L’admirable profunditat del traç

Virginia Woolf (1882-1941) va escriure aquest esbós autobiogràfic entre l’abril de 1939 i el novembre de 1940. Un moment àlgid de la guerra, en què Londres era víctima dels bombardeigs alemanys. La destrucció i la inseguretat es palpaven físicament i trasbalsaven les activitats quotidianes. A qualsevol hora del dia podien tornar a sonar les sirenes.
Malgrat tot, l’escriptora alternava durant aquells dies la redacció de la biografia sobre l’amic, pintor i crític d’art Roger Fry  -que li va suposar un gran esforç intel·lectual- amb l’inici d’aquestes memòries que no tindrien continuïtat. Quatre mesos després, l’autora de la celebrada Mrs. Dalloway (1925) es va enfonsar a les aigües del riu Ouse amb les butxaques carregades de pedres.

Un esbós del passat (A Sketch of the past) és un dels cinc textos autobiogràfics aplegats a Moments of Being (Hogarth,1985), llibre editat per Jeanne Shulkind, de qui se n’inclou una nota explicativa en la present edició, juntament amb l’epíleg de la traductora Dolors Udina; tots dos textos amb informació complementària molt útil i escaient.
Woolf hi rememora fets de la seva infantesa i primers anys de joventut, a través de la reconstrucció d’algunes escenes que li van deixar una forta empremta. És, doncs, un exercici d’escriptura volgudament fragmentari i selectiu, que es nodreix dels sentiments de l’autora en el moment de ser viscuts, però revisats i narrats des del present en què són escrits. Una manera de registrar el passat, tal com diu l’autora d’Una cambra pròpia (1929), recreant tot un seguit de situacions que impulsen en ella la necessitat d’explicar, de convertir en material literari les vivències, les sensacions, les reminiscències d’uns anys que ara s’ofereixen a l’enyorança.

No és fàcil per a l’adulta Woolf convertir-se en el personatge principal del seu relat. És un dels reptes que presenta l’escriptura autobiogràfica, reconeix, el de descriure’s un mateix i deixar-se guiar per aquells records més “excepcionals” (fa servir aquesta paraula) que han perdurat en la memòria íntima. Sobretot els que corresponen al que aquesta dama de les lletres anomenava ‘moments de ser’, és a dir, experiències que es viuen intensament, amb plena consciència i que perduren al llarg dels anys. Els altres, els ‘moments de no ser’ dominats pel tedi i la rutina, són els que més abunden malauradament, deia la novel·lista, i no mereixen el protagonisme dels primers.

El que fa Woolf en aquest àlbum d’escenes familiars, descrit amb el mestratge habitual de qui va ser membre destacat del grup de Bloomsbury[1], és mostrar alguns dels ‘moments de ser’ d’un seu passat no tan llunyà com podia semblar abans de recuperar-los per al seu peculiar llenç literari.
Però no dibuixa precisament un paisatge idíl·lic on tot és diversió i harmonia. El seu retrat, fet de pinzellades fermes i alhora plenes d’una exquisida subtilesa, deixa veure els clarobscurs profunds d’una vida que avança cap a l’adultesa marcada per la desgràcia.
El tema principal de bona part del llibre és el dels estiueigs que la família Stephen va realitzar entre 1882 i 1894 a Talland House, a Saint Ives (Cornualla), un llogaret costaner amb poca població però ple de vida als estius. Van ser anys d’una infantesa feliç, tal com els recorda Woolf, en aquella casa prop del mar, amb el rompent acompassat de les onades i la presència del far a la llunyania. Virginia se sent ara transportada de nou per una allau de sensacions que duien l’escriptora a moments d’”arravatament”, d’”èxtasi”, en paraules seves. Amb aquests mots descriu el seu ànim exultant: “Molts colors brillants, molts sons clars, alguns éssers humans, caricatures, còmics, diversos moments violents de ser, sempre amb un cercle emmarcant l’escena /…/”.
Bona part d’aquestes vivències personals van alimentar després les seves ficcions. La novel·la Al far (1927) i la inclassificable Les ones (1931) –obra desconcertant però alhora d’una bellesa i imaginació desbordants-, en són dos bons exemples.

La fi de l’alegria
Tanmateix, la placidesa d’aquells anys quedaria estroncada per la mort de la mare el 1895 i de la germanastra, l’Stella, dos anys més tard. Aquests dos successos van significar un canvi radical en la vida de la Virginia i el seu entorn familiar. L’abandonament de Saint Ives en va ser un dels efectes més funestos. La tristesa, la malenconia, el dolor per les pèrdues, es van instal·lar a casa dels Stephen (Hyde Park Gate, el domicili londinenc durant aquesta època) i, malauradament, hi van fer una llarga estada, entre 1897 i 1904[2].
El record omnipresent de la mare omple moltes de les pàgines següents. El desconsol que s’apodera de Virgínia és absolut, tot i que el podrà compartir amb la seva germana Vanessa. Passen els dies i es fa impossible omplir el buit que ha deixat la mare. Per a la nena Virginia Woolf la figura materna havia estat un model de comportament, de manera de pensar, un exemple de fortalesa.

També ocupa una part destacada d’aquestes memòries el record del pare, que Virginia descriu amb paraules contradictòries, no exemptes d’un profund ressentiment. L’“intel·lectual de gravat d’acer de Cambridge”[3], tal com l’anomena l’escriptora, podia ser fred i sever, fins i tot cruel, i alhora una persona que es feia admirar pel seu tarannà culte i de vegades “foll, inabastable”. Però després de la desaparició de la seva muller, el pare tirànic i egocèntric emergeix amb més força i acabarà sent una càrrega difícil de suportar.
Un prototipus del model de cavaller victorià, així veu Virginia sir Leslie Stephen. Més imperfecte que el del seu germanastre George Duckworth, però tots dos ben integrats en els engranatges socials i culturals del que la narradora anomena “màquina victoriana”: una societat de rígides conviccions i convencions, fortament classista i patriarcal, que va condicionar inevitablement la vida dels Stephen i dels Woolf.
L’autora d’Entre els actes (1941), la seva darrera novel·la, dedica la part final del llibre a explicar com participava la seva família en les litúrgies habituals d’aquell sistema d’imponents “ullals”.

A Un esbós del passat Virginia Woolf ens ofereix unes pàgines d’intensa i magistral literatura. Més enllà del valor autobiogràfic, esdevenen una reflexió fascinant sobre els motius i els mecanismes de l’escriptura.
En un d’aquests fragments d’indagació personal diu que “el món sencer és una obra d’art, i que nosaltres som part de l’obra d’art”. No hi podem estar més d’acord, sobretot si no deixem de llegir aquest petit tresor. Encara que es tracti només d’un esbós.