Del fràgil triomf de la virtut

Josep Gras

Edició de 1769 d’Il Principe i de les Lettere de Niccolo Macchiavelli, impresa a Venècia per Giambattista Pasquali. Bertelli-Innocenti, 100, 101.
Libreria Antiquaria Gonnelli, Florència [gonnelli.it]

Les converses diplomàtiques entre Maquiavel i el duc Cèsar Borja han de servir perquè el cruel mandatari cessi en les seves polítiques expansionistes i es comprometi a no agredir Florència, però també inspiraran l’escriptor en la redacció d’El príncep. A Avui com ahir, W. Somerset Maugham recrea aquestes trobades plenes d’intrigues polítiques i rocambolescos tripijocs amorosos.     

Niccolò Machiavelli (1469-1527) va escriure la seva obra cabdal, Il principe, entre l’estiu i la tardor de 1513, i la dedicà a Lorenzo de Mèdici ‒la família que regnava en aquells moments a Florència i que havia fet empresonar l’escriptor, filòsof i diplomàtic florentí justament mig any enrere per la seva lleialtat a l’anterior règim republicà. L’obra va causar un gran impacte, més enllà del seu país i de l’època renaixentista i ha estat decisiva en l’evolució del pensament polític modern, tot i que Maquiavel no va poder ser-ne testimoni perquè el llibre no es va publicar fins al 1532.

A El príncep, que és un tractat clarivident sobre els mecanismes del poder, amb reflexions i recomanacions sobre com aconseguir-lo i mantenir-lo després, Maquiavel elabora un retrat de com hauria de ser el governant ideal, el cap suprem d’aquest poder en el qual els ciutadans hi han de poder confiar. La seva conducta ha d’obeir uns preceptes estrictes i no apartar-se del camí traçat, malgrat els esculls i les amenaces que hagi d’afrontar durant el seu mandat: la prudència, la previsió i la justa combinació de força i astúcia són algunes de les qualitats que ha de tenir, però també una determinació implacable quan calgui i l’habilitat de saber mentir.
S’ha dit que Cèsar Borja, un dels cabdills més poderosos i temuts d’aquells anys en què Itàlia estava dividida en nombrosos petits estats i amb qui Maquiavel va mantenir diverses converses com a ambaixador del govern florentí de la Signoria amb l’objectiu de dissuadir-lo d’assetjar Florència, va servir d’inspiració al controvertit assagista per al perfil d’El príncep. Tot i la seva crueltat, el duc Borja ‒conegut també com Il Valentino‒ va despertar la curiositat, que acabaria derivant en una admiració reconeguda, de Messer Niccolò.

Aquest és el principal eix argumental d’Avui com ahir (Then and Now, 1946), una novel·la històrica que és exemplar en la seva precisió i en el vigor amb què avança, sense entretenir-se més del necessari ni en la contextualització de l’època ni en la descripció dels escenaris on transcorre la trama. Els diàlegs són magnífics, amb rèpliques i contrarèpliques contínues ‒sobretot els que mantenen el duc i Maquiavel‒, enginyosos, amarats de la mordacitat i el sarcasme subtil que eren característics del tarannà de l’arterós emissari, però també els dels altres personatges ‒Piero, Messer Bartolomeo, Monna Caterina, Monna Aurelia, fra Timoteo…‒ que es veuen involucrats en les intrigues que trasbalsen de sobte les seves vides rutinàries.

Tanmateix, el pols dialèctic que mantenen els dos mandataris al llarg de tres mesos trepidants, a través del qual podem conèixer opinions polítiques i discerniments morals i ètics sobre aspectes tan diversos com les argúcies del governant per romandre al poder, la fragilitat de la virtut quan és a les mans de l’home que no disposa de prou recursos coercitius o la naturalesa del penediment després del “pecat”, no és l’única línia argumental que segueix aquesta història. Maquiavel, a banda de la seva missió diplomàtica, intentarà seduir Monna Aurelia, l’atractiva muller del seu amic i amfitrió Messer Bartolomeo, donant pas a tot un seguit d’embolics prou intricats que, finalment, malgrat el fracàs de les lascives intencions del florentí, es convertiran en la llavor literària de la seva comèdia satírica La mandràgora, representada per primer cop el 1526.

Es fa palesa aquí la capacitat de William Somerset Maugham (1874-1965) com a dramaturg ‒entre 1902 i 1933 es van escenificar trenta-dues obres seves de teatre‒ per dotar la seva escriptura d’aquesta força discursiva que no esdevé mai artificiosa sinó, ben al contrari, representativa del caràcter i de la manera de pensar dels interlocutors en joc, darrere de la qual hi ha un important treball de documentació.
Valorat sobretot com a novel·lista, l’autor de De la servitud humana (1915), El vel pintat (1925) o El tall de la navalla (1944) sap burxar en les servituds de l’ànima i Avui com ahir, que es fa ressò de les ensenyances del mestre toscà, n’és una bona mostra: «Si triomfa la virtut per damunt del vici no és pas perquè un sigui virtuós, sinó perquè té més i millors armes».    

Avui com ahir, William Somerset Maugham
Traducció d’Elisabet Ràfols
Barcelona: Navona, 2023. 280 pàgs.

No Comments Yet

Leave a Reply