L’inevitable èxtasi

Josep Gras

Helene va ser fidel a la seva vocació, malgrat les dificultats.  Foto: Tuukka Raitala

El Convalescent (1888) mostra una nena petita de quatre o cinc anys, asseguda davant d’una taula antiga de fusta de color marronós fosc amb motllures i potes fermes, que contempla amb atenció la tija d’una flor que sobresurt d’una tassa. Hi ha curiositat i concentració en l’esguard de l’infant i el seu posat expressa determinació. Helene va patir un accident domèstic a aquesta edat que li va provocar una lesió irreversible al maluc. Durant el temps de la convalescència dibuixava.
Aquest quadre, que captura els més petits detalls amb una sorprenent precisió, va experimentar els últims retocs el 1888 mentre Schjerfbeck passava una temporada a casa d’una amiga a St Ives, Cornualla. Amb un estil clarament realista, podria ser un autoretrat de la mateixa pintora o, si més no, la transposició artística d’aquesta en la figura de la criatura.

La que ha estat una de les joies més preuades al Museu d’Art Ateneum d’Hèlsinki al llarg dels anys centra l’atenció d’Helene i el seu acompanyant, l’Einar Reuter, en una de les escenes finals de la pel·lícula. Exposada en un lloc privilegiat, atreu amb un especial magnetisme, gairebé amb urgència, la mirada de l’autora, cercant l’esperada reconciliació, l’assumpció d’una trajectòria que no ha estat fàcil però que ha acabant reeixint, triomfant malgrat els inevitables recels: «Diuen que no soc autèntica, que el meu ritme al llenç és violent i convuls, i tenen raó”, diu l’Helene, amb un deix de preocupació a la veu però tranquil·la al cap i a la fi.

El reconeixement a Helene Schjerfbeck es va fer esperar. El 1915, l’inici del periple biogràfic que abasta aquest film, la pintora vivia una etapa d’aïllament a Hyvinkää, en una casa rural gran i freda, tenint cura de la seva mare. La relació entre totes dues va ser sempre difícil i tensa, ben bé fins a la mort de la progenitora el 1923. La feina de l’Helene no va ser mai valorada ni per la mare ni pel seu germà.
Va haver de lluitar com a dona artista en una societat fortament patriarcal i en l’entorn familiar hostil a la seva vocació. Va plantar cara a les limitacions que li provocava la discapacitat física. Però també es va rebel·lar contra el sentiment d’infelicitat que l’envaïa en molts moments, al qual responia agafant l’espàtula i els pinzells i enfrontant-se un cop més al llenç desafiant. D’aquí la força de vegades desbocada del seu traç, finalment amansida per una actitud reflexiva i pacient.

La interpretació de Laura Dirn en el personatge de la Schjerfbeck és prodigiós: ple de matisos, enèrgic però també introspectiu i melancòlic, transmet una expressivitat poderosa que omple l’escena. Igualment notòria és la composició d’Einar Reuter, l’amor idíl·lic de l’Helene que acabà derivant en una amistat duradora, a càrrec de l’actor Johannes Holopainen. “Per què no va saber interpretar les meves emocions?”, es pregunta la pintora immersa en la solitud de la cambra.

Perseverant en la mirada
Autoretrat amb taca vermella (1944) fou un dels seus últims autoretrats, d’entre molts altres que abunden a la seva obra, en un estil que els experts van situar dins del modernisme figuratiu o fins i tot d’un cert expressionisme abstracte, després d’uns inicis realistes i influït més tard pel llenguatge impressionista. Les faccions del seu rostre revelen inevitablement els senyals de l’envelliment, però també aquella mena de barreja de perplexitat i determinació que es poden apreciar a Autoretrat (1912) o a Autoretrat amb fons negre (1915), per posar només dos exemples.

L’artista mantenia la mirada escrutadora en els seus esbossos, de prop i de lluny, des de perspectives diferents. Veiem l’Helene caminant nerviosa per l’estança de parets i portes escrostonades, tornant al quadre que la interpel·la, retocant la darrera pinzellada o gratant-ne les capes granelludes.
Schjerfbeck va pintar també retrats d’altres persones (noies i nenes, sobretot, i també dones grans) natures mortes i paisatges, com la immensitat blava de Tammisaari – poble costaner on hi trobava pau i inspiració- que s’oferia a ella i l’Einar en l’instant clau en què s’encèn la flama de l’enamorament. El mariner (1918) va immortalitzar-lo.

La pel·lícula d’Antti Jokinen (1968), autor de títols com Flowers of Evil (2016) i dels drames històrics The Midwife (2015) i Purge (2012), és un biopic realitzat amb una gran sensibilitat artística. La posada en escena, amb la recreació d’uns interiors naturalistes en què transcorre el dia a dia d’Helene, convivint amb la seva mare (Pirkko Saisio) i en companyia ocasionalment de la seva fidel amiga Westermarck (Krista Kosonen), atrapa l’ambient i el tarannà de la pintora, abocada en cos i ànima a la seva gran passió. La fotografia i la il·luminació d’aquestes escenes intimistes hi contribueixen de manera determinant.

Un altre encert rau en l’enfocament argumental. No assistim a un recorregut merament lineal per la vida d’Helene Shjerfbeck, que ens presenta una successió de fets destacats i una imatge plàcida del personatge. Hi ha un acotament cronològic, entre 1915 i 1923, que afavoreix la capacitat d’aprofundiment del relat. Es descarta així material biogràfic que hauria pogut fer nosa als temes primordials que la història emfasitza: la sortida de l’aïllament en què es trobava la pintora abans de l’aparició del marxant d’art Gösta Stenman i d’Einar Reuter; l’obstinació per romandre fidel al seu estil, per seguir el propi camí; l’assoliment d’un estat d’assossec interior compatible amb les derives de l’amor i l’amistat.

A Helene (2020), basada en la novel·la homònima de 2003 de l’escriptora finlandesa Rakel Liehu, l’obra pictòrica és tan important com la figura de l’artista. El diàleg, serè de vegades però també impetuós en d’altres, entre el llenç i la mà que hi retoca i hi subratlla els trets, és inseparable de la quotidianitat d’Schjerfbeck. Coixejant però decidida en el pas, la dona ferma i independent cerca la bellesa més enllà dels solcs plasmats a la tela, potser amagada en els racons ombrívols de la casa, com a La porta (1884), o en l’evanescència dels records.

Al final només resta la certesa del caràcter efímer de les coses i, per això mateix, tan valuós. L’Helene somriu, ara que tot és tan diàfan, i diu: «Els somnis donen la mà al temps i s’allunyen de nosaltres, pas a pas, fins que desapareixen en l’horitzó. I ens n’oblidem. Ens oblidem del que hem volgut aconseguir tota la vida. Finalment, tot el que queda és paper blanc i pur. Llavors arribem a l’èxtasi”.
Helene Schjerfbeck (1892-1946), la pintora finlandesa més preuada de la història, és avui dia més coneguda internacionalment, a banda del seu país on és rotundament valorada. Entre 2019 i 2020 la Royal Academy of Arts de Londres, conjuntament amb l’Ateneum Art Museum i la Finnish National Gallery de Hèlsinki, li van dedicar dues grans exposicions que van permetre reparar el greuge i descobrir l’obra extraordinària d’aquesta gran dona i artista.

HELENE

Finlàndia, 2020

Direcció: Antti Jokinen
Guió: Antti Jokinen i Marko Leino, segons la novel·la de Rakel Liehu  Producció: Cinematic, Stellar Film
Fotografia: Rauno Ronkainen
Música: Kirka Sainio
Actors i actrius:  Laura Dirn (Helene); Johanes Holopainen (Einar Reuter); Krista Kosonen (Helene Westermarck); Pirkko Saisio (la mare); Eero Aho (Magnus, el germà); Jarkko Lahti (Gösta Stenman)

Durada: 121 minuts

Disponible actualment  a Filmin

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.