Invulnerable, finalment

La guerra i l’agreujament de la malaltia van abocar Virginia Woolf (1882-1941) a un abisme del qual ja no en sortiria. Seguint la seva poderosa veu interior, Michael Kumpfmüller reinterpreta el darrer periple de l’escriptora fins a l’acte definitiu i volgut del suïcidi. Ai, Virginia és el lament que precedeix l’absència, però també la crònica d’un alliberament.     

El dimarts 18 de març de 1941 Virginia Woolf escriu la que serà la darrera entrada al seu diari: una mena de carta de comiat a Leonard, el seu marit, en què li diu que està embogint i que no creu que pugui tornar a suportar el terrible nou embat de la malaltia (les veus que sent, la pèrdua de concentració…). Ningú com ell, afirma, hauria estat més pacient, però no vol continuar “esguerrant-li la vida”. Leonard llegirà aquesta confessió colpidora en una versió renovada ‒però amb el mateix missatge essencial‒ que trobarà a la lleixa de la llar de foc, juntament amb una altra carta adreçada a Vanessa, la germana de Virginia, el divendres 28 de març, una estona després que l’escriptora de mirada lànguida s’hagi enfondit a les aigües del riu Ouse amb les butxaques de l’abric atapeïdes de pedres.

Deu dies de turment fins a abandonar definitivament un món que se li fa inhabitable. No hi ha res d’ella mateixa ni del seu entorn que tingui la capacitat de recuperar-la de l’abisme insondable on ha anat a parar: «Ja no sento res. Tot és en certa manera el que ha de ser, però jo no en formo part». És conscient del punt de no retorn en què es troba ara, i es prepara per a l’acte final, gairebé meticulosament. Potser llavors el seu objectiu s’haurà acomplert, el de ser invulnerable (a les pors encastades, a la guerra cada cop més amenaçadora, a sentir-se ferida, a la feixuga càrrega del passat) i esdevenir per fi lliure.

Aquest intensíssim trajecte de descens a l’infern d’una follia creixent en el decurs de deu dies ‒que van ser interminables, d’hores llargues d’insomni, d’encontres imaginaris amb persones absents, com els seus germans morts i el pare o l’estimada i enyorada Vita, i converses amb personatges que ella havia creat, com la senyora Dalloway‒ és recorregut per Michael Kumpfmüller (Munic, 1961) a Ai, Virginia, on reconstrueix en clau de ficció el periple final de qui feia pocs mesos havia conclòs Entre els actes, la seva última novel·la publicada pòstumament el 1942.

Kumpfmüller, que ja es va interessar per un capítol rellevant en la vida d’un altre escriptor, Franz Kafka, a Die Herrlichkeit des Lebens (2011; La grandeza de la vida, 2015, en castellà només a Tusquets), va dur a terme durant mesos un treball d’immersió en l’obra literària de l’autora de joies com Al far (1925) i Les ones (1931), i també en material memorialístic i biogràfic (correspondència, els diaris tant de Virginia com de Leonard Woolf…), però basant-se sobretot, afirma a les entrevistes, en la seva experiència com a lector. La intenció era, diu, «reinventar un personatge tan fascinant, no es tractava d’investigar-lo, sinó donar-li vida de nou i que fos versemblant».

A Ai, Virginia l’autor alemany s’endinsa en els intricats meandres del pensament de Virginia i els explica, no apropiant-se de la seva veu sinó des d’una posició aliena, com un narrador omniscient que ha tingut, però, la sort de compartir la quotidianitat de l’escriptora durant aquest darrer període marcat per la seva actitud cada cop més desesperançada. Kumpfmüller, que ha estat un privilegiat hoste fictici a Monk’s House, fa un retrat vigorós i eloqüent d’una Virginia Woolf que s’enfonsa, aquesta vegada sí, de manera irreversible.

Al llarg d’aquestes pàgines es fa palès que l’empitjorament vertiginós de la salut de Virginia va tenir tres elements principals com a causa: la guerra (el ressò dels bombardeigs a Londres i l’amenaça propera del nazisme, a la seva mateixa família, ja que Leonard era jueu); la gravetat de la malaltia, amb forts brots maníaco-depressius (trastorn bipolar, en termes actuals) i les contínues interferències d’un passat terriblement dolorós en alguns aspectes com el dels abusos sexuals dels seus germanastres que va patir de petita.

Ràbia i tendresa: l’estat anímic de Virginia fluctua, segons Kumpfmüller, entre aquests dos pols, però és el darrer el que l’acompanya en els moments finals, sobretot cap a Leonard, amb qui ha compartit més de mitja vida i part del protagonisme a tota la novel·la. Al breu capítol de cloenda hi resta l’home “pacient i bondadós”, com deia ella, i el seu dol.