Un bonic miratge

L’obra que aquests dies es representa a la Sala Beckett va ser creada per Evelyne de la Chenelière ‒actriu i dramaturga canadenca, de la qual el 2010 es va estrenar al Festival Temporada Alta Bashir Lazhar i també va estar en cartell en aquesta mateixa sala‒ fa deu anys, la tardor de 2014 (Lumières, lumières, lumières, posada en escena per Denis Marleau, amb la qual l’autora inaugurava la seva residència artística al Théâtre Espace Go de Montréal). De la Chenelière celebra aquesta nova oportunitat per redescobrir un text que, segons ella, no perd mai la seva força ni la  vigència. Entremig –continua remarcant en el pòrtic del programa de mà–  hi ha hagut els anys pandèmics que han alterat la nostra percepció del temps i unes maneres d’entendre les relacions personals i socials.

Llums, llums, llums està inspirada en l’excel·lent novel·la Cap al far (To the Lighthouse, 1927) de Virginia Woolf. No és cap adaptació convencional, sinó una recreació lliure en què l’autora teatral ha volgut destacar la presència dels dos personatges femenins més importants de la novel·la i focalitzar l’acció dramàtica únicament en ells dos, en les seves visions contraposades de la vida que aquí, però, troben punts de confluència en alguns moments especialment intensos.
Coneixedora a fons d’aquest cim narratiu, Evelyne de la Chenelière ha escrit uns magnífics monòlegs interiors, els de la senyora Ramsay i Lily Briscoe, amarats de la sensibilitat i lucidesa woolfianes, i uns diàlegs entre les dues dones, imaginats més que no pas reals perquè transgredeixen el marc temporal, però que succeeixen a l’escenari ‒i que, d’altra banda, no es produeixen a la ficció de Woolf. Un plantejament fascinant que discorre de manera fluida al llarg de l’hora i quart de durada de la representació.

El temps és el gran protagonista de l’obra, ja des de l’inici. Han transcorregut deu anys des que Lily Briscoe, una jove pintora que passava les vacances a la mansió on estiuejava la senyora Ramsay i la seva família, va marxar-ne, i ara hi ha tornat. Durant aquest lapse hi ha hagut una guerra, els estralls de la qual ho han canviat tot. A la casa, des d’on es podia contemplar la majestuositat del far a la llunyania ‒l’excursió a l’imponent baluard tan anhelada pel fill petit era a la novel·la un dels elements motors principals, i també ho és aquí, sobretot evocada de manera recurrent per la senyora Ramsay, que de fet és morta, «potser demà farà bo…», diu mirant el cel‒, ja no hi viu ningú, l’abandó s’ha apoderat d’un lloc i d’uns indrets que havien estat plens de vitalitat i de bons auguris que al final van acabar essent només il·lusions frustrades.

L’espai escènic que palesa aquesta degradació imparable és un dels grans encerts d’aquest muntatge signat per l’experimentada directora i actriu Lurdes Barba: una mena de jardí amb un banc, restes d’una taula esventrada, lleixes escapçades d’una vella prestatgeria amb vestigis del que havien estat llibres, malura que brota en les escletxes del terra i un enorme finestral ‒o balconada‒ a la paret frontal de l’escenari, de punta a punta, que fa d’intermediari entre el mar, l’horitzó, el far, i les dues dones.
Un espai que és emfasitzat en tot moment per la il·luminació (els feixos de llum sobre els personatges, els seus desplaçaments; el teló de fons amb imatges volgudament ambigües…) i el so (el vaivé de les onades, la xiuladissa del vent, els xiscles de les gavines, el bram llunyà de l’impertèrrit vigilant de pedra…), extraordinaris, que complementen aquesta austera escenografia, envigoreixen el context de l’obra i realcen la interpretació de les dues protagonistes.
El retrobament entre la senyora Ramsay i Lily Briscoe és aquí possible perquè no hi ha una linealitat cronològica en la progressió del text escenificat. I, naturalment, gràcies a la genialitat creativa de la dramaturga. La presència de l’antiga amfitriona de Talland House, a Saint Ives (on va estiuejar-hi la família de Virginia Woolf entre 1882 i 1894; les ressonàncies autobiogràfiques de Cap al far són ben conegudes) pren corporeïtat perquè el soliloqui rememoratiu de la Lily la fa real, necessària, tangible.

Estructurada en tres parts, cadascuna de les quals vertebrada en base a un temps verbal diferent ‒present d’indicatiu, futur perfet i condicional‒, Llums, llums, llums combina les elocucions de les dues dones i les apropa, també físicament, tot i les diferències visibles (moviments mesurats, mirades que s’eviten, una abraçada que s’ha fet esperar…). La de la senyora Ramsay (interpretada per una Anna Güell continguda però a punt de desbordar-se en ocasions, clarivident, amb una dicció clara, rica en matisos, on predomina el to melancòlic) posa de manifest una actitud serena, de plany però, alhora, d’acceptació de la dificultat extrema de ser feliç i fins i tot de celebració, si ho podem dir així, de les vivències del passat.
En canvi, la de la Lily Briscoe (l’entonació en la veu de Tània Ballús, potser massa uniforme i poc versàtil en conjunt) mostra des de bon principi una recança palpable en aquest seu retorn, un sentiment de retret cap a la senyora Ramsay, que és una barreja d’odi i d’admiració, per la seva manera de ser tan meticulosa, pel seu afany de dedicació a la família ‒que ella, que es vanta de la vocació artística que la fa ser “independent”, troba desproporcionada i irritable.

Tots dos personatges constaten –cadascun des de distintes conviccions– que, al capdavall, l’harmonia a què aspiraven, un estat de felicitat perdurable que no s’esvaeixi fàcilment, no és res més que un miratge, resplendent això sí, idealitzat, com el far etern cap al qual havien d’anar. Un bonic miratge que el temps, amb la seva autoritat implacable, ha acabat convertint en record.