Empremtes

Lidia Txukóvskaia, de jove.  ©Diario de Sevilla.

Inmersión. un sendero en la nieve, Lidia Chukóvskaia
Traducció del rus de Marta Rebón. Notes de Ferran Mateo. Postfaci de Marta Rebón i Ferran Mateo
Madrid: Errata Naturae, 2017 (1a. edició: novembre)
200 pàgs. 17,50 euros.

Lidia Txukóvskaia (Sant Petersburg, 1907- Moscou, 1996) va escriure aquesta novel·la entre 1949 i 1957, però no va ser publicada fins al 1967, quan l’època de les purgues estalinistes quedava ja enrera, havent-se endut la vida de milions de persones de l’aleshores Unió Soviètica.
L’escriptora i traductora russa, filla de l’editor i conegut autor de literatura infantil Kórnei Txukovski, no ho va tenir gens fàcil i va patir la repressió de l’estat totalitari, tot i que amb més “fortuna” que molts dels seus col·legues coetanis. No va conèixer l’infern dels ‘gulag’, ni va ser assassinada o, dit altrament, empesa al suïcidi com la poeta Marina Tsvetáieva, després que el seu marit fos afusellat i la seva filla detinguda. Aquest és només un exemple, un de tants: Bábel, Maiakovski, Mandelstham…, la llista és inacabable perquè la història d’aquells anys deixa un llegat de sofriment absolutament devastador.
Un llarg calvari va haver de suportar també una altra gran figura de la poesia russa, Anna Ajmátova (Moscou, 1889 – 1966), amiga íntima de Txukóvskaia i amb qui va mantenir durant dècades unes llargues converses que finalment veurien la llum en forma de llibre, Apunts sobre Anna Ajmátova, publicat després de la mort d’aquesta. Precisament, el periple pel que passar l’autora de Rèquiem (poemari començat a escriure el 1938 que no va aparéixer, però, al seu país fins a 1988), serveix d’inspiració a Txukóvskaia per explicar a Sofia Petrovna. Una ciudadana ejemplar (Errata Naturae, 2014) l’experiència semblant d’una mare que perd el fill i que és estigmatitzada cruelment pel règim.
Una novel·la que mostra l’oprobi al que van ser sotmesos una infinitat de persones que no havien comès cap delicte i que van ser interrogats, torturats, molts d’ells finalment anihilats o enviats als tristament famosos camps de treball. El testimoni d’una dona que descobreix la veritat amagada sota la “normalitat” oficial. Escrita entre 1939 i 1940, va ser prohibida al lector rus fins a finals dels anys vuitanta.

Més “sort” va tenir l’obra que centra aquesta ressenya, Inmersión. Un sendero en la nieve, tot i que Txukóvskaia ja feia temps que havia caigut en desgràcia. El 1938 va ser executat el seu segon marit, el físic Mátvei Bronstein, i fins al 1957 no l’hi van comunicar. La sentència, en ser arrestat, proclamava “deu anys en un camp penitenciari, sense dret a correspondència i confiscació de béns”. Més endavant, la mateixa Txukóvskaia va saber que era un eufemisme per dir que es tractava d’un afusellament imminent.
Nina Serguéievna, la protagonista d’aquesta novel·la desenvolupada com un diari personal, es troba en una situació idèntica a la de l’autora. És traductora i escriptora com ella, ha perdut el seu company Aliosha –no sap on és des del moment que va ser detingut, si ha estat desterrat i ni tan sols si és viu o no- i, com a membre de la Unió d’Escriptors –un instrument més del Partit en el seu adoctrinament massiu-, té el privilegi de passar una temporada en una casa de repòs (una mena de balneari) a la muntanya, havent deixat la seva filla Katia a la ciutat.

Un encontre llargament esperat
Som als mesos de febrer i març de 1949. La Nina vol aprofitar l’estada en aquest indret envoltat d’un dens paisatge nevat per reflexionar, per abstreure’s de la realitat habitual, de les dures circumstàncies que ha viscut, per concentrar-se en ella mateixa i la seva feina. No es tracta d’oblidar ni de fer callar els records, sinó ben al contrari, de poder mirar-los amb una serenor d’ànim que fins ara no ha pogut tenir i d’endreçar-los.
El que necessita és el que ella mateixa anomena immersions, poder fer unes bones immersions: endinsar-se en el més profund de la seva memòria per retrobar la veu interior. El silenci i la tranquil·litat del lloc li han de facilitar, i de fet per això és aquí. Aquest encontre amb ella mateixa donarà el seu fruit i esdevindrà un llibre que algú llegirà, pàgines contra el silenci: «Aquest llibre era jo, el meu cor angoixat, els meus records que ningú no pot veure /…/». Això és el que pensa la Nina, lluitant contra la tristesa que l’envaeix.

Durant aquest retir provisional Nina Serguéievna estableix una relació d’amistat amb Bilibin, un dels hostes amb qui compartirà moments de passeig i moltes estones de conversa sincera. L’home d’ulls grocs, tal com s’hi refereix sovint, va viure l’extrema cruesa dels camps i aquest sol fet el situa, als ulls de la Nina, en una posició propera ideològicament i moralment a la d’ella: una actitud de dissidència més o menys activa. Una impressió, però, que acabarà essent equivocada i que fa que al final l’escriptora s’esforci a adoptar un to més conciliador en la relació amb el seu company estadant.

Un dels grans encerts d’aquesta ficció autobiogràfica és que Txukóvskaia hi crea un microcosmos humà molt representatiu d’aquella època, amb pocs personatges però rellevants: a més del ja esmentat Bilibin, hi ha el periodista Serguéi Dmítrievitx, Weksler –un poeta jueu marginat pel sistema- o la nena Liolka, filla de la guerra i de l’abandonament posterior.
A través de la interacció amb tots ells, dels seus comentaris i dels pensaments que generen en la Nina, l’escriptora ressegueix l’empremta que els ha deixat el temps recent, l’inevitable ressentiment després de tanta crueltat. Però amb un esperit on hi vol créixer l’esperança i la determinació de continuar negant-se a ser partícip d’un estat de coses injust i vexador.

Tal com s’explica en el magnífic postfaci de Marta Rebón i Ferran Mateo d’aquesta edició, el 1974 Lidia Txukóvskaia és expulsada de la Unió d’Escriptors Soviètics, arran d’una carta pública en defensa de Solzjénitsin i Sájarov, i la seva obra és prohibida a tot el país. Deu anys abans havia fet el mateix amb Iósif Brodsky, demanant l’anul·lació de la seva condició de deportat. El judici que va condemnar Txukóvskaia a un sever aïllament personal i social es pot llegir a Crónica de un silencio (recuperada per Errata Naturae aquest mateix 2020).

Inmersión. Un sendero en la nieve constitueix també un cant d’amor.  Txukóvskaia / Serguéievna estima el seu país, no el d’ara, encara opressor; sinó el que van enaltir els grans poetes com Pushkin, Blok, Pasternak o Ajmátova («totes les paraules havien brollat d’aquesta terra i, impregnades d’aquell aire, s’enlairaven cap al cel, com aquests bedolls», diu la Nina mentre recita versos passejant pel bosc). A cada pas, la veu dels escriptors eterns ressona en aquestes pàgines memorialístiques: Tólstoi, Dostoievski, Gógol… Presents al camí, «aquell camí que, a Rússia, llançava inevitablement el poeta des del cel de la poesia a la realitat moral de la terra».
Una novel·la rotundament sincera i valenta, escrita amb una prosa nítida, amb moments de gran bellesa que llegiríem un cop i un altre, descobrint-hi sempre matisos nous. La senzillesa argumental i la qualitat narrativa hi caminen de bracet, per senderols plens de bona literatura.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.