La consciència del narrador

Els anells de Saturn, W. G. Sebald
Traducció d’Anna Soler Horta
Barcelona: Flaneur, 2020 (1a edició: novembre)
332 pàgs. 25 euros.

La fascinació per l’obra de W. G. Sebald (Vertach, Baviera, 1944 – Norfolk, Anglaterra, 2001) no tan sols no ha disminuït amb el pas del temps, sinó que creix i desperta admiracions noves cada cop que es reedita algun dels seus títols. Malauradament, la seva mort sobtada en un accident de cotxe (causat per l’atac de cor que patí mentre conduïa) estroncà una obra dotada d’una singular personalitat justament en el seu punt més àlgid, l’any en què es va publicar Austerlitz, considerat per molts el seu millor treball literari. S’imposa, doncs, la conveniència de continuar descobrint camins potser encara poc transitats en un univers limitat pel que fa a producció però immens en les temàtiques que conté.
La literatura de Sebald, tot i que ha estat objecte de nombrosos estudis, fòrums, espais virtuals i tota mena d’aproximacions crítiques, posseeix el que l’assagista britànic Georg Dyer anomena “una qualitat pòstuma” –citat a l’article de Mark O’Connoll, “Per què hauríeu de llegir W. G. Sebald”, publicat a The New Yorker el 14 de desembre de 2011-, capaç de generar renovades interpretacions i connexions sempre sorprenents.
El desembre passat – anticipant-se a aquest 2021, en què es compliran vint anys de la desaparició de l’escriptor alemany- l’editorial Flâneur va presentar en català Els anells de Saturn (fins aleshores només en castellà a Anagrama, 2008; de l’original Die Ringe des Saturn de 1995): un prodigiós exercici memorialístic que entrellaça, amb l’habitual naturalitat que és marca de la casa, gèneres tan diferents com la crònica de viatge, el dietari personal farcit d’anotacions fetes a partir de l’observació sobre el terreny, la referència històrica o el retrat biogràfic.

Qualsevol intent, però, d’acotar l’ampli marc narratiu en què es  desenvolupen els arguments sebaldians, neix condemnat al fracàs o, si més no, a un reduccionisme incòmode. Tant és així que en aquesta obra hi podem trobar relats aparentment tan allunyats entre ells com la ressenya detallada d’investigacions i escrits que va realitzar el metge i pensador Thomas Browne al segle XVII –sobre la dissecció d’un cos humà a Amsterdam o en la dissertació al voltant dels rituals fúnebres practicats per civilitzacions antigues, per posar només dos exemples-; la descripció de l’erosió que ha sofert la geografia física de l’est costaner anglès i la decadència que ha assolat els seus pobles al llarg dels darrers segles; l’expansió mundial del comerç de la seda i la seva explotació industrial des dels orígens remots a la Xina imperial o, fent gala d’una de les grans habilitats de Sebald, la reconstrucció d’un episodi sentimental a la vida de Chateaubriand a partir de les seves cèlebres Mémoires d’outre-tombe (1848).
Així mateix, apunts d’història natural a partir de textos divulgatius de caràcter científic, informació periodística d’antics arxius d’hemeroteca o de publicacions locals i citacions bibliogràfiques de caire acadèmic són altres recursos que l’escriptor i també professor de literatura alemanya a la Universitat d’East Anglia a Norwich utilitza per construir aquesta peculiar crònica.

L’empremta de la decadència
A Els anells de Saturn el punt de partida és semblant al de Vértigo (de moment només en castellà a Anagrama, 2010; Schwindel. Gefühle, 1990): el narrador-personatge principal –que podria ser, de fet, l’alter ego de l’escriptor real, una qüestió sobre la qual s’ha debatut llargament- emprèn un viatge a peu pel comtat de Suffolk que el durà a descobrir la identitat més secreta o desconeguda dels llocs que li van sortint al pas. Sebald es transfigura així en una mena de flâneur que camina durant hores i fins i tot dies sencers, fent les corresponents aturades, però amb una intencionalitat diferent de la que s’associa a la mateixa figura creada per escriptors com Robert Walser.
El periple de Sebald és una llarga exploració a través de la memòria oculta de tots aquests indrets, monuments arquitectònics i naturals, edificis i entorns llegendaris i de les persones que hi van habitar, per recuperar-los d’un passat esplendorós i retornar-los ni que sigui fragmentàriament a la vida present. La decadència, en el seu avenç implacable, s’ha anat ensenyorint de tot aquest vast patrimoni deixant la seva empremta de desolació i de dol.

Sebald registra, amb la seva escriptura plena d’elaborades digressions, els senyals inequívocs de la destrucció que acaba reduint els pobles, les civilitzacions i les obres més titàniques dels humans a uns vestigis enganyosament silenciosos. L’escriptor s’entossudeix a reviscolar l’ànima d’una paisatges ara ruïnosos que no han perdut, però, la seva bellesa intrínseca als ulls de l’encuriosit viatger.
En un passatge dedicat a glossar el llegat de l’anteriorment citat Thomas Browne, es diu: «Sobre cada forma nova plana l’ombra de la destrucció. Perquè la història de cadascú, de tota comunitat i del món sencer no descriu un arc cada cop més alt i més bell, sinó una trajectòria que, una vegada ha assolit el meridià, es precipita cap a la foscor».

Tot el que argumenta Sebald, per mitjà d’aquesta evocació incessant -només interrompuda per les acotacions temporals i referents al seu estat anímic que intercal·la puntualment en el text- és real, o així ens ho vol fer creure. La hibridesa genèrica que caracteritza la seva narrativa produeix dubtes d’aquest tipus i podem pensar, doncs, que la ressenya d’alguns fets no és absolutament fidedigna a la història acadèmica.
Tanmateix, la pregunta –que ha omplert capítols sencers d’estudis- de fins a quin punt s’ha de considerar la seva obra com a ficció no es pot respondre de manera gens categòrica. Termes com ’ficció documental’ o ‘autobiografia ficcionalitzada’ són prou orientatius al respecte, tot i que el més recomanable és que el lector s’endinsi sense complexos en un territori literari únic i inquietant, probablement irrepetible en l’actualitat i a curt i mig termini.

Entre les fissures de la memòria
Un element sempre present en els seus llibres, i que corrobora aquesta voluntat de refermar la veridicitat del que s’hi explica, és la presència d’imatges inserides dins del text: fotografies, documents d’arxiu, retrats d’individus que protagonitzen alguns episodis, plànols de ciutats i topogràfics del territori, dibuixos de fauna i botànica anòmales, bitllets i entrades a museus, extractes de llibres de comptabilitat… Tota una iconografia que serveix per apuntalar el to documentalista que recorre el polièdric discurs sebaldià.
En totes les seves peces, Sebald rescata capítols dolorosos del passat d’Europa, sobretot durant el segle passat, dels quals encara ressona l’eco del sofriment de milions de persones i persisteix entre les fissures de la memòria col·lectiva. L’autor hi burxa per donar veu al que ell anomenava sovint “presències espectrals”, per convertir-les de nou en testimonis incòmodes però del tot necessaris.

A l’abans esmentada Vértigo, però sobretot a Els emigrats (Edic. 62, 2001; Anagrama, 2006;  Die Ausgewanderten, 1993) i a Austerlitz (Flâneur, 2018; 2001), Sebald cedeix la veu a uns personatges que van descabdellant la seva experiència com a víctimes de la guerra i de l’èxode, a través d’un intens procés de remembrança personal.
A Els anells de Saturn també hi ha aquesta alternança en el guiatge de la narració, tot i que majoritàriament és el viatger-autor qui en duu les regnes al llarg del sinuós trajecte. Així, un jove Joseph Conrad abans de convertir-se en escriptor; el modelista Alec Garrar dedicat en cos i ànima a la reproducció del temple de Jerusalem o Mrs. Ashbury revivint l’incendi que va arrasar casa seva en plena guerra civil irlandesa, són alguns d’aquests curiosos interlocutors.

El camí que recorre Sebald en aquest insòlit pelegrinatge no és lineal, sinó que enfila múltiples viaranys que només en aparença s’aparten del rumb principal. Les línies frontereres i temporals s’esvaeixen per acabar confluïnt, reveladores, en la consciència del narrador. Són com records soterrats, diu l’autor de Del natural (fins ara només en castellà a Anagrama, 2004; Nach der Natur, el títol amb què va debutar Sebald el 1988), que irrompen de manera imprevisible i fan que siguin tangibles moments, sensacions, antigues petjades que el temps havia gairebé esborrat del tot.

En una interessant entrevista que el crític Joseph Cuomo va fer a Sebald –i que forma part del llibre The emergence of memory. Conversations with W. G. Sebald, de Lynne Sharon Schwartz (2010), de la qual se’n pot llegir un fragment representatiu a la web de Flâneur o íntegra dins del dossier que li dedica el digital cultural El funàmbul-, l’escriptor alemany diu: «Aquest interès meu per extreure quelcom d’on no hi ha res, que, al cap i a la fi, és l’essència de l’acte d’escriure, em va atrapar”.
El que potser no preveia W. G. Sebald, ni en les quimeres més inversemblants, és que la seva literatura perduraria més enllà de la seva prematura mort i provocaria, lluny d’una admiració efímera, aquesta rotunda i entusiasta adhesió. Que, a dia d’avui, com ell deia, continuaria atrapant-nos també a nosaltres.