Perplexitat

Persecució, Toni Sala
Barcelona: L’Altra editorial, 2020 (7a edició: desembre)
344 pàgs. 18 euros.

La irrupció d’un element estrany en una relació o en una vida aparentment convencional pot generar reaccions diverses en la persona afectada, però sembla que després del desconcert inicial es produeix el rebuig. Totes dues són actituds que es manifesten de manera immediata, gairebé visceralment. Després és probable que, al cap d’unes hores o durant els dies següents, el comportament ja no serà ben bé el mateix. L’individu en qüestió buscarà respostes a aquesta intromissió inesperada, que ha trasbalsat profundament el seu món personal fet de certeses més o menys estables. Encara que trobi una explicació mínimament convincent al que ha passat, no acabarà de fer net. Potser mai més, segons quina sigui la dimensió del fet i la capacitat de tancar les nafres del subjecte en qüestió.

És en certa manera el que ens diu la imatge de la portada d’aquest llibre: un cérvol contempla, no sabríem dir si perplex o indiferent –potser perquè ja no és el primer cop que s’hi troba-, un cotxe de cap per avall aturat al mig del camí. Quin dels dos és aquí el visitant no desitjat, el forani? Tots dos segurament, però el més important no és això, sinó com es resoldrà la situació per tal que que ambdues parts puguin continuar amb normalitat la seva existència d’abans.

Els personatges d’aquesta novel·la també són “víctimes” d’una intrusió sobtada que precipita una sèrie de moviments encadenats i imprevisibles. L’Èlia, directora d’una agència immobiliària, s’ha d’encarar de cop i volta a una terrible revelació que li fa la seva parella, l’Albert Jordi, després d’un any de relació sentimental. De seguida sorgeixen les grans preguntes, com ara aquesta: és tan fàcil condemnar un acte reprovable d’aquesta naturalesa, injustificable des de qualsevol perspectiva? O bé podem intentar comprendre les raons que han empès algú a cometre una acció d’aquesta magnitud, més encara si es tracta de la persona estimada?

L’Albert Jordi, llibreter de professió, amaga una personalitat perversa darrera d’una façana d’home educat i culte. A mesura que es va coneixent com és i  com pensa, la sorpresa del lector va en augment. El retrat que en fa l’autor no és gens complaent, en el sentit que no busca en cap moment maquillar les ínfules del personatge en temes tan sensibles a nivell social com el dels immigrants, per posar un exemple.
Contradictori, intel·ligent, manipulador, aparentment insensible al dolor aliè: heus aquí el perfil d’algú que habita entre nosaltres –podria ser un veí d’escala amb qui només ens saludem, un funcionari a l’altre costat del taulell o també, per què no, un ciutadà que participa a les manifestacions contra el masclisme o que segueix en línia un curs sobre la narrativa europea del segle XX-. Un monstre prou versemblant, com els de les pel·lícules però parlant en català i atractiu tant per als homes com per a les dones.  

La necessitat de fugir
Ells dos centren l’argument d’aquesta novel·la intrigant i addictiva fins al final, tot i la frenada de les darreres trenta pàgines. Però també hi ha la Teresa, que necessita volar –tal com diu ella mateixa en més d’una ocasió- per poder desprendre’s de la càrrega que encara la subjecta; i el tàndem format per l’Andrés i el Mercury, dos expresidiaris sense gaires miraments instal·lats en un estat d’al·lucinació permanent. Completen aquest repertori altres secundaris de presència més esporàdica però necessaris per apuntalar les bigues mestres del trepidant entramat.
Si alguna cosa els agermana a tots plegats és la seva acció de fugir. En un moment o altre cadascun d’ells va darrera d’algú. S’empaiten, sense saber-ho, però també s’escapen d’ells mateixos per no haver d’enfrontar-se a uns dimonis interiors poderosos. La persecució física a què es lliuren corre paral·lela a una indagació en territori íntim, també per cercar respostes.
El relat és conduït per les seves veus narratives, que es van alternant i aporten el seu punt de vista sobre el que està passant. Cada personatge explica com viu els fets objectius, però ens parla també d’aspectes més foscos i problemàtics de la seva vida. Aquesta mena de confessió serveix per descobrir els llasts del passat que arrosseguen i per comprendre els motius d’un comportament pervers o ambigu segons els casos.

Arribem, doncs, a una conclusió diàfana: la maldat com a agulló incontrolable i intrínsec en alguns individus, existeix. I sovint no és gens fàcil detectar-la, perquè s’amaga darrera del batec ocult de la bèstia. La seva urpada, malgrat les precaucions, sol ser letal i imprevisible. Per això esdevé tan inquietant la figura de l’Albert Jordi; per aquesta terrible dualitat que no descansa mai. En una de les seves freqüents derives narcissistes, s’hi reconeix i diu que se’n sent especialment orgullós: «L’assassinat va ser la gran nit de la meva vida. Cadascú té el seu moment culminant, un resum concentrat de l’existència. No és un record, és una actitud, una definició, com la substància d’un mateix».   

La presència de la mort
Però si aquest és sens dubte un dels elements centrals d’aquesta història, l’altre és el de la mort. La mort com a presència incòmoda, sovint atzarosa i sempre temuda. La mort dels altres, que molts cops percebem llunyana i amb la qual ens costa empatitzar, però sobretot la pròpia que és a l’aguait, a punt d’escapçar la fràgil línia divisòria que separa els dos mons.
Com la dels ciutadans que van perdre la vida en els atemptats terroristes a Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017. Sala situa la seva novel·la en aquell tràgic context, també tensionat per l’altre gran esdeveniment que ha marcat la història més recent de Catalunya com és el del procés independentista, el punt més àlgid del qual fou el referèndum celebrat l’1 d’octubre d’aquell mateix any.
Tots dos successos irrompen en els camins creuats d’unes persones perdudes en el seu particular laberint, que contemplen perplexes –com el cérvol- la vulneració de la normalitat en què s’hi sentien arrecerats. L’encert de l’autor rau en l’habilitat per ressaltar la importància d’unes circumstàncies extraordinàries com aquelles i, alhora, fer que encaixin en el relat principal sense prendre gens de protagonisme a aquest.

Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) és un escriptor amb un prestigi consolidat en les lletres catalanes. Persecució, que va ser guardonada amb el Premi Creixells de l’Ateneu Barcelonès a la millor novel·la publicada durant el 2019, és ja la cinquena després de l’anterior Els nois (2014), distingida l’any següent amb el premi de la Crítica Catalana de Narrativa, Marina (2010), Rodalies, que obtingué el Nacional de Cultura en la modalitat de Literatura el 2005 i Pere Marín (1998). Va debutar amb la narrativa curta, Entomologia (1996), títol al qual hi hem d’afegir les dues peces de Provisionalitat (2012), i també ha conreat la crònica, el retrat biogràfic i l’assaig.
Persecució és una obra ambiciosa, ben travada i escrita amb un domini aclaparador de la llengua literària, a través d’una prosa en molts moments metafòrica que enllaça vocabulari procedent de la natura i del regne animal amb paraules i conceptes habituals en el nostre llenguatge. Però també canvia de registre amb facilitat quan els revolts de la ficció ho demanen (un bon exemple el tenim en la manera d’expressar-se del Mercury).
A partir d’un argument que podria inscriure’s aparentment dins del gènere negre, Sala critica alguns temes de la societat actual sense passar pel sedàs de la correcció política i, sobretot, fa una reflexió moral –per mitjà dels seus personatges- sobre les interferències entre el bé i el mal i la barreja de condescendència i rebuig amb què sovint és vist aquest darrer.