Amarga faula moral

LA LLEGENDA DEL SANT BEVEDOR,
JOSEPH ROTH.
Traducció de Judith Vilar.
Barcelona: Viena, 2008 (1ª. edició: juny).
96 pàgs. 13,50 euros.
Publicat el 7 de desembre de 2008.

“Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica” : amb aquesta frase certament premonitòria l’autor de La llegenda del sant bevedor (1939) posa el punt i final a les desventures d’Andreas Kartak, l’entranyable captaire i bevedor empedreït que vivia sota els ponts del Sena i que, finalment, cau desplomat al terra d’una de les tavernes que sovint freqüentava. El mateix any en què es publicava aquesta petita meravella de novel·la (gairebé una faula moral), precisa i diàfana com la prosa de l’escriptor vienès, Joseph Roth (Brody, antiga Galítzia austríaca, avui territori ucraïnès, 1894) moria també alcoholitzat i pobre en un hospital parisenc.

La llegenda del sant bevedor és una novel·la breu, sense grans ambicions temàtiques, amb un desplegament argumental simple i lineal i amb una estructura senzilla i eficaç. El traç dels diferents personatges que en un moment o altre del relat es creuen amb l’Andreas –llevat d’aquest- és elemental, i l’escriptor no s’entreté en perfilar-ne matisos; els atorga un rol merament funcional. Però, tanmateix, la seva presència oportunament inserida dins de la narració confereix a la peculiar odissea del nostre ebri protagonista una destacada dimensió moral. L’Andreas, que viu sumit en la pobresa, sol, sense sostre, gairebé sempre borratxo, no és, però, un trinxeraire més: les adversitats d’una vida malenguanyada, marcada per la fatalitat, no han aconseguit que l’home ara vençut hagi perdut el sentit de l’honor o que estigui disposat a incomplir la paraula donada. Resignat a la vida miserable que duu, brut i espellifat en el seu aspecte extern, però conservant interiorment la humanitat d’antany, l’Andreas tornarà a recuperar la fe (no únicament divina) després de tenir un encontre decissiu amb un extravagant senyor.

Els miracles potser no existeixen, però Roth ens hi fa creure. Amb la naturalitat impregnada d’ironia també present en el Roth periodista, l’autor de La marxa Radetzky (1932) –una de les seves obres cabdals- ens diu que la vida, malgrat les desil·lusions que sovint genera, bé es mereix una segona oportunitat, un recomençar de nou, encara que aquest molts cops no meni enlloc. La felicitat, ens diu Roth per mitjà de l’Andreas, és un estat de l’ànim, una sensació de plenitud tan intensa com fugissera, una actitud que perd força si es projecta més enllà del moment present i que acaba adulterant-se irremissiblement. L’autor sap de què parla perquè el seu declivi personal, durant els darrers anys viscuts a París (entre 1934 i 1939), després de fugir del Berlín nazi (Roth era d’origen jueu), fou imparable, malmetent-se així una brillant trajectòria literària i periodística.

Ànima d’escriptor, l’afany del periodista

Els personatges de Roth, com ara l’Andreas Kartak d’aquesta novel·la o l’Anselm Eibenschütz, l’inspector de pesos i mesures de El pes fals (1937) – magnífic conte moral clarament emparentable amb La llegenda…- intenten mantenir, malgrat totes les adversitats, unes conviccions ètiques i un sentit de l’equitat inalterables que sovint els enfronten amb l’entorn. Potser al final acabaran claudicant, o es mostraran incapaços de redreçar el rumb equivocat de les seves vides, però hauran estat fidels als seus principis i a la seva particular visió de la societat i de les relacions humanes.

El llegat periodístic de Roth ens descobreix l’ànima de l’escriptor majúscul que batega en els seus articles i en les cròniques del moment polític que li ha tocat viure. Entre 1920 i 1933, Roth viu a Berlín; observador perspicaç i incisiu dels ambients, dels teixits socials i culturals de la ciutat, la ploma del columnista en fa un retrat viu i enèrgic, amarat de la sensibilitat i de la ironia culta del periodista mundà. I justament aquest mateix afany per transcriure la realitat en carn de rotatiu, maldant per copsar-ne sempre l’essencial sense descuidar, però, l’anècdota significativa, és present en tot moment en la creació literària de l’escriptor. Per això mateix, no passen inadvertits els ressons autobiogràfics que conté la seva obra de ficció, i La llegenda del sant bevedor n’és un bon exemple.

Joseph Roth, a qui el reconeixement li arribà més tard que a compatriotes seus com Musil o Zweig, posseïa el do innat (que no s’aprèn en tallers d’escriptura creativa) de narrar. Amb la mateixa minuciositat i tossuderia de l’home bandejat però immensament lliure.

1 Comentari
  1. bon dia Josep: Encara recordo una darrera conversa sobre llibres… volies fer un programa a la TV! Veig, però, que encara conserves la teva passió per la lectura. Ho celebro!

    T’he retrobat en l’immens espai virtual. I m’agradaria fer-ho en el real. Així podriem continuar aquella conversa inacabada (fa molt de temps).

    Recordes?

    Potser en el teu proper comentari podriem quedar.

    Ara, des de Tarragona!
    Una cordial encaixada!

    Un amic que encara et recorda…

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.