Vigència de la literatura

LA LITERATURA EN PERILL
TZVETAN TODOROV
Traducció d’Isabel Margelí Bailo.
Cercle de Lectors, Galàxia Gütenberg. Barcelona, 2007.
101 pàgs.

Tzvetan Todorov (Sofia, 1939) és un d’aquells intel·lectuals reconeguts a bastament a qui el “rang” o l’status que acabem d’esmentar no li va balder ni necessita gaires justificacions. El seu prestigi és internacional, corroborat en el món universitari (encara que les seves opinions no siguin sempre compartides) i també per part de les institucions de signe honorífic en l’àmbit del coneixement. El juny del 2008, sense anar més lluny, fou guardonat amb el Príncep d’Astúries de Ciències Socials perquè Todorov, en paraules del comitè, “representa en aquest moment l’esperit de la unitat d’Europa, de l’est i de l’oest, i el compromís amb els ideals de llibertat, igualtat, integració i justícia”.

Francès d’adopció des del 1973, Todorov arriba a París deu anys abans de la seva nacionalització amb la intenció d’ampliar els seus estudis de filosofia del llenguatge. Aviat col·laborarà amb Gérard Genette –una figura clau de la semiòtica- i el 1968 inicia la seva activitat de recerca al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), emblemàtica institució francesa de la que es farà càrrec com a director a partir del 1987.

L’abast de l’activitat de Todorov és enorme i clarament multidisciplinari: historiador, filòsof, semiòleg –sobretot en els seus orígens-, però també amb notòries incursions en el camp dels estudis literaris i l’assaig sociològic. És difícil circumscriure algunes de les seves obres a un àmbit estricte del saber, com ara Memoria del mal, tentación del bien (Península, 2002), on hi fa la seva particular aportació al tema de l’experiència concentracionària des de la reflexió filosòfica; o, per posar un altre exemple, la més recent El espíritu de la Ilustración (Galàxia Gütenberg, 2006), en què combina aproximació històrica i filosofia política.

Però ens fixem ara en aquest darrer treball de Tzvetan Todorov, La literatura en perill (2007), que malgrat el to pamfletari del títol, constitueix un interessant assaig digne de ser tingut en compte i de ser examinat de prop. Todorov hi aboca les seves reflexions, fruit de no pocs anys d’experiència acadèmica i d’investigació, sobre la situació d’empobriment i de desídia a què es veu sotmesa la literatura en la societat actual. No tan sols la societat francesa –a la que ell es refereix primordialment, perquè és la que coneix més bé, quan exposa les seves tesis-, sinó per extensió –afegiríem nosaltres- les dels països veïns i, és clar, la nostra mateixa. A nivell acadèmic, la postergació que han anat patint els estudis de literatura (programes, ensenyaments, crèdits, com els vulguem anomenar) en els ensenyaments secundari i universitari és preocupant. Segons l’autor, impera entre un sector considerable del professorat encarregat d’impartir-ne els continguts una concepció alarmantment reduccionista de la literatura i de tot el que aquesta representa, actitud que relega a un segon pla allò que hauria de ser (Todorov ho ha tingut sempre molt clar) l’objectiu primordial de qualsevol aproximació a l’estudi i al coneixement d’aquesta disciplina: el de comprendre el sentit d’una obra en tota la seva plenitud contextualitzant-la degudament i, per tant, coneixent l’autor i el seu món i també el moment històric en què ha existit; no dedicant-se exclusivament a l’estudi dels elements interns de l’obra. Només així, continua dient Todorov, és possible transmetre a les noves generacions el gust per la literatura i el seu immens llegat.

Revaloritzar la literatura

Però l’estat de depauperació a què es veu sotmesa aquesta branca del saber humà no es limita al món acadèmic. Segons l’intel·lectual francès, en àmbits com el de la crítica especialitzada i en el món editorial també hi és present aquesta línia de pensament, reforçada per corrents de caire nihilista i solipsista cada cop més influents que hi donen suport. El missatge d’alerta de Todorov, respecte a aquesta situació, és ben clar. L’autor argumenta al llarg d’un centenar de pàgines la necessitat de revaloritzar la literatura com a modalitat imprescindible del coneixement i com a eina valuosíssima per regenerar les actuals societats, massa sotmeses al jou de l’economia i del progrés tecnològic. Todorov emplaça els governs i les institucions pertinents a què potenciïn decididament el seu status dins del món de l’ensenyament, remarcant-ne la importància i l’obligarietat del seu estudi i el necessari coneixement del seu llegat històric.

El discurs de Todorov és coherent de cap a cap, articulat sobre la base del propi convenciment i d’una meritòria trajectòria personal, però no conté –potser perquè no era aquesta la intenció- propostes concretes d’actuació. Hem d’interpretar el seu breu assaig com una contribució a la reflexió; fins i tot com una confessió lúcida i apassionada, no per això mancada de rigor, més que no pas com un estudi amb noves recomanacions. Venint de qui vénen, les opinions de Todorov constitueixen per sí mateixes un salconduit indiscutible d’honestedat moral, d’exigència intel·lectual. La seva és una defensa, gairebé amb connotacions preceptives, de les propietats terapèutiques de la literatura, de la poderosa contribució que aquesta fa al coneixement de l’existència humana. Les grans obres literàries, els escriptors, ens ajuden a comprendre el món en què vivim.

Estimar la literatura: potser és aquest, al capdavall, el missatge essencial de Todorov en aquest llibre. Ell mateix diu en un fragment del pròleg: “Si avui dia em pregunto per què estimo la literatura, la resposta que em ve al cap de manera espontània és: perquè m’ajuda a viure”. I encara, en un altre tram de la seva argumentació, hi afegeix que gràcies a la literatura el món real esdevé més bell i carregat de sentit. Una mostra d’eloqüència que no ens pot passar per alt.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.