Apartar-se del bon camí

L’ESTRANYA
SÁNDOR MÁRAI
Traducció de Sabina Galí.
Barcelona, Empúries / Salamandra.
1ª edició: abril 2008.

Fins al 1999, any de la publicació de L’ultima trobada (1942), Sándor Márai era gairebé un desconegut al nostre país. La crítica, i també el públic lector, hi respongueren amb una admiració unànime. Els elogis generalitzats van situar el nom d’aquest escriptor hongarès a les primeres pàgines de la secció de llibres de tots els diaris i revistes especialitzades, i la novel·la va meréixer el reconeixement dels llibreters catalans que el van destacar com a millor llibre editat aquell any. Des de llavors, l’obra narrativa de Márai ha tingut una presència regular al nostre mercat editorial: sis novel·les –en els dos idiomes- i dos volums autobiogràfics –aquests només en castellà-, tots ells editats pels segells Empúries i Salamandra.

L’últim títol aparegut és L’estranya (abril 2008, per les mateixes editorials esmentades), una novel·la que conté interessants vincles comuns amb La germana (1946), publicada aquí l’any passat, i de fet també amb les altres obres de Márai que ja hem pogut llegir. Els protagonistes acostumen a ser individus que, malgrat la primera impressió d’harmonia i d’estabilitat en què semblen instal·lades les seves vides, aviat descobrim que viuen trasbalsats, angoixats a causa d’alguna raó que encara no coneixem. Es pot dir que ni ells mateixos, aquests éssers profundament insatisfets amb l’existència que duen i amb el seu entorn més proper, saben identificar amb certesa els motius del seu desconsòl i del seu estat d’ara notòriament anòmal i fins i tot malaltís. Viktor Askenasi, el professor universitari de L’estranya que emprèn un intens i peculiar viatge interior en el decurs d’una travessia en vaixell cap a paratges més exòtics, un bon dia s’adona que no és feliç i que a a la seva vida actual hi manca, doncs, l’essencial. Immers en una crisi personal –els valors que sempre havien governat el seu comportament ara ja no li serveixen- cada cop més profunda, Askenasi abandona la família, la feina a la universitat i, en definitiva, tot el que configura la seva posició social i s’embarca en un trajecte d’incert retorn. És a través d’aquesta exploració en els territoris més recòndits del jo que el personatge en qüestió assoleix nivells de lucidesa més alts. I, paradoxalment, a mesura que la introspecció del subjecte en les seves pors i en els seus desigs creix, també es desdibuixa el fràgil llindar que separa el seny de la follia en la ment humana. Askenasi travessa aquest llindar, pel que sembla de manera irreversible. A La germana, Z. – inicial amb què l’autor identifica en tot moment el pianista que protagonitza el relat-, també duu a terme aquesta mena d’autoconeixement però aquí propiciat per la irrupció de la malaltia –amb tots els seus efectes físics i somàtics- i el despotisme del dolor. Tant en un cas com en l’altre l’autor senyala la infelicitat que subjau sota les màscares socials d’ambdós personatges com a principal causa dels seus respectius declivis.

La incapacitat de ser feliç

Però convé no oblidar un altre element fonamental present gairebé a totes les novel·les de Márai: el fracàs en les relacions sentimentals i la constatació, no mancada de ressentiment, que els protagonistes en fan per mitjà de llargues i exhaustives confessions, narrades generalment en primera persona. Aquesta no és precisament la fòrmula que trobem a L’estranya (el narrador omniscient es manté al llarg de tot el relat), però al capdavall es tracta d’un dens monòleg, servit des de la volguda distància de l’escriptor, a través del qual assistim a la inexorable davallada de Victor Askenasi.

Com aquest professor universitari i bon burgès fins fa poc, altres personatges de l’univers de Márai proclamen en la seva nuesa la incapacitat d’estimar o de ser feliços. La dona abandonada de L’herència d’Eszter (1939), o el doctor Imre Greiner de Divorci a Buda, que se sent traït per un antic amic, o els tres protagonistes del triangle amorós de La dona justa (1941): tres exemples representatius, no pas els únics, de les preocupacions literàries d’aquest escriptor hongarès a qui la posteritat ha rescabalat dels honors que no se li van dispensar en vida.

En les històries de Sándor Márai (Kassa -avui població eslovaca- 1900, Califòrnia 1989) hi trobem també una crítica als valors i al sistema de vida burgès que el mateix autor va conéixer en la seva infància i, de manera més conscient, en la seva joventut i el que en podríem dir primera maduresa, fins a finals dels anys trenta. Després vindria l’esclat de la segona gran guerra del segle i, posteriorment, el 1948 el definitiu exili de la família Márai. De fet, el primer dels seus dos volums autobiogràfics, Confesiones de un burgués (1934), narra extensament aquells anys d’aprenentatge i d’adquisició d’unllegat familiar sustentat en els principis i conviccions morals de la burgesia hongaresa de l’època. Amb la mirada penetrant i una lucidesa amarga que no abandona mai, Márai evoca els seus origens no pas penedint-se’n ni abaixant el cap, però sí des d’un cert distanciament que el fa qüestionar tota una colla de convencionalismes estrictes que van influir en el seu comportament social i fins i tot en la seva vida privada. Els mateixos antiherois de les novel·les de Márai són un bon reflex de les cavil·lacions de l’escriptor. Askenasi, sense anar més lluny, reconeix en més d’un moment al llarg de la història que l’antic ordre moral i intel·lectual sobre el que ha bastit la seva existència ara s’enfonsa irremisiblement. “A poc a poc va comprendre… –el narrador parla en tercera persona d’Askenasi- que el seu entorn –la família, els parents i amics- i també les il·lustres figures a les quals la seva professió el vinculava /…/, en realitat no el defensaven a ell, ni la seva esposa, ni la seva felicitat conjugal /…/, sinó un conveni tàcit acceptat i assumit per tothom, que no havia de ser violat, i encara menys per aquells que pertanyien a l’estirp dels fundadors i custodis de la cultura”. El sentit de pertinença a un estament social, o de caire ideològic, o a través de l’afiliació política, exigeix fidelitat i aquesta és, precisament, la condició que aquest professor universitari i filòleg ha incomplert de manera clara i rotunda.

Anys enormement productius

L’estranya, publicada per primer cop el 1934, s’inscriu en la que va ser l’etapa més fèrtil de Sándor Márai com a creador literari. Havent tornat del seu primer exili –aquest voluntari- que el duu a Praga, Viena, també a diferents ciutats alemanyes i finalment a París –on hi viurà el darrer període més intens-, l’escriptor torna a Budapest el 1928. Els anys següents Márai desenvolupa una activitat enormement productiva tant en el vessant literari com en el periodístic (com a columnista en la publicació més destacada de la ciutat, Pesti Hirlap). Curiosament, tot i el bon moment pel que passava el Márai escriptor i també l’home feliçment casat en aquells moments, L’estranya és una novel·la que conté considerables dosis de nihilisme que, en més d’un moment, ens fan pensar en part dels postulats narratius d’Albert Camus (1913-1960) –un referent que pot semblar certament llunyà al de l’escriptor hongarès, però que ofereix punts de contacte realment interessants-. Hem de veure en aquesta novel·la una eloqüent premonició dels vents convulsos que s’acosten i que acabaran estroncant inexorablement en un futur pròxim –el 1948 Márai abandona definitivament Hongria en el seu segon i obligat exili- una obra i una trajectòria literàries indubtablement prometedores.

L’estranya, tot i ser una bona novel·la, escrita amb la prosa singularment pulcra i diàfana que ja és habitual trobar-hi en les pàgines de Márai,no és una obra tan rodona i ben travada com altres títols de l’autor, sobretot aquests dos: L’última trobada (1942) –probablement la millor novel·la de l’escriptor, de les editades al nostre país- i La dona justa (1941). La primera d’aquestes dues obres ementades és simplement un exercici magistral d’escriptura literària: la narració d’un reencontre llargament esperat d’una densitat tan abassegadora i plaent que deixa una empremta inesborrable en el lector. I en el cas de la segona, La dona justa, Márai se’ns mostra com un veritable mestre en el domini del punt de vista com a valuós recurs no tan sols formal en l’art de la novel·la; un relat prodigiosament cohesionat, incisiu i penetrant com la punta d’un bisturí.
Tanmateix, hem de celebrar la publicació d’una altra novel·la de Sándor Márai com una nova oportunitat per acostar-nos i conèixer una mica més el fascinant univers literari d’aquest escriptor centreeuropeu, cada cop més restituït de l’oblit injust que va patir durant bona part de la segona meitat del segle passat.

1 Comentari
  1. Personalment afegiria “Divorci a Buda” a les dues obres anteriors, si hagués d’esmentar els seus 3 millors llibres. Potser el viatge interior que l’autor sol fer en els seus llibres no arriba a les mateixes profunditats que amb “L’última trobada”, però “Divorci a Buda” es llegeix d’una tirada i convida subtilment a la reflexió personal.

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.