Confessions afal·lerades

Josep Gras

Jesús Moncada

foto: espaisescrits.cat

Caricaturitzats per la mirada sorneguera de Jesús Moncada, els personatges de Cinc vells conformen un mosaic representatiu de l’antiga vila abans de la gran ensulsiada. El “narrador nat” que fou l’escriptor mequinensà reapareix amb aquest petit catàleg d’estrambòtiques trifulgues, plenes d’ironia. Cinc relats breus de prosa riquíssima i esmolada.           

Si la mort no se l’hagués endut tan aviat, de segur que Jesús Moncada (Mequinensa, 1941- Barcelona, 2005) ens hauria regalat encara altres obres mestres del mateix nivell que Estremida memòria (1997) o la multipremiada i traduïda a una vintena de llengües Camí de sirga (1988), dues novel·les corals que van aconseguir en el seu moment la rebuda entusiasta tant del públic com de la crítica. Entremig d’aquests dos títols, el 1992 va aparéixer La galeria de les estàtues, la tercera de les proses llargues de l’escriptor que fou pintor i mestre abans de dedicar-se de ple a la literatura.

La força expressiva de l’escriptura moncadiana es troba també en la seva narrativa breu, que ens deixà Històries de la mà esquerra i altres narracions (1981) –llibre al qual pertanyen els dos primers contes de Cinc vells (2021), tal com els ha anomenat Cal Carré–, El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999) –d’on provenen els tres restants del present recull. Un conjunt de textos apareguts en diferents mitjans de premsa entre 1971 i 2003, Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003), conclou el llegat d’aquest gran creador.

Els cinc protagonistes dels relats que ara recupera la nova editorial del porquet són més aviat grans d’edat, però no pas “vells” si el mot s’associa a una senilitat passiva o mancada de caràcter. Menys el tramviaire de la primera història, els altres són personatges emblemàtics de la Mequinensa que Moncada va convertir en un potent mite literari.
Cadascun d’ells explica en primera persona o a través d’una veu propera els fets ‒alguns de ben estrafolaris‒ que l’han menat a la situació actual, i contra la qual s’hi rebel·la, com l’Atanasi de “Conte del vell tramviaire”. Aparentment trivials, els afers que capfiquen la senyora Caietana de Móra a la tercera peça, “Cinc cobriments de cor al casal dels Móra”, o neguitegen la moribunda Carola Mata segons el jutge de pau Crònides a la penúltima “Preparatius d’un viatge”, aquí prenen un relleu que sobrepassa amb escreix el que seria la mera relació d’una anècdota.

Amb un estil fortament impregnat d’oralitat, la prosa sorneguera de Moncada els dota de densitat i, tot i que sovint caricaturitzats, els empelta d’una tendresa i humanitat que travessen la geografia local d’on han sorgit i fa que esdevinguin universals. «Jo parlo de gent, d’éssers humans… He intentat crear éssers de carn i ossos que són a Mequinensa com podrien ser en un altre lloc. Ara bé, Mequinensa reuneix unes característiques especials…», deia l’escriptor en una entrevista el 1999, després de la publicació de Calaveres atònites.
La murrieria del mesquí Silveri a “Nit d’amor del coix Silveri” i la befa que fa d’ell mateix el descendent de nissaga noble a “Aparició providencial de la sardina” completen aquest mosaic humà, ple de bocins de vida tamisats per la mirada irònica de qui féu els primers passos literaris animat per Pere Calders: «Pertanyo al que se’n diu un llinatge de senyors. Parlant en general i amb les excepcions pertinents /…/, això significa que no hem fotut mai brot si exceptuem l’avantpassat que va fer els diners…», confessa el protagonista d’aquest darrer conte.

Moncada tracta els seus personatges amb una condescendència infinita, tot i que no amaga les seves filiacions ideològiques i morals i els fa treure la màscara quan cal. No hi manca mai un to crític, arrecerat en la ficció, cap a alguns dels temes més rellevants d’aquells anys, com per exemple: la petjada del franquisme en el medi rural; l’exarcebat sentiment catòlic d’alguns i, per contra, l’anticlericalisme radical d’altres, o la confrontació entre una concepció puritana de les relacions humanes i una de més irreverent i festiva.
El “narrador nat” que fou sempre dibuixa amb traç enèrgic uns retrats de figures esperpèntiques però, alhora, singulars i irrepetibles, representatives d’un món que ja va fascinar l’escriptor durant la infantesa i que després va fer ressuscitar a la seva narrativa. Moncada va anar a viure a Barcelona el 1966, esperonat per la urgència de la seva vocació, però al cor i al pensament hi duia sempre el poble de carrers estrets i costeruts, encara que aquest ja no existia quan hi tornava sovint en temps de vacances.

L’antiga vila de Mequinensa va desaparèixer els anys 70 del segle passat, colgada sota les aigües de l’embassament que es construí a l’Ebre: una època que suposà un calvari per als seus habitants, l’empremta literària del qual omple les pàgines de l’obra moncadiana. Un itinerari fascinant que pot resseguir-se, a manera de complement de la lectura, a través de la visita virtual a la web Jesús Moncada. Espais literaris.
Cinc vells és un llibre petit de tamany, d’un centenar i escaig de pàgines, però immens en el contingut: literatura en majúscules d’un dels més grans escriptors catalans contemporanis.

Cinc vells, Jesús Moncada
Barcelona: Cal Carré, 2021 (1a edició: setembre)
120 pàgs.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.