George Steiner, un dels darrers savis

El prestigiós intel·lectual va morir el dilluns 3 de febrer a la seva casa de Cambridge, a Anglaterra, als noranta anys. S’apaga així la llum d’un dels fars més potents en l’estudi de la literatura i de la cultura contemporànies.

Una equivocació més, o l’evidència d’una visió força limitada, dels senyors i senyores del comitè del premi Nobel de Literatura. Si algú se’l mereixia absolutament, i sense demora, aquest era i és (per què no pòstumament) George Steiner.
Deixant de banda, però, aquest breu apunt reivindicatiu, centrem-nos en el savi de mirada afable i el seu llegat. Són múltiples els àmbits des d’on Steiner ha fet al llarg del segle passat valuosíssimes aportacions. Amb la seva mort s’esvaeix una figura imprescindible com a intel·lectual, home culte i autodidacta fins al final, amb una capacitat d’anàlisi immensa i una veu sempre crítica malgrat que pogués resultar incòmoda per a determinades institucions i ‘patums’ poderoses. En aquesta línia, el seu llibre La idea d’Europa (Arcàdia, 2004) –comentat en aquest blog, el 12 de novembre de 2017-, a més de ser una petita joia assagística, no hauria de mancar mai als prestatges dels funcionaris i polítics de torn de la controvertida Unió Europea.
Els estudis de qui exercí la docència com a Catedràtic de Literatura Comparada a les universitats de Ginebra, Harvard, Oxford o Cambridge en el món de la crítica literària són peces referencials, d’una gran erudició. No parlem de ressenyes merament informatives ni de simples exercicis de lloança o de desmèrit cap a un escriptor, intel·lectual, etc. o les seves obres; sinó de valoracions fonamentades en el coneixement del personatge en qüestió i en una aproximació des de diverses perspectives. Fet i fet, un treball rigorós de documentació i ponderació que no es limita a “veredictes” superficials. El seu pas per The Times Literary Supplement, The Guardian o The New Yorker (el suplement literari de The New York Times), entre altres, en són una bona mostra. Precisament, d’aquest últim hi ha el recull seleccionat d’articles que Steiner hi va publicar entre 1967 i 1997, George Steiner en ‘The New Yorker’ (Siruela, 2009), de recomanable lectura.
Steiner ens ha deixat no poques ensenyances en aquest àmbit. Cada un dels seus assaigs transmet la idea fonamental que llegir no és interpretar tan sols d’una manera uniforme, lineal; és també comparar, interrelacionar, vincular. L’acte de la lectura amb una certa intencionalitat crítica és, doncs, encara més plaent quan es pot dur a terme des d’una perspectiva àmplia, interdisciplinària, coneixedora dels antecedents contextuals i de l’anomenada influència –argument que també ha desenvolupat el mestre Harold Bloom- dels qui ens han precedit.
La feina del crític, ens diu Steiner, no es pot confondre mai amb la primacia del treball del creador. A llibres com Gramàtiques de la creació (Proa, 2002) o Errata (Proa, 1999) –una mena de memòries intel·lectuals de l’escriptor-, Steiner dissecciona el concepte de ‘creació literària’ en els seus diferents vessants. Creació i invenció són dos termes íntimament relacionats, però amb matisos diferents que l’humanista estudia amb aquesta curiositat i alhora rigor acadèmic que caracteritza els seus escrits.
L’autor de Tolstoi o Dostoievski (Siruela, 2002) o La muerte de la tragedia (Siruela, 2011), ha mantingut inalterable al llarg dels anys la confiança en la pervivència de la literatura. Potser amb una mirada ràpida al nostre voltant en tenim prou per no ser precisament gaire optimistes al respecte; raó de més encara per no oblidar el guiatge diàfan d’un dels darrers savis.
Fill de jueus austríacs emigrants (París, 1929), George Steiner ens deixa un llegat enorme, d’inqüestionable vigència, que avui i en el futur ens convida a llegir i a reflexionar-hi.

1 Comentari

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.