Enyorat, vigorós conhort

Un viatge per retrobar un sentit a la pròpia vida, ara col·lapsat per la irrupció inesperada de la malaltia. Una dona, el seu relat valent, dues veus evocades, empremtes antigues d’aquests dos companys de travessia. «El camí serà la casa…», diu la protagonista d’Una vegada va ser estiu la nit sencera, decidida a enfrontar-s’hi. Amb una prosa poètica d’innegable bellesa, Elisabet Riera ha compost un cant a l’autoafirmació i a la perseverança.         

La dona actual, que és la conductora en primera persona del relat, emprèn un viatge a través de boscos i serralades, en ple hivern, sabent que trobarà una natura inhòspita, que el camí serà llarg i ple de dificultats però al final enormement revelador. Marxa ella sola, en sentit físic, un sol cos i una ànima adolorida, trasbalsada pels estralls de la malaltia, però l’acompanyen dos altres peculiars viatgers.
L’una és la trobairitz Alba de Peralada, un model ficcionat per l’autora d’aquesta novel·la ‒com ella mateixa explica a les entrevistes‒, que aplega les qualitats literàries i humanístiques d’aquelles trobadores occitanes del segle XII, de les quals només es té registre de l’existència de divuit, que componien canços i poemes per enaltir l’amor cortès o fin’amor. Cultes, valentes, també perseguides o foragitades com l’Alba, que és empesa a abandonar el castell, la llar, la seva senyora que és també l’amant secreta i fugir, sense una destinació, condemnada al turment de l’enyorança, que anirà expressant en versos cada cop més desesperats:

Al llarg de la travessia, la fugida de l’Alba, els seus pensaments, el desconsol infinit, són evocats per la protagonista. El pelegrinatge de l’amant desvalguda es barreja amb el seu, fins al punt que les solituds i les pulsions de vida i de mort que hi bateguen es tornen indestriables. Els mateixos camins, els que ara recorre la dona, rere unes petjades ancestrals que testimonien la lluita per retrobar, al capdavall, un sentit a l’existència, al particular periple de cadascú. Potser no hi ha fronteres tan infranquejables, conclou: «… Que no existeix aquest món i, més enllà, un altre. Que tan reals són els vius com els morts. El cos com l’ànima. El passat com el futur». Els punts de partida, les motivacions, poden ser diferents, però a poc a poc el camí els fa confluir en una mena de designi que han acomplert, gràcies al coratge i la determinació: no claudicar davant l’hostilitat exterior, no renunciar a ser qui són, a l’amor perdut, ressorgir de l’isolament.

L’altre company de viatge és el Winterreise (Viatge d’hivern), un conjunt de vint-i-quatre lieder per a veu i piano, compost per Franz Schubert (Viena, 1797-1828) en dues parts de dotze peces cadascuna, entre febrer i novembre de 1827 i basades en els poemes de Wilhelm Müller (Dessau, 1794-1827). Les seves notes, els versos desencantats que els donen cos, amarats de l’esperit romàntic de l’època (la força canviant del paisatge, el triomf de la individualitat malgrat els embats, la presència simbòlica d’alguns animals com el corb i la gralla…), ressonen al llarg de la singladura de l’heroïna d’aquest llibre.

Schubert escriu aquestes cançons als darrers anys de la seva vida, malalt i profundament decebut de tot, a través d’una mirada introspectiva carregada de tristesa i malenconia. Aquesta és també la visió del caminant de Müller, de l’home que ha estat refusat per la seva estimada i que decideix marxar i endinsar-se en l’hivern del món, cercar un recer tal vegada inexistent per allunyar-se del brogit.
El darrer poema, que és també l’últim lied de Winterreise, titulat Der Leiermann (“L’home del manubri”), ressalta el caràcter efímer i alhora immutable del temps, la voluntat del viatger de romandre aliè als altres (ningú fa cas del vell romancer que fa girar el manubri, ni de la seva música i el plateret és sempre buit), l’acceptació del seu destí final:

El trajecte narratiu d’Una vegada va ser estiu la nit sencera, estructurat en capítols breus, cadascun dels quals amb el mateix títol dels lieder de Schubert, avança per mitjà d’aquestes tres històries entrellaçades, guiades per la prosa poètica d’Elisabet Riera (Barcelona, 1973). Creadora del segell editorial Wunderkammer i autora de quatre novel·les més i un assaig biogràfic, ha estat finalista amb aquest darrer títol del Premi Òmnium d’enguany.

Sobri en la narració, impregnat d’una musicalitat que fa que alguns fragments es puguin gairebé recitar, l’estil de Riera escau perfectament al relat de la dona expedicionària, escrit a la manera d’un dietari personal sense paràmetres cronològics. Malgrat el patiment que li ocasiona tantes hores de caminar, la duresa de les condicions climàtiques i la soledat a la nit, el vincle que sent amb la trobairitz és cada cop més íntim, i la necessitat d’arribar fins als últims vestigis del seu itinerari es fa imperiosa. No hi ha un consol fàcil al seu dolor psicològic, per més que fa el cor fort, com no n’hi havia tampoc per al dessassossec de l’Alba, ni per al fort desànim del compositor vienès quan no va veure cap altra sortida que la partença.

Tanmateix, tot i la “mascarada” que és la vida terrenal (“un foc fatu, un miratge”, així la qualifica la dona), cal aprofitar els resquills d’esperança que es troben pel camí, aferrar-nos-hi, perquè en la cruesa de l’hivern ‒com recorda la trobairitz en un moment de plany desesperat per l’absència‒ també pot créixer l’ardor del bes i de l’abraçada. I fou real, malgrat que ara sembli llegendari: «Una vegada va ser estiu la nit sencera», diu commoguda per aquesta mena de miracle que aleshores es va produir.

L’autèntic “miracle”, però,  rau en la vigència atemporal de la literatura, en la capacitat infinita de la ficció novel·lística, en la perseverança de qui, com Elisabet Riera a Una vegada va ser estiu la nit sencera, basteix una història amb sensibilitat i inspiració exquisides.