“Bonjour tristesse …”

EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUT PERDUDA
PATRICK MODIANO
Traduc. de Joan Casas
Proa, Barcelona
1ª edició: setembre 2008

Breu, suggerent, enormement significatiu: no hi pot haver pòrtic més eloqüent per a una ressenya com aquesta que el títol de la cèlebre novel·la de Françoise Sagan (1935-2004), publicada el 1954, i que ara manllevem amb el respecte més escrupulós per endinsar-nos en les pàgines d’un altre escriptor francès també llegendari.

Una de les virtuts que conté la darrera novel·la de Patrick Modiano (Boulonge-Billancourt, 1945) rau en la rotunda declaració d’amor que l’escriptor fa a la ciutat de París. Modiano, que aquí es converteix gairebé en cronista d’aquesta urbs que perdura, més enllà dels temps canviants i per sobre de les modes o de les tendències, on passat i present conviuen en una estranya però immarcescible harmonia, sap entrellaçar magistralment els periples existencials d’uns personatges peculiars i irrepetibles amb el testimoniatge aparentment imparcial d’una geografia sentimental amarada de vida. Els carrers, les avingudes, els boulevards, els pendents costeruts caps als barris més apartats del centre, el Sena i les seves dues ribes (que generen adhesions intel·lectuals i emotives diferents) … París es mostra als nostres ulls, guiats per la ploma de Modiano, més fascinant que mai: al costat dels sers singulars i fràgils d’aquesta novel·la, el lector descobreix el París íntim i immortal però també impertorbable que descrivia L.F.Céline a Voyage au bout de la nuit (1932).

Els personatges de En el cafè de la joventut perduda, al capdavant dels quals hi ha la Louki (la protagonista principal d’aquesta història), esdevenen també del tot parisencs: característiques tradicionalment atribuïdes a un cert caràcter o manera de ser franceses, com ara el cèlebre flanêur a que es referia Baudelaire, apareixen en el comportament d’alguns personatges. Una tendra i significativa indolència mou els fils d’unes vides tan erràtiques i mancades de futur com intenses i intel·lectualment febrils. I aquest és un altre dels encerts d’aquesta novel·la: Modiano, com un observador atent i perspicaç de la societat parisenca d’aquells convulsos i fascinants anys 60, transmet l’esperit bohemi i atemporal que domina els itineraris quotidians de la Louki o el Roland, aquest últim el seu amant clandestí.

Però no estem parlant de cap crònica a l’ús, ni tan sols d’una novel·la estructurada en base a l’acceptada convenció canònica dels tres estadis de desenvolupament narratiu. Modiano no ens explica la història d’una joventut estroncada o en cerca permanent d’un sentit a la vida (que encarna el personatge de la Louki); si més no, no ho fa des de la perspectiva del narrador omniscient. És a través del relat de quatre testimonis –entre ells el de la pròpia Louki- que el lector pot reconstruir la història d’aquesta jove en una època decissiva de la seva vida. I, de fet, no és solament la peripècia de la Louki el que ens interessa –i així ens ho fa saber l’autor ja des de les primeres pàgines- sinó també i de manera molt especial l’existència de l’emblemàtic cafè Condé, punt neuràlgic de trobada d’una més que pintoresca fauna humana per a qui el curs del temps transcorria de manera diferent a la resta de mortals. Individus alguns d’ells (segons la interessant teoria de Roland) que havien ancorat en zones neutres de la gran ciutat, situant-se així voluntàriament al marge. El mateix Roland, en la seva evocació de la relació que va mantenir amb la Louki, ho explica: “hi havia a París zones intermediàries, ‘no man’s lands’ on et trobaves al límit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S’hi gaudia d’una certa immunitat”. Immunitat potser als agents externs, però no pas a la pròpia infelicitat, com acaba demostrant-nos la Louki.

Retrat d’uns anys tenyits de tristesa i malenconia

En el cafè de la joventut perduda és una novel·la curta però densa, en el sentit que posseeix un cos narratiu farcit de múltiples suggerències i reflexions. L’autor hi concentra presumiblement bona part del seu saber com a escriptor veterà i amb una llarga trajectòria -més de vint títols de narrativa, entre ells Rue des boutiques obscures (1978), que fou distingit amb el premi Goncourt-, i ens presenta una petita joia que destil·la sensibilitat i una dolça, malgrat tot, melangia. Patrick Modiano va viure una infància poc idíl·lica (els seus pares eren sovint fora de la llar per motius de negocis, i el seu únic germà va morir als deu anys), que el condicionà indubtablement en la seva vida adulta. Per això l’autor de Un pedigrí (Anagrama, 2007) sap de què parla quan ens ofereix aquest peculiar retrat d’uns anys i d’una joventut certament tenyits de tristesa i d’una omnipresent malenconia que, tanmateix, esdevé fèrtil i productiva.

La darrera novel·la de Modiano confirma de nou el mestratge d’aquest escriptor que, gràcies a l’apadrinament literari de Raymond Queneau (Le Havre, 1903-1976) –un dels grans de les lletres franceses- quan Modiano era només un estudiant de liceu, avui és un referent indiscutible de la narrativa en llengua francesa, hereu d’un dels moviments culturals més importants de la segona meitat del segle XX, l’encara fascinant en molts aspectes Nouvelle vague (una de les incursions més significatives de Modiano en el cinema la constitueix la seva participació en l’escriptura del guió de la pel·lícula Lacombe Lucien , de Louis Malle). Però n’hi ha prou amb deixar-se endur per la lassitud gairebé poètica dels clients del Condé per gaudir plenament d’aquesta novel·la.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.