El seu poder transformador, deia, és enorme: cada obra que llegim (o rellegim) trasbalsa tot el nostre ésser, no només l’intel·lecte.
L’experiència és tan summament gratificant que el retorn a la normalitat sempre és decebedor: «Després d’haver passat hores, dies, setmanes llegint, aprenent de memòria, explicant-nos a nosaltres mateixos o als altres una de les transcendents odes d’Horaci, un cant de l’Infern, els actes III i IV d’El rei Lear o les pàgines sobre la mort de Bergotte de la novel·la de Proust, tornem als nostres petits i insignificants assumptes domèstics. Però continuem posseïts» (El silencio de los libros, 2006; Paroles et silence, 2004).
Èsquil, Homer, Joyce…, però sobretot Dante i Shakespeare van ser els seus referents més complets, als quals Steiner va dedicar moltíssimes pàgines. La lloança rotunda d’aquests dos grans escriptors l’entronca amb Harold Bloom (1930-2019), amb qui el professor del Churchill College de Cambridge va compartir sempre afinitats literàries.

Un dels capítols més interessants d’aquest volum és el que compara les obres de Tólstoi i Dostoievski – enguany es compleixen els dos-cents anys del naixement de l’autor de Crim i càstig (1866)-, que Steiner inclou en el seu catàleg particular de grans peces canòniques. Les visions dels dos escriptors sobre el món i la condició humana són diferents, fins i tot contradictòries, sosté l’estudiós. Però la seva empremta ha traspassat el temps, més enllà de les metamorfosis que ha anat experimentant la novel·lística al llarg dels anys i dels corrents crítics que han entronitzat l’un o l’altre gegant de la ploma, segons quin ha estat el criteri ideològic que els ha guiat.

Tanmateix, el que preval és l’immens poder de la literatura, la seva utilitat imprescindible en les societats actuals. Steiner, tot i no ser excessivament optimista respecte d’aquesta qüestió, va mantenir sempre la confiança en la seva pervivència i, encara més, en una transmissió responsable a les noves generacions. Els valors literaris, estètics i filosòfics que volem preservar no es poden difondre sense una actitud de compromís actiu amb els entorns polític i cultural: «Com poden divorciar-se l’erudició i la crítica de la crisi del que és humà, sense que precisament a causa d’això quedin relegades a simples banalitats acadèmiques?», es pregunta l’autor a la introducció d’Un lector.

Steiner predica amb l’exemple. Entre 1967 i 1997 va publicar a la revista The New Yorker més de cent-cinquanta articles –dels quals se n’ha recollit un exemple en aquest llibre-, en què es pot apreciar la seva mirada analítica i interdisciplinària. Sobrepassen l’abast convencional del que serien meres ressenyes d’obres o de perfils humans, i esdevenen estudis rigorosos que es fonamenten en el coneixement del subjecte des de múltiples perspectives i que compten amb importants elements informatius de context.
Sorprèn un cop més l’expertesa d’Steiner, la qual cosa li permet sentir-se còmode quan parla de temes tan diferents com el de la figura dissident de Soljenitsin, la poesia de Paul Célan, el cas de l’espia i reputat crític d’art Anhony Blunt o la genialitat al servei del mal en l’arquitecte del Reich Albert Speer.
Col·laborador també d’altres publicacions com The Economist, The Times Literary Supplement i The Guardian, Steiner va compaginar sempre l’escriptura amb la docència (professor de literatura comparada a les universitats de Princeton, Stanford, Ginebra, Oxford i Cambridge, on hi exercí els darrers anys). Una relació dotada d’una profitosa reciprocitat.

El fracàs de les humanitats
Però sens dubte un dels principals eixos que travessa l’obra d’Steiner de cap a cap és el de la constatació de la claudicació de la cultura davant del terror i les barbàries del segle XX. Profundament escèptic i decebut, trobava buides de significat real paraules com ‘humanisme’ o ‘humanitats’ i, fins i tot, afectades d’un greu contrasentit moral. Com és possible, es preguntava, que un continent amb una dilatada tradició cultural i d’altíssim nivell, pugui convertir-se també en l’escenari de les pitjors atrocitats comeses contra milions d’éssers humans.
Si és que ha existit mai un veritable humanisme europeu, aquest no va ser capaç d’aturar les massacres indiscriminades, el sofriment extrem i perllongat d’infinitat de persones de totes les edats, l’escapçament de milers i milers de famílies i els confinaments salvatges. Ni tan sols de denunciar-ho, deia. La cultura, les arts, la ciència, una determinada literatura, totes van claudicar, van fer silenci i van mirar cap a una altra banda durant la “llarga nit” que va entenebrir la passada centúria. «Al final de la meva vida només puc dir que no, no ho entès», concloïa Steiner.

Per això, la intenció d’aquesta recopilació a Un lector és que aquests textos serveixin de “recordatori”, en paraules del mateix autor, per salvaguardar de l’oblit «un dels períodes més fèrtils en la història del  pensament humà» –abans de la gran ensulsiada col·lectiva- i també «els crims perpetrats contra milions d’individus».
El lector d’aquestes línies que s’iniciï en l’obra d’Steiner farà bé d’endinsar-se –simultàniament o fins i tot de manera prèvia- en l’esmentat assaig La idea d’Europa, que té el seu origen en la conferència que Steiner va pronunciar el 2003 al Nexus Instituut, la prestigiosa institució amb seu a Amsterdam fundada el 1994 per Rob Riemen.
George Steiner ha deixat una forta petjada en el vastíssim horitzó del coneixement. Els trajectes pels quals ha transitat desemboquen permanentment en nous camins, provocant un efecte de reverberació multiforme i plural. El seu guiatge és crucial per no perdre’s en els intricats laberints de la contemporaneïtat.
Però per damunt de tot, el seu llegat constitueix un grandiós acte d’amor: als llibres, a la cultura en el sentit més divers i universal, a l’herència dels clàssics sense els quals cap branca del saber no hauria assolit estats de progrés prou acceptables.

Steiner, envoltat sempre de llibres, acompanyat per la lleial Zara –que va morir deu dies després que ell-, i amb la música de Bach o Mozart –compositors a qui admirava amb fervor- surant en el capvespre de Cambridge, afirmava: «No em penedeixo del camí que vaig triar. He tingut una sort increïble. M’he equivocat molts cops, però el privilegi més gran que es pot tenir, la llibertat més preuada és la de no tenir mai por a equivocar-se» (d’aquí el títol d’Errata, les seves indispensables memòries).
De segur que nosaltres no ens equivoquem quan diem que el robust feix de llum d’aquest far del pensament continuarà il·luminant, incessant, enmig de la boira.

UN LECTOR, GEORGE STEINER.
Diversos traductors
Madrid: Siruela, 2021
512 pàgs. 24,95 euros

LA BARBARIE DE LA IGNORANCIA, GEORGE STEINER I ANTOINE SPIRE.
Traducció de Pablo Hermida Lazcano
Madrid: Alfabeto, 2021
112 pàgs. 12 euros

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.