Descoratjador retaule de vides humanes

PRINCIPIANTS
RAYMOND CARVER
Traducció de Ferran Ràfols Gesa.
Anagrama · Empúries, Barcelona.
1ª edició: maig 2010.
291 pàgs.

Els disset contes que conté Principiants ja es van publicar el 1981 amb un altre nom genèric, De què parlem quan parlem de l’amor, però amb la diferència que en aquesta última edició es presenten en la versió originària concebuda pel mateix Carver, ara restaurada i completa després que el seu editor d’aleshores, Gordon Lish, en féu considerables modificacions en el seu moment. Tot plegat ha significat una feinada d’anys –tal com se’ns diu en el prefaci del llibre- i la col·laboració de l’ex-parella de Carver, Tess Gallagher, en tot el projecte ha estat també ara fonamental. D’una o altra manera, la reedició dels contes d’aquest autèntic mestre del relat breu sempre és un motiu de celebració literària.

Si en el seu format primigeni l’austeritat d’estil era tant o menys accentuada és una qüestió que a hores d’ara, francament, no crec que ens hagi de preocupar gaire. L’economia de recursos sempre ha estat una de les principals virtuts de la prosa de Carver i en el present recull es demostra una vegada més. L’autor de Si em necessites, truca’m (en català, març 2001) –una altra petita joia- no fa servir ornamentacions innecessàries; va directe al gra, diu el que té al pap –o millor, a la ploma- amb sobrietat i nitidesa. Que no vol dir de cap de les maneres simplificació o superficialitat en la narració. Carver és profund però concís; auster en els diàlegs però aconsegueix que aquests siguin eficients i que adquireixin per ells mateixos la transcendentalitat volguda. Això, i la mirada desencisada de l’escriptor que burxa en les nafres amb precisió gairebé quirúrgica, fan que els arguments de Carver arribin, transmetin sensacions i certeses, sacsegin sense violència la superfície plàcida de les coses.

La impossibilitat de ser feliç

Qualsevol dels contes que figuren en el present recull serviria per il·lustrar aquesta afirmació, però deixeu-me’n esmentar un a tall d’exemple, Una cosa bona, petita: magnífic, dels que perduren. Però també ho és el següent, i l’altre, de manera que és difícil destacar-ne uns per sobre dels altres. Carver demostra a cada línia que coneix els ressorts i els mecanismes emocionals que es posen en marxa quan una relació sentimental entra en via morta: els silencis carregats de significació, els retrets continus, les petites o grans obsessions enquistades, la incomunicació. O l’immens buit que experimenta l’individu que simplement s’arrossega, transita sense il·lusió per aquest món.

Els contes de Carver tenen com a protagonistes homes i dones que, podríem dir que essencialment, no són feliços. I precisament aquesta certesa que cada cop es fa més evident i palpable en la seva quotidianitat els mena sovint a un cert nihilisme autocomplaent: s’aboquen de manera compulsiva a la beguda i fins i tot traspassen determinats límits morals conscientment (On és tothom? o Diré a les dones que sortim). Altres d’aquests antiherois, en canvi, se senten satisfets amb el que han aconseguit però tenen por: de perdre-ho o, al capdavall, d’ells mateixos (Principiants, el conte que dóna títol al llibre, magnífic). D’una o altra manera, tots ells són conscients de la fragilitat d’allò que s’anomena felicitat.

Raymond Carver (1939-1988), que va morir en un moment àlgid de la seva trajectòria literària, coneixia bé la provisionalitat a què està sempre sotmesa l’existència de l’ésser humà, per més plàcida o estable que aquesta pugui semblar; els seus particulars inferns, l’atracció de l’abisme. Però al mateix temps creia en l’esforç, les segones oportunitats, com aquests seus homes i dones que han deixat enrera la beguda o el fracàs familiar i que intenten un cop més refer les seves vides destrossades. Com el mateix Carver, de fet, que durant els anys seixanta i setanta va patir en pròpia pell els estralls de l’alcoholisme i que, finalment, se’n va sortir.

L’autor de Catedral (1998), possiblement la seva obra més coneguda, coetani d’altres grans escriptors com Richard Ford, Robert Coover o John Cheever i que ha vist com alguns dels seus relats eren adaptats al cinema (Shot cuts, de Robert Altmann), acostumava a dir, quan li preguntaven sobre la seva concepció del conte, que aquest ha de ser autosuficient per poder respondre’s a ell mateix i que, en aquest sentit, la feina de l’escriptor no consisteix a proporcionar respostes ni conclusions. I això és, en efecte, el que el lector no trobarà en aquest descoratjador però superb retaule de vides humanes constantment a la corda fluixa que és Principiants.

Podem deixar-nos picar l’ullet per Carver. La seva és la mirada crua i honesta dels perdedors que, en el fons, saben que han triomfat.

2 Comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.