Patètica interpretació final

LA HUMILIACIÓ
PHILIP ROTH
Traducció de Xavier Pàmies.
La Magrana, Barcelona.
1ª edició: febrer 2010.
120 pàgs.

El títol d’aquesta última novel·la de Philip Roth publicada al nostre país no pot ser més clar ni explícit respecte al seu contingut: en poc més de cent pàgines assistim al declivi definitiu de Simon Axler, un veterà actor de reconegut prestigi que es troba al cim de l’èxit professional, ben plantat i encara atractiu per a les dones als seus seixanta anys, que de manera incomprensible i sense que hi hagi, almenys aparentment, cap causa coneguda, es veu abocat a una profunda depressió. Axler, que havia interpretat els més grans de l’escena de tots els temps com Shakespeare o Txèkhov, per citar només dos exemples, i que havia rebut lloances unànimes de la crítica pel seu treball, ara s’adona inexplicablement que ja no se sent segur als escenaris i que es veu incapaç d’encarnar cap personatge. Creu que ha perdut definitivament el talent i es considera un actor fracassat.

Aquesta autoconsciència de la seva davallada professional propicia també l’ensorrament de la vida familiar: la Victoria, la seva muller, incapaç de continuar al costat d’un home que ha perdut del tot l’autoestima, l’abandona. Axler ingressa aleshores en una clínica psiquiàtrica, d’on en sortirà al cap d’un any molt millorat. Arraconat definitivament el teatre, Axler cau ara en un nou parany del que li serà encara més difícil sortir-se’n: s’enamora de la Pegeen, una professora universitària lesbiana vint anys més jove que ell, filla d’uns antics amics de joventut de l’Axler. El drama, per no dir la tragèdia, està servit.

Philip Roth (1933), sens dubte un dels grans novel·listes nord-americans dels últims cinquanta anys, com Cormac McCarthy, Don DeLillo, Thomas Pynchon –per posar només uns exemples- ha creat de nou un personatge que reflecteix les seves pròpies preocupacions i una mirada despietada i escèptica cap a la normalitat que impera en les relacions socials i que és acceptada per la comunitat o pels col·lectius organitzats (bé sigui en l’àmbit educatiu o en el món de l’escena, com és el cas present). Roth detesta aquest sentit de la correcció a qualsevol nivell: polític, institucional o en el manteniment dels rols socials. Així, Axler, que se situa voluntàriament al marge de les convencions (es retira del món dels triomfadors, manté una relació sentimental i d’alt voltatge sexual amb una dona que podria ser la seva filla), es converteix progressivament en un individu fracassat i absolutament patètic. Allunyar-se de la correcció té el seu preu i aquest acaba pagant-se. Recordem el cas del professor universitari de La taca humana (2000), una de les novel·les en aquest sentit més potents de Roth.

Una rebel·lia fracassada

Hi ha un altre aspecte interessant i clau, segons el parer de crítics i seguidors de la seva obra, en les novel·les de Roth d’aquests darrers anys i que també trobem aquí. L’escriptor de Manhattan no veu precisament amb condescendència el fet inevitable d’envellir i els efectes nefastos –al seu entendre- que aquest provoca en la persona: de renúncia, de rebel·lia contra la decadència imparable del cos, de resignació forçosa davant el paper secundari que la societat li atorga en l’edat senil. Elegia (2006) o Indignació (2009) en són uns exemples prou il·lustratius. Per això, aquests mateixos individus tenen segons Roth tot el dret del món, gairebé l’obligació i tot, de rebel·lar-s’hi i de no fer cap concessió a unes suposades lleis de la natura ni encara menys a uns imperatius morals establerts per la societat. Però aquesta gosadia que els encoratja i que els converteix en peces que no encaixen en l’engranatge, descol·locades en els seus propis entorns, no eviten que el fracàs o la humiliació acabin finalment desdibuixant la seva identitat o, simplement, anihilant-los com a persones. És el cas de Simon Axler: no està disposat a acceptar segons quines regles i, a més, està convençut que la superioritat que li atorga automàticament la seva edat madura, la seva considerable experiència de vida, el protegeixen de qualsevol error que pugui cometre. S’equivoca, és clar, i la caiguda és ara completa i irreversible. Però no sense una última demostració del seu talent actoral, momentàniament recuperat, en el que és un tràgic homenatge al mestre Txèkhov.

Amb el seu habitual estil directe i eloqüent, Roth ens ofereix amb aquesta novel·la curta una altra mostra del seu mestratge narratiu, a aquestes alçades ja inqüestionable, que ha desplegat al llarg d’una extensa trajectòria farcida de títols i dels premis més prestigiosos (el Pulitzer el 1997 amb Pastoral americana, dos cops el National Book Award i tres el PEN, per citar-ne només alguns). “Etern” candidat al Nobel d’ençà fa ja alguns anys, el cert és que Roth és un d’aquells savis de l’escriptura a qui hem de recórrer inevitablement si volem comprendre els fantasmes i les pors de la societat nord-americana contemporània. Com Saul Bellow (1915-2005), a qui Roth admirava com a amic i com a escriptor, amb qui comparteix aquesta mirada als humans irònica però enormement lúcida.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.