«Com vaig deixar que passés?»

Josep Gras

Williams s’adona que ha malbaratat els anys i no ha sabut gaudir de la vida

  foto: Esquire

Aquesta pel·lícula es va estrenar a les sales de cine el 2022 i l’any passat Filmin la va incorporar al seu catàleg, cosa que és d’agrair perquè, tot i el reconeixement d’un sector ampli de la crítica especialitzada i el ressò que va obtenir als festivals (Venècia, premis BAFTA, nominació als Òscars, etc.), el treball del director sud-africà Oliver Hermanus (Moffie, 2019; The Endless River, 2015…), va passar més aviat desapercebut per la cartellera cinematògrafica, si pensem en la resposta del públic espectador. La nova vida a la plataforma catalana ofereix l’oportunitat de revisar-la i redescobrir-la en tota la seva bellesa ‒que és immensa, en els diferents vessants‒, sense la necessitat de comparar-la amb la seva predecessora històrica ja esdevinguda un clàssic cinematogràfic.

Certament, Living es basa en Ikiru (Viure, 1952), dirigida pel mestre Akira Kurosawa que, juntament amb Shinobu Hashimoto i Hideo Ogumi, signa també el guió de la pel·lícula, inspirat en el relat La mort d’Ivan Ilitx (1886) de Lev Tólstoi. Del blanc i negre de la cinta japonesa al color de textures pulcres i tamisades de la recent producció britànica, i del Tòquio de la postguerra al Londres dels anys cinquanta, la translació a les imatges d’aquesta història commovedora, malgrat la seva aparent simplicitat temàtica, que n’ha fet Hermanus posseeix una entitat pròpia prou sòlida que l’allunya de la categorització fàcil de ‘remake’.

El primer gran encert de la pel·lícula rau en el guió, escrit per Kazuo Ishiguro, guardonat amb el Nobel de Literatura el 2017, autor també del de The White Countess (La comtessa russa, 2005) i, juntament amb Ruth Prawer Jahbvala i Harold Pinter, del que sosté la magnífica The Remains of the Day (El que resta del dia, 1993), basat en la seva novel·la homònima de 1989. L’estil de Ishiguro, veient-ne aquests antecedents, gairebé és reconeixible immediatament: una cadència pacient en el ritme de la narració fílmica, que avança sense pressa, amb una mesurada fluïdesa que accentua el to reflexiu i introspectiu dominant i que en cap moment no afeixuga l’evolució del relat. Aquest transcorre amb sobrietat, sense dilacions però, alhora, contingut, amb una posada en escena minuciosa i elegant.

L’escriptura d’Ishiguro, que aconsegueix mostrar l’essencial d’un argument senzill però ben tramat, realça la composició del protagonista, el senyor Williams (un excel·lent Bill Nighy en el paper del modèlic i inexpressiu funcionari, que a poc a poc anirà canviant notòriament d’actitud), així com també les de la senyoreta Margaret a càrrec de l’actriu Aimee Lou Wood i del nou col·lega d’oficina, el jove Wakeling interpretat per Àlex Sharp. Igualment meritòries resulten les actuacions dels altres secundaris (entre les quals la de Tom Burke com a Sutherland en una seqüència especialment memorable, en què Williams decideix “aprendre” a divertir-se amb l’ajut del bon vivant a qui acaba de conèixer), algunes de les quals ressalten encara més a la segona part del film. Aquest és, el de la interpretació actoral, l’altre gran encert d’aquesta adaptació.

A banda de l’escena en què veiem el senyor Williams cantant en un pub una popular cançó escocesa del segle XIX, The Rowan Tree, que li fa rememorar moments de la infantesa (al final, en un extraordinari i emotiu epíleg, tornarà a cantussejar-la, ara més feliç), cal destacar-ne altres clarament representatives de la cal·ligrafia fílmica de Living i que esdevenen  rellevants en l’evolució de la història. Les converses entre Williams i la senyoreta Margaret en diferents llocs (al restaurant, en un bar, passejant prop d’un jardí urbà o a peu dret), que mostren la transformació anímica del funcionari i de l’home que s’adona que no ha viscut gens la vida, en són un bon exemple. Williams confessa a la jove admiradora, en qui ha trobat la confident perfecta, que li queda poc temps a causa de la malaltia terminal que pateix, i que ha malbaratat molts anys d’una manera que ara troba inexcusable: «Com vaig deixar que passés?», diu perplex, mentre la noia l’escolta, commoguda. «Suposo que se’m va oblidar viure, un dia rere un altre…», afegeix compungit però, alhora, serè i ‒tot i que l’espectador encara no ho sap‒, calladament decidit a no marxar d’aquest món sense haver fet alguna cosa prou valuosa i plena de coratge.

I, en efecte, la primera part de la pel·lícula es tanca amb l’inici del canvi en la manera d’actuar d’en Williams com a funcionari del consell municipal de la ciutat, posant ara per davant de tot les necessitats d’un veïnatge massa acostumat a la inoperància burocràtica. Concretament, la petició de construcció d’un parc infantil, llargament ajornada per l’administració local. No és només una reacció davant la proximitat de la mort el que fa capgirar els esquemes del nostre home, sinó la certesa sobrevinguda que cal viure d’una altra manera i oferir als altres la possibilitat d’una existència digna, amb una mica de felicitat que, n’és més conscient que mai, comença per les petites coses de cada dia.

En Williams és protagonista en temps real, diguem-ho així, durant aquesta meitat. Ell mateix és al centre dels actes que es produeixen, dels propis i aliens, i el seu capteniment es fa més profund, més melancòlic, tenallat pel penediment en molts moments. Mentre que a la segona part, que comença justament amb la cerimònia fúnebre de la seva mort, tot i que són els altres personatges els qui assumeixen la conducció del relat, la presència de l’antic cap de departament es fa palesa (les seves últimes accions, l’empremta d’una transformació a nivell personal i professional, uns darrers i significatius gestos de comiat i d’agraïment), però ara a través de l’evocació dels altres, dels companys d’oficina, de la senyoreta Margaret, del seu fill Hart ‒que desconeixia el veritable estat de salut del pare‒ i, sobretot, del jove Wakeling en el decurs d’una escena final absolutament superba.

El missatge d’aquesta història és atemporal i, per tant, vigent en qualsevol època. Sovint, i potser més en situacions de pau i d’estabilitat econòmica, no valorem prou el preuat tresor que és la vida i la possibilitat de gaudir-la, i simplement “passem” els dies, els anys, massa capficats en les rutines habituals, “oblidant-nos”, com diu el senyor Williams a Living, de l’essencial, del que realment importa i del que, al capdavall, resta i perdura en nosaltres i en el nostre entorn. Tant Hermanus com Kurosawa n’han sabut transmetre el sentit amb una admirable tot i que, lògicament, diferent sensibilitat artística.

LIVING

Gran Bretanya, Suècia, Japó, 2022

Direcció: Oliver Hermanus
Guió: Kazuo Ishiguro, basat en el film Ikiru (1952), d’Akira Kurosawa
Productor: Stephen Woolley
Producció: County Hall, Ingenious, Film4Productions, Film I Väst, Filmgate Films, Kurosawa Production Co., Number 9 Films, Lipsync Productions
Fotografia: Jamie Ramsay, en color
Música: Emilie Levienaise-Farrouch
Actors i actrius: Bill Nighy (Williams); Aimee Lou Wood (Margaret); Alex Sharp (Wakeling); Oliver Chris (Hart); Tom Burke (Sutherland); Adrian Rawlins (Middleton)
Durada: 102 minuts

Estrenada al cinema el 4 de novembre de 2022. Disponible actualment  a Filmin

No Comments Yet

Leave a Reply