J. M. G. Le Clézio: elogi del desarrelament

El passat 9 d’octubre es feia pública la notícia de la concessió del Nobel de Literatura a l’escriptor en llengua francesa Jean Marie Gustave Le Clézio. Nascut a Niça el 1940, però cosmopolita de vocació i al llarg de tota la seva trajectòria, aquest escriptor féu ben aviat de l’illa de l’índic Maurici la seva segona pàtria. Als vuit anys es va haver de traslladar a Nigèria amb la seva família i des de llavors Clézio ha viscut en indrets tan diferents com Mèxic o Tailàndia, o fins i tot a Bristol, Londres i Aix-le-Provence, on hi impartí classes de literatura. Niça, Alburquerque –Nou Mèxic- i illa Maurici completen en l’actualitat la topografia existencial de l’escriptor.

L’Acadèmia Sueca justificava l’elecció de Clézio dient que aquest representa “l’escriptor de la ruptura, de l’aventura poètica i de la sensibilitat extasiada”. Clézio encarna, en paraules del comitè d’experts que l’han premiat, la figura de “l’explorador d’una humanitat més enllà i per sobre de la civilització dominant”. El conjunt de la seva obra –no exempta d’una notòria empremta autobiogràfica- emfasitza aquest caràcter evocador de cultures i de mons llunyans i aliens, sense deixar mai d’enaltir els valors del viatge ni de reivindicar la dignificació del concepte d’estrangeria.

Des de Le Procès-verbal (1963), que aconseguí el prestigiós Prix Renaudot –traduïda aquí amb el nom de El atestado (Seix-Barral, 1964)-, l’obra de J. M. G. Le Clézio no ha parat de créixer: quaranta títols de ficció, entre novel·les, contes, narracions, a banda d’algunes peces d’assaig.

A l’espera de la propera publicació al nostre país de la seva última obra, Ritournelle de la faim (Gallimard, París, 2008), les declaracions de Clézio sobre la conveniència de continuar llegint novel·les per comprendre millor el complex món actual, constitueixen una immillorable carta de presentació per al futur lector. L’escriptor francès, que pren així el relleu del seu compatriota Claude Simon (que obtingué el preuat guardó el 1985), no ha deixat de subratllar aquests últims dies en infinitat de compareixences públiques el caràcter personal i autobiogràfic de la seva escriptura: “Escric novel·les”, ha dit, “perquè no em veig capaç d’escriure les meves memòries” ; o bé en aquesta entrevista al diari xilè El Mercurio –en la seva edició ‘on-line’-: “Els meus llibres són el que més s’assemblen a mí”.

En el moment de cloure la redacció d’aquesta notícia, és possible que L’Àfricain (2004) sigui ja a les llibreries en la que seria la seva primera traducció al català.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.