Incerta, reveladora indolència

La protagonista d’aquesta novel·la es veu immersa en una greu crisi d’identitat que, més enllà del dolor i de l’espera, ha de servir per intentar foragitar la “presència divergent” que la tenalla. A La necessitat Pasqual Farràs fa un altre pas gegantí en el seu cicle narratiu, després de La mort del fabulador i El vigilant i les coses, amb la creació d’un personatge rotundament captivador.       

L’Alícia d’aquesta novel·la comparteix el privilegi, si se’ns permet dir-ho així, de ser no l’única però sí la gran protagonista d’un periple narratiu –intensíssim, de confluències buscades i trobades, sens dubte enormement coherent– amb l’August d’El vigilant i les coses (2009): tots dos personatges han estat estudiats, i disseccionats i tot, de manera exhaustiva pel seu creador, que els coneix i els “comprèn” fins al punt que no ha de fingir cap condescendència forçada ni, en compensació, glosses elogioses que els absolguin de les seves omissions. L’autor, hàbil i perspicaç en la seva omnisciència, ja fa per manera que siguin ells mateixos qui acabin reconeixent-se i acceptant-se, si més no de manera transitòria, després d’un llarg i gratificant però, alhora, dolorós procés d’introspecció interior.

Aquest és l’eix principal de La necessitat (2023), al voltant del qual l’escriptor desenvolupa el seu discurs narratiu, impregnat de reflexió filosòfica, ple de discerniments de caire ètic i moral, la responsabilitat dels quals a l’hora de guanyar-se la complicitat del lector recau, naturalment, en l’Alícia. La peripècia que viu durant la seva estada a Menorca –motivada per exigències de la feina– és d’un abast emocional imprevisible, però premonitori i d’efectes enormement trasbalsadors des d’un bon principi. El conflicte, que ja ha irromput altres vegades en la seva vida aparentment prou engrescadora, neix en els furs interns i amenaça una identitat immersa en una crisi que es vol camuflar de portes enfora.

Dues dones que, en circumstàncies com aquesta, es miren amb recel: la que és admirada per la qualitat dels seus treballs com a fotògrafa documentalista, que és valorada i al mateix temps temuda a l’agència, amb un prestigi consolidat, i la que en l’àmbit personal es retreu notòries negligències com a filla i com a mare i una actitud encara més egocèntrica en els afers amorosos. Si alguna cosa vol defugir durant l’estatge en aquest hotel és la interacció amb els altres; el que necessita ara és, precisament, el contrari: un isolament permanent que es nodreixi de les hores properes, dels dies previs, d’un temps d’espera indefinit que l’ajudi a retrobar el sentit de tot plegat, començant per ella mateixa. L’Alícia exigeix una treva i, sense esperar el vist-i-plau dels altres –com acostuma a fer–, l’ha imposat, se l’ha imposat de manera innegociable.

És des d’aquest estat d’immobilitat fecunda, des d’una passivitat actual que al final –n’està del tot convençuda– serà plenament regeneradora, que la seva “grandesa” serà més evident que mai. Per això, i per altres raons, no sembla agosarat emparentar-la, com també l’August –amb els oportuns matisos diferenciadors– amb el llegendari Bartleby, l’inquietant escrivent que Herman Melville immortalitzà el 1853.
Hi ha una ferma determinació moral en tots ells, rere la indolència dels seus capteniments, a no integrar-se en una entorn que perceben com a hostil, tot i que hi subjau ‒i així ho acaba reconeixent l’Alícia‒ una necessitat més o menys explícita de ser tinguts en compte, de no romandre als marges eternament: «S’abstindria (l’Alícia) d’una disposició activa per viure instal·lada en un àmbit transformador que creix de la passivitat».

Però la immobilitat tan plaent d’aquest inici de sojorn a l’illa no pot demorar l’acompliment de l’encàrrec professional: rescatar de l’oblit el Llatzeret, una mena d’enclavament mastodòntic convertit en caserna hospitalària que, antigament, recloïa els navegants que arribaven al port de Maó com a sospitosos de patir malalties infeccioses o per evitar que en fossin propagadors. L’Alícia en recorrerà les entranyes, després de conèixer l’Ismael, el vigilant amb qui mantindrà una estranya relació, i el dolor ancestral que hauran de transmetre les seves imatges es barrejarà amb el que ella experimenta, en aquest peculiar purgatori fet de memòria, ressentiment i desig d’expiació.

A La necessitat hi apareixen altres personatges ‒també rellevants, en certa manera– i hi succeeixen alguns fets, però uns i altres estan al servei de les sinuositats del trajecte de l’Alícia. L’autor la descriu amb una minuciositat i una perseverança sorprenents, endinsant-se en ignotes geografies íntimes amb l’aplom que recorda de vegades la capacitat analítica de Henry James. Un estil inconfusible, el de Pasqual Farràs (Solsona, 1959) que reforça amb aquesta tercera novel·la un cicle narratiu absolutament fascinant, que arribarà a la seva conclusió amb La vida a la frontera.