Moments fugaços i atemporals

Josep Gras

Escena proustiana que Marsans interpreta pictòricament

© Fundació Vila Casas

Aquest any passat l’efemèride literària més destacada va ser sens dubte la del centenari de la mort de Marcel Proust (París, 1871-1922). Les referències i la revisió de la seva obra magna, À la recherche du temps perdu (publicada entre 1913 i 1927), han anat omplint pàgines de manera ininterrompuda: articles en diaris i revistes, assaigs, reedicions, traduccions… Precisament, a casa nostra s’ha acabat de completar la de Josep Maria Pinto per a Viena dins la col·lecció “El cercle de Viena” (14 volums), i és en marxa la de Valèria Gaillard per a Proa, amb quatre llibres ja traduïts dels set que conformen el corpus total proustià.

L’àmbit de l’art català ha volgut homenatjar també el gran escriptor francès, i la Fundació Vila Casas ha acollit a l’Espai Volart una exposició sobre la interpretació pictòrica que va fer Luis Marsans (Barcelona,1930-2015) del món extraordinari de la Recerca. Durant no gaires dies més, De Proust a Marsans. A la recerca del temps perdut convida a endinsar-se en aquest prodigiós univers literari a través de la mirada subtil de l’artista que a partir de 1966 va dedicar-se en cos i ànima a l’estudi d’aquest cim de les lletres universals. El 1972 Marsans va presentar per primer cop la seva particular immersió a la Galeria Trece de Barcelona i, deu anys més tard, al Musée Balzac de París.
Al llarg dels anys següents la seva trajectòria discorre també per altres camins, però la seva vinculació amb Proust és tan intensa que sempre hi tornarà amb revisitacions totals o parcials de l’obra. Ja entrat el segle XXI, diferents mostres donen fe d’aquest lligam tan fecund que anirà renovant-se permanentment, com les de 2017 i 2019 ‒ja amb caràcter pòstum‒ que van tenir lloc a la Galeria A34 de Barcelona i a l’Orangerie, a la localitat francesa de Yerres, respectivament.

L’exposició actual, comissariada per Àlex Susanna i Glòria Farrés ‒autors dels dos textos introductoris del magnífic catàleg que complementa la visita‒, exhibeix les il·lustracions que Marsans va fer sobre l’obra proustiana: dues-centes cinquanta peces pictòriques, majoritàriament dibuixos realitzats en tinta, guaix o pastel, aquarel·les, gravats i litografies en blanc i negre i color, que reprodueixen sobretot personatges procedents de les novel·les d’A la recerca. Es tracta de retrats esbossats, “capturats” en posats, gestos, encontres…, escenes al cap i a la fi sense gaire més informació visual que la que ofereixen les cares i els cossos, acompanyats en ocasions d’objectes i en entorns vagament perfilats (salons, racons de cambra, al costat d’una calessa, a prop del que sembla una llotja…). L’expressió dels seus rostres és sempre poc nítida, distorsionada i fins i tot caricaturitzada en alguns casos. El que hi veiem ens fa pensar, com diu Susanna, en “presències evanescents”, més que no pas en homes i dones clarament definits.
Aquests estudis i apunts que sovint prenen la forma de croquis traspuen una sensació d’atemporalitat, alhora que deixen entreveure la fugacitat del moment que mostren, que s’adiu perfectament amb el “món vaporós” que descriu l’autor a la seva obra.  

La intenció de Marsans respon a una voluntat d’evocar el món de Proust des de la seva experiència personal i artística. Més enllà d’haver passat alguns anys de la seva infantesa a París, durant la Guerra Civil, l’artista va impregnar-se de la ciutat i de l’empremta de l’escriptor fins al final de la seva vida, i hi va establir un diàleg interdisciplinari del tot seductor. Marsans no vol traduir en imatges amb una pretensió d’exhaustivitat ni d’interpretació literal, sinó motivar l’espectador a emprendre per si mateix un viatge de coneixement i de plaer únics com és el de la lectura d’aquesta ambiciosa i titànica ficció.
En aquest sentit, la transposició plàstica de Marsans ‒que és la part central d’aquesta exposició‒ es complementa encertadament amb una altra introductòria a A la recerca com a univers literari i metaliterari, que inclou com a suport gràfic cartes de Proust, facsímils de manuscrits, catàlegs d’altres exposicions dedicades a l’obra, reproduccions de pintors que ell admirà (Vermeer, John Ruskin, Giotto…) i, sobretot, fragments escollits d’alguns dels títols que formen part de l’immens corpus com Combray (1913),  A l’ombra de les noies en flor (1919), El cantó de Guermantes (1921-1922) o Albertine desapareguda (1927, pòstumament), entre d’altres, que de les parets estant van submergint el visitant en la densitat de la narrativa proustiana.

L’apartat final d’aquesta mostra està dedicat a la recepció que ha tingut l’obra de Proust a Catalunya, tant pel que fa a la crítica i l’articulisme de premsa (entre 1922 i 1971, a La Vanguardia, la revista Destino…), com a la publicació d’assaigs i de les primeres traduccions al català d’A la recerca (de les parcials de Miquel Llor i Jaume Bofill i Ferro durant els anys 30 a la íntegra de Jaume Vidal i Alcover de 1992).
Un especial protagonisme recau en la biblioteca proustiana de Ferran Cuito, nascuda a l’exili durant el llarg franquisme i duta més endavant a Catalunya pel seu fill Amadeu, i al voltant de la qual va crear-se el 2015 la Societat d’Amics de Marcel Proust (proustweil.wordpress.com), amb l’objectiu de mantenir viu el llegat de l’escriptor.

ressenya informativa sobre l’exposició De Proust a Marsans. A la recerca del temps perdut, a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, fins al 15 de gener de 2023

No Comments Yet

Leave a Reply