L’eternitat de l’instant

Postals d’itàlia, Charles Dickens
Traducció de Josep M. Muñoz Lloret.
Barcelona: L’Avenç, 2020 (1a edició, setembre)
240 pàgs. 18 euros.

Peter Ackroyd titulava la seva completíssima biografia sobre l’escriptor anglès Dickens, l’observador solitari (1990; Edhasa, 2011). I és que l’autor de novel·les com Pickwick (1836-37; reeditada a Univers aquest passat mes de novembre en la traducció de Josep Carner), Grans esperances (1861; també recuperada recentment per Proa) o Història de dues ciutats (1859; publicada a finals d’any per Club Editor) tenia una capacitat prodigiosa per escrutar el seu entorn fins als detalls més petits i plasmar després tot aquest treball en la seva escriptura. Dickens fou un periodista tenaç gairebé abans que creador d’un univers de ficció realment portentós i, de fet, les seves obres constitueixen un retrat fidedigne de la societat londinenca de mitjans del segle XIX.
De l’agudesa d’observació del jove reporter en tenim un bon exemple als Sketches by Boz, Illustrative of Every-day Life and Every-day People, publicats entre 1833 i 1836 (Escenas de la vida de Londres por “Boz”, en versió de M. A. Martínez-Cabeza, Albada editors, 2009), on s’hi descriuen escenes de la vida quotidiana amb la minuciositat i l’exquisida ironia que caracteritzaran després llibres com aquest Postals d’Itàlia (Pictures from Italy, 1846).

A mitjan juliol de 1844 Dickens i la seva família es van instal·lar a Gènova, al palazzo Peschiere –una casa senyorial del segle XVI, situada al cor de la ciutat-, des d’on van viatjar per tot el país durant un any. L’aventura italiana el duria a visitar ciutats com Bolonya, Ferrara, Milà, Pisa, Màntua, Verona –on reviu la tràgica història de Romeu i Julieta voltant pels escenaris que immortalitzà Shakespeare-, però Roma és la que ocupa més pàgines del seu quadern de viatge i Venècia la que el captiva més. En una carta al seu amic i conseller John Forster li escriu: «És impressionant, et commouria fins a les llàgrimes».
El capítol que aquí hi dedica, “Un somni italià”, expressa la fascinació de l’escriptor per «la ciutat fantasmal, de carrers i carrerons estrets, tots plens i fluents d’aigua», com si es tractés d’una llarga quimera que ha creat la seva imaginació i que, a mesura que va creixent en la seva evocació, va adquirint els contorns del que és una vivència real. Dickens queda meravellat per la visió de la gran piazza del Lleó Alat, enmig del vagareig per «laberints d’altars sumptuosos i d’antics monuments; estances deteriorades on el mobiliari, mig espantós i mig grotesc, s’esmicolava». És un dels moments àlgids del llibre, en què la prosa diàfana i alhora desbordant de matisos de l’escriptor destaca amb més força.

Escenes de gran vivesa
Postals d’Itàlia no és un simple recull d’anotacions preses durant l’estada al país «ple a vessar de belleses naturals i artificials”, que diu que admira i que recordarà, a més de l’afecte que sent per la seva gent, a qui atribueix una cordialitat natural. Dickens hi descriu exhaustivament els costums i les tradicions dels habitants que troba a cada poble i ciutat; les impressions que en va forjant mentre camina pels carrers, sojorna en fondes ben pintoresques o visita esglèsies i tota mena de monuments. Dos aspectes l’impacten especialment: la pobresa i una deixadesa innata que ho envaeix tot, sobretot en ciutats com Nàpols i la mateixa Gènova; i la presència d’una religiositat ancestral, profundament fetitxista, arrelada en la població fins a un extrem grotesc. L’escriptor no s’està de criticar tota aquesta imatgeria que ell considera excessiva i de la litúrgia que l’enalteix. Parla de la infinitat de temples que es troba a cada pas com «d’edificis consagrats de totes les formes i fantasies, barrejant-se les unes amb les altres». Recorda «gent agenollada, encens que es caragola, Madonne amb els pits travessats per espases, arranjades en semicercle com un ventall modern /…/».
D’altra banda dedica un bona part de l’estada a Roma a ressenyar els actes religiosos de la Setmana Santa, molts d’ells vinculats a la basílica de Sant Pere i al que aquesta representa per a molts devots catòlics. Sempre, això sí, ressaltant aquella troballa o fet aparentment trivials que, passats pel sedàs de l’implacable cronista, prenen un insospitat protagonisme en el decurs del relat.
Però el fragment sens dubte més destacat és el de la celebració del Carnaval. Dickens fa gala d’un domini absolut en el maneig de la narració, dotant-la d’una creixent intensitat. L’ambient tumultuós de disbauxa és descrit amb l’apassionament del viatger literalment posseït per l’esclat de la festa, però al mateix temps sense deixar de transcriure’l amb detall com ho faria el reporter més competent.

Aquest instint fabulador de l’autor de Les campanes (1844) –conte nadalenc que Dickens va escriure mentre era a Itàlia i que el va fer tornar a Londres durant unes setmanes per veure el ressò que havia tingut la seva publicació-, fa que situacions com l’anterior es donin al llarg del llibre. Com la de l’execució pública d’un reu, que Dickens explica amb tan realisme que el lector gairebé pot sentir el cop sec de la guillotina sobre la fusta, després d’haver decapitat l’home. La costosa ascensió al Vesubi, arrossegant-hi la seva muller Catherine i la Georgina, la germana d’aquesta, és un altre dels episodis que sobresurten per l’estil arravatador amb què l’escriptor dóna fe d’una experiència que hagués pogut tenir un desenllaç fatídic.
No són meres estampes turístiques les que ens ofereix Postals d’Itàlia, sinó un conjunt d’escenes que recreen amb extraordinària vivesa moments i anècdotes recopilats durant el temps transcorregut al país. Tenim al davant un diari de viatge que deixa constància de l’afany curiós del literat per conèixer a fons l’ànima d’un poble, més enllà de la descoberta física del seu patrimoni artístic i arquitectònic.
Dickens aprofita la trobada amb algun personatge peculiar o l’entrebanc inesperat durant una excursió per construir un retrat enginyós, sovint vorejant l’esperpèntic, d’uns individus que desperten la seva tendresa malgrat el to sarcàstic amb què els mostra.

Charles Dickens (1812-1870), de qui aquest any passat es van complir cent-cinquanta anys de la seva mort, continua essent un d’aquells escriptors que sempre conviden a llegir-lo. I no tan sols les extraordinàries novel·les que tots coneixem –algunes de les quals, per cert, encara esperen traducció catalana, com The Life and Adventures of Nicholas Nickleby (1838-39), Little Dorrit (1855-57) o Our Mutual Friend (1864-65), per posar només uns exemples-, sinó també petites joies com aquesta. Segons Ackroyd, amb qui hem començat aquesta ressenya, Dickens ens va ensenyar que el veritable esperit només es pot copsar plenament en els detalls. L’essencial de la vida, dit d’una altra manera. No desaprofitem, doncs, l’ocasió de tornar a comprovar-ho en aquest nou any especialment esperançador per a tantes persones.