Atiant les darreres flames

© Stavanger Aftenblad. Foto: Tod Stenersen

Homes en la meva situació, Per Petterson
Traducció del noruec de Carolina Moreno
Barcelona: Club Editor, 2020 (1a. edició: setembre)
284 pàgs. 20,95 euros.

Aquesta és la quarta novel·la de Per Petterson (Oslo, 1952) que es publica en català, les tres anteriors també per Club Editor, tot i que no segueixen el mateix ordre cronològic en què van ser publicades originàriament en noruec. La primera va ser Cap a Sibèria (1996; aquí 2011), a la que van seguir Maleeixo el riu del temps (2008; 2009 a les nostres llibreries) i el 2016 apareix la reconeguda internacionalment Sortir a robar cavalls (des de 2003 premi de la Crítica noruega, Llibreter, l’IMPAC de Dublín…). Aquesta novel·la descobria a molts lectors un escriptor de prosa sòbria, extremadament minuciós amb els petits detalls i capaç d’explicar-nos una història amb una considerable càrrega dramàtica sense efectismes estilístics, amb un to contingut i mesurat que, en canvi –i no és pas cap retret, sinó una mera constatació- no trobem a la darrera Homes en la meva situació (2020), possiblement la més autobiogràfica de totes les publicades fins ara. Aquí l’escriptura es torna més nerviosa, menys destil·lada, perquè es treballa amb material més proper, més íntim.

La literatura de Petterson s’ha anat nodrint, tal com passa i ha passat a molts escriptors de totes les èpoques, de les vivències més rellevants de la seva vida. Cada nou títol –potser exceptuant-ne l’esmentada Sortir a robar cavalls, almenys no de manera tan explícita-, recrea per a la ficció literària episodis terriblement dramàtics impossibles d’oblidar. El 1990, tres anys després de la publicació del seu primer recull de narracions Cendra a la meva boca, sorra a les meves sabates, els pares, un germà i una neboda moren en el naufragi del ferri Scandinavian Star (a la novel·la es parla dels pares i de dos dels tres germans que té, que hi van perdre la vida en l’incendi que es va produir a bord).
Aquest fet reviu en l’Arvid Jansen, l’alter ego de l’escriptor a la ficció –per més que el mateix Petterson s’estima més dir-ne ‘personatge’[1]-, en diferents moments de la novel·la, i és una de les rèmores feixugues que llasten la vida actual del protagonista. Aprendre a conviure amb la pèrdua, tan brutal, tan sobtada, de la família, intentant no fer-se gaires preguntes: aquest és un dels “combats” que l’Arvid lliura un dia i un altre en el més pregon del seu interior turmentat i que es fa present en la quotidianitat com un hoste que no ha estat convidat.

Una profunda desolació
La ruptura amb la Turid és, però, el principal desencadenant de l’estat depressiu i també enganyosament eufòric en molts moments, en què es troba l’escriptor al llarg d’aquesta història trista i plena d’amargor, fins i tot d’una certa compassió del personatge cap a ell mateix, tot i que el to narratiu és enèrgic, vibrant, d’una sinceritat impactant. L’Arvid es despulla sense recel, endinsant-nos en la seva desolació que l’acompanya gairebé de manera permanent.
En alguns fragments aquesta desesperació callada assoleix un alt nivell d’intensitat, com aquest en què el record de la tragèdia irromp en l’encontre amorós: “…les flames grogues contra l’aigua negra, el fum gris amb el dia que apuntava, i l’últim moviment de la simfonia de Mahler es va acabar en sec. Ella, amb els braços oberts i les mans buides a l’habitació a les fosques, de sobte tan silenciosa, i jo pensant, la mort ho venç tot amb un trumfo”.
La relació que manté ara amb la seva ex-parella i les tres filles, la Vigdis la més gran, i també les petites Tine i Tone, és tan inestable com el seu dia a dia, condicionat sempre al fet d’haver de demostrar un bon comportament que el faci mereixedor de confiança.
Així és com ho viu i ens ho transmet l’Arvid, immers en una situació de crisi, decebut amb ell mateix per la seva compulsiva capacitat de resposta: “Però la cosa va anar morint sola, jo volia ser una foguera i va resultar que hi havia més cendra que flama”. Aquesta és una de les seves confessions tot just a l’inici, prou revel·ladora del que espera al lector a les pàgines següents: un exercici d’introspecció no precisament autoindulgent, valent (Petterson ha manifestat sovint que una de les seves escriptores de capçalera és Jean Rhys (1890-1979), i de qui hem recordat Bon dia, mitjanit (1939) mentre llegíem la novel·la de l’autor noruec) i finalment depurador.

Aquesta progressiva evolució de la narrativa de Petterson cap a la ficció autobiogràfica, tot i que ja present des dels primers títols, fa que puguem parlar cada cop més de la seva obra com d’un gran projecte literari que manté l’equilibri entre la invenció de personatges i trames i la recreació de la seva pròpia vida. Un exemple el tenim en Trond, l’home que viu sol al bosc i a qui li agrada llegir Dickens de Sortir a robar cavalls, és aquí el conductor que ajuda l’Arvid quan aquest té l’accident de cotxe.
És en aquest sentit que algunes veus situen Per Petterson al costat de l’escriptor també noruec Karl Ove Knausgård (1968), autor de La meva lluita, un ambiciós corpus autobiogràfic compost de sis novel·les[2], tot i que les diferències són notòries, tant d’estil com en la naturalesa del contingut.

Però hi ha un altre gran protagonista a Homes en la meva situació, com tambe passa a les altres novel·les seves, que és la geografia, en aquest cas el paisatge urbà d’Oslo, la seva ciutat natal. L’Arvid Jansen recorre uns itineraris per districtes i zones no tan conegudes que ara, vinculats de manera indestriable al rumb erràtic que prenen els dies, ressalten amb un nou cromatisme més viu i significatiu. Llegir Petterson és deixar-se endur pel fred i l’aparent quietud de les topografies nòrdiques que habiten a la seva literatura.
El seu, però, és un viatge més cap endins. Cap a allò que ens entristeix, que encara ens fa mal malgrat el temps transcorregut i que, tanmateix, no és aconsellable defugir-ne la mirada.
Com diu Petterson, “has d’escriure cap al dolor, encara que costi”.

[1] En una entrevista de Jordi Nopca a l’escriptor noruec, publicada al diari Ara el 11 d’octubre d’aquest mateix any 2020, en plena promoció de la seva darrera novel·la Homes en la meva situació.

[2] Escrites entre 2009 i 2019, totes sis han estat publicades per L’Altra editorial.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.