Topografies (íntimes) de la segregació

Josep Gras

Damon Galgut

© David Levenson, Getty Images, a IBW21.org (Institute of the Black World 21 st Century

El dol per les pèrdues, que fa créixer el distanciament entre els Swart, i l’incompliment d’una promesa antiga marquen la vida d’aquesta família de blancs sud-africans al llarg de quatre dècades en què es lluita per enterrar l’apartheid. A La promesa Damon Galgut descriu les topografies d’una segregació que erma la terra i encara més les persones. 

Només les quatre morts, amb les corresponents cerimònies fúnebres que les acompanyen ‒cadascuna de les quals és l’element principal de les quatre parts en què s’estructura aquesta novel·la‒, aconsegueixen que els parents propers i aquells altres disseminats al llarg del territori es retrobin durant uns dies al voltant del difunt o difunta per “celebrar-ne” el seu traspàs. No són, doncs, encontres llargament esperats pels membres dels Swart, la família de blancs sud-africans que viu en una granja dels afores de Pretòria, adaptats no sense dificultat als nous canvis polítics del país, sinó situacions que revifen els conflictes latents  d’ordre religiós i moral o simplement personals que existeixen entre ells.

El primer decés, el de la mare ‒a qui un càncer sever l’ha foragitat d’aquest món massa aviat, quan encara era el pal de paller que podia mantenir vius uns fràgils lligams afectius entre els seus tres fills‒ ja posa de manifest les desavineces profundes que hi ha en el si de la família. Els Swart han viscut acomodats a un règim que discriminava cruelment la població negra, perpetuant la segregació a tots els nivells durant gairebé quaranta anys. Però l’’apartheid’ de l’exterior, que a l’inici de La promesa, a mitjan anys 80, té els dies comptats ‒si més no oficialment, ja que a partir de 1989 i sota la presidència de Frederik de Klerk  es comencen a realitzar accions significatives per abolir-lo‒ no farà sinó agreujar-se a l’interior del nucli familiar.

Les relacions entre els fills, l’Amor, l’Anton i l’Astrid, es deterioren, i també les d’ells amb el pare, que no es mostra gaire predisposat a comprendre les diferències importants que els separen, i encara menys a tolerar el comportament hostil dels dos primers descendents. Per diferents raons, ni la filla petita Amor ni l’Anton, el germà, no encaixen en la vida aparentment ordenada i jeràrquica dels Swart.
Cada sepeli que es produeix ‒el segon és segurament el més decisiu‒ fa aflorar ressentiments i ferides que amb el temps, lluny de cicatritzar, romanen obertes i més lacerants que mai. El dol per les pèrdues que han trasbalsat, al llarg de les quatre dècades en què transcorre aquesta història, la precarietat sentimental del clan blanc cada cop més minvat, fa avançar el relat que Damon Galgut (Pretòria, 1963) construeix des d’una mirada sarcàstica, darrere de la qual hi ha probablement un amarg escepticisme o decepció carregada de retrets. Bé, el dol i una altra cosa, intangible a primera vista però persistent en la memòria: una promesa que es va fer antigament i que no s’ha complert.

Galgut ‒que amb aquest títol ha estat guardonat amb el Premi Llibreter d’enguany en la categoria d’Altres Literatures i que també va guanyar el Booker el 2021, el primer que es tradueix al català d’una obra que ja compta amb nou novel·les‒ narra La promesa des d’una rotunda posició omniscient, que li permet gairebé “jugar” amb el destí dels seus personatges, tractant-los amb desdeny i fins i tot commiseració. No tots: només l’Amor es mereix, si ho podem dir així, la gràcia redemptora de l’escriptor; i la Salome, la minyona negra de la casa, que com a víctima ja quedava exonerada des de bon principi de qualsevol culpabilitat en el llarg litigi entre ambdues comunitats racials.

La prosa de l’autor troba, però, un encertat contrapunt en l’ús del punt de vista canviant. Galgot cedeix sovint la veu narrativa als personatges ‒majoritàriament en fragments curts‒, perquè siguin ells mateixos que  s’expliquin a través dels seus pensaments, sentiments i opinions, tant les callades com les expressades a nivell extern, adoptant sobretot la primera persona del singular però també la segona, com si els parlés la seva pròpia consciència: «Què ha canviat, Amor? No són les branques ennegrides, ni les roques, ni el paisatge. No, ets tu qui ha canviat, els ulls amb què t’ho mires». Aquesta alternança dona vitalitat a un relat que,en molts moments, adquireix un to tragicòmic (reforçat per les abundants digressions de l’autor) que subratlla el patetisme, malgrat el llegat de sofriment al que s’enfronta literàriament Galgot, dels protagonistes d’aquesta magnífica novel·la.

La promesa, Damon Galgut
Traducció d’Àfrica Rubiés Mirabet
Barcelona: editorial Les Hores, 2022. 320 pàgs.

No Comments Yet

Leave a Reply