Besllums d’un temps retrobat

Josep Gras

Lutz Seiler

foto: Heike Steinweg, Süddeutsche Zeitung

Dues nouvelles en què el record de temps passats sobrepassa l’empremta autobiogràfica per convertir-se en ficció literària de gran qualitat. Lutz Seiler aprofundeix, des d’una mirada introspectiva, en la memòria d’una època que va marcar la seva vida i la de molts altres ciutadans de l’antiga RDA, abans i després de la caiguda del Mur.  

El reconeixement de Lutz Seiler (Gera, Turíngia, 1963) com a escriptor destacat va travessar les fronteres del seu país natal el 2014, arran de la publicació de la seva primera novel·la, Kruso (en català el 2017, per Club Editor), traduïda a una vintena de llengües i guardonada amb el Premi dels Editors i Llibreters Alemanys el mateix any de la seva aparició.
Algunes prestigioses capçaleres alemanyes com Der Spiegel o Frankfurter Allgemeine Zeitung la van considerar en el seu moment com una obra digna de comparar-se a La muntanya màgica (1924) de Thomas Mann, per l’ambició argumental que l’autor desplega al llarg de cinc-centes pàgines. Un elogi de gran volada que segurament caldria matisar, però que fa justícia a la importància de la trajectòria de Seiler.

Amb una darrera novel·la encara inèdita a casa nostra, Stern 111 (2020), l’escriptor germànic es reafirma com una veu sòlida en el relat literari de la vida a l’antiga República Democràtica Alemanya, en la línia de l’imprescindible Uwe Johnson (1934-1984) i d’obres més recents com la magnífica La Torre (Anagrama / Empúries, 2011), d’Uwe Tellkamp.

Ara en tenim una mostra prou eloqüent en les dues nouvelles que componen El pes del temps (2021), extretes del recull de contes Die Zeitwaage (literalment “La màquina de cronometratge”, Suhrkamp Verlag, 2009). Seiler rememora episodis de la seva infantesa i joventut en un país escapçat i engabiat rere les imponents filferrades. A pesar del seu caire autobiogràfic, les històries d’aquest llibre volen anar més enllà del que seria un mer exercici memorialístic i esdevenir peces de ficció amb un alt nivell d’exigència estilística: «Quan comences a escriure, ja estàs creant, i això és literatura, amb independència del material que facis servir» (a la presentació del llibre al Goethe-Institut de Barcelona, l’octubre passat).

L’opinió d’aquest “prestidigitador de la paraula” ‒com se l’ha anomenat en nombroses ressenyes‒ adquireix una sentit ple en la lectura de les dues narracions aquí seleccionades. Seiler explica la pròpia experiència vital amb la voluntat de recuperar un temps passat i dotar-lo d’una nova corporeïtat. L’escriptura d’aquests records, a través dels mecanismes de la ficció literària, fa possible que aquesta evocació transcendeixi l’estricte àmbit biogràfic i es converteixi així en el retrat i en la crònica subjectiva d’una època o d’un periple especialment significatius.

Aquesta revisió introspectiva, però, també ajuda a rehabilitar la vida present, a rescabalar-la d’antics oprobis i incomprensions. A El petó a la caputxa ‒la primera narració del llibre‒ el nen Seiler observa amb atenció el que succeeix al voltant de l’escola abans d’entrar, des del seu peculiar amagatall. No es decideix a “participar” plenament de l’activitat que crepita al seu entorn, ni tan sols a l’estona d’esbarjo quan els seus companys juguen a veure qui pot fer més petons a les nenes. Viu amb intensitat, dins seu, l’allau de contínues troballes, però sovint des d’una posició d’espectador.
Seiler deixa que el seu relat s’impregni d’un notori caràcter proustià, de manera que alguns elements contribueixen a mitificar els anys reculats de la infància: els torterols de fum del teulat, els cromos que bescanviava d’amagat amb altres nens o la gran portalada del centre escolar amb els dos vailets de pedra al capdamunt.

Després de la duríssima postguerra, durant les dècades dels 60 i 70 el sentiment d’escissió i de derrota era omnipresent en la quotidianitat de la majoria dels alemanys orientals, fins al punt que la sensació de viure una existència clandestina en molts aspectes no desapareixia mai. Qualsevol activitat o habilitat que suposés l’oportunitat de destacar, de “fugir” de la monotonia imperant, s’havia d’aprofitar. Com el domini de l’entramat en què peons, cavalls i altres figures d’existència ancestral defensen el rei i la dama de l’hostilitat enemiga.
A La trilogia dels escacs ‒formada per tres històries independents‒, aquest joc mil·lenari és el principal element catalitzador que serveix a Seiler per ressenyar un estat personal de desemparament, de perplexitat callada davant de determinades situacions: aquella en què la dona estimada desapareix del tauler de la vida abans que el jove pugui reaccionar, a “Gavroche”; o quan el fill, jugant als escacs amb el seu pare, intueix un món de secrets que aquest amaga, a “L’última partida”; i el moment del gran descobriment que permetrà al protagonista d’”El bon fill” evadir-se de la grisor familiar.

Lutz Seiler, que alterna la poesia amb la narrativa ‒l’últim poemari publicat en alemany és d’aquest estiu passat‒, ha volgut desempolsegar alguns prestatges de la seva memòria i revestir-los d’una nova lluminositat amb una prosa plena de lirisme i extraordinàriament curosa amb els detalls dels llocs i dels moments que descriu. Un cop més, el pes de la bona literatura no és cap càrrega, sinó un gran alleujament.

El pes del temps, Lutz Seiler
Traducció de Joan Ferrarons
Barcelona: Club Editor, 2021
160 pàgs.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.