La llàgrima i la bellesa

LA MARCA DE L’AIGUA
JOSEPH BRODSKY
Traducció de Marcel Riera.
Barcelona: Viena, 2011 (1ªedic., novembre)
104 pàgs. 16 euros.

La marca de de l’aigua, que va ser publicada per primer cop a Nova York el 1992 (Watermark, Farrar, Straus i Giroux editors) constitueix un elogi rotund del seu autor a Venècia. Brodsky hi féu estances més o menys llargues (en funció dels seus interessos d’escriptor, no com a turista) al llarg de la seva vida: disset hiverns, diu ell mateix en un fragment del llibre. La marca a la que fa referència el títol és l’empremta contínua que l’aigua dels canals deixa en l’arquitectura i la topografia laberíntica d’aquesta ciutat. Majestuosa, decadent, enigmàtica: adjectius potser ja massa recurrents però encara vigents per qualificar la que il·luminà els llenços de Tiepolo. Impertorbable, Venècia acull la vida i la mort sense retrets, sempre orgullosa de ser l’escollida. Brodsky morí a Nova York però, tal com havia deixat dit, fou enterrat al cementiri d’Isola di San Michele; com el professor Gustav von Aschenbach de Mort a Venècia (1912), la cèlebre novel·la de Thomas Mann.

Cant d’amor a Venècia
Joseph Brodsky (Leningrad, avui Sant Petersburg, 1940 – Nova York, 1996) va ser guardonat el 1987 amb el Nobel de Literatura sobretot per la seva obra poètica, escrita en rus i d’una extraordinària qualitat: “per a una escriptura que tot ho abasta, impregnada de claredat de pensament i d’intensitat poètica”, sentenciava l’acadèmia sueca. La seva producció prosística, menys ambiciosa i escrita en anglès, se centrà sobretot en la traducció i en l’assaig. Però si hem de jutjar pel títol que ara ens ocupa, la força poètica impregna la prosa d’aquest escriptor i transcendeix l’observació puntual o la crònica de viatge.
La marca de l’aigua és un cant d’amor a Venècia, a la bellesa incontestable de la ciutat immortal. Reflexions poètiques, escrites amb sensibilitat però també tenyides d’un cert desencant i d’una subtil ironia, en què Brodsky parla de l’ull, de la vista, com el sentit que preval en el viatger i en l’hoste feliçment arribats. L’ull i la llàgrima, diu el poeta, adquireixen aquí un protagonisme inevitable, es vulgui o no. La bellesa roman en la visió i perdura més enllà de la nostra presència: “Perquè nosaltres passem i la bellesa es queda. Perquè nosaltres ens adrecem al futur mentre que la bellesa és el present etern. La llàgrima és un intent de romandre, de quedar-se enrera, de fondre’s amb la ciutat”.

El pas inexorable del temps i el desgast que aquest provoca en totes les coses: aquesta és una de les preocupacions literàries més rellevants en l’obra de Joseph Brodsky. Potser per això sempre tornava a la ciutat segons ell atemporal. A Venècia, diu el poeta, hi va ser feliç i també infeliç, gairebé a parts iguals.

Per a Brodsky, només el llenguatge, la força i la intensitat de la paraula poden resistir l’embat del temps. El seu poder evocador és enorme. La literatura està per sobre, doncs, de les societats sempre canviants. El mot, el poema, com l’aigua que escrostona i alenteix el curs de les hores a la ciutat carnavalesca, és constant i perseverant.

Un heroi de Virgili a la ciutat atemporal
A La marca de l’aigua Brodsky parla del seu temps passat a Venècia, i en recrea moments i impressions recollides al llarg dels anys. Podria afirmar-se que, en certa manera, és una guia molt particular d’aspectes i indrets que agraden especialment l’autor, però també és un assaig eminentment literari amb pinzellades de crònica de viatge i diari personal. Una ombra d’escepticisme i, fins i tot, de solitud (volguda, assumida) recorre aquestes pàgines breus però intenses.
També intensa fou la vida de Brodsky, un heroi de Virgili predestinat a no tornar a casa, com l’anomena Bengt Jangfeldt (professor expert en literatura russa contemporània i traductor al suec de l’obra de Brodsky) en un article publicat al web oficial dels Premis Nobel. L’escriptor, que de jove va ser condemnat a treballs forçats pel règim soviètic, al cap dels anys, ja convertit en ciutadà nord-americà –el 1980 n’obtingué la nacionalitat-, mai no va voler visitar la seva Rússia natal perquè s’hi hauria sentit –deia- com un turista més i això no ho podia permetre. Probablement, Venècia tenia aquest do de preservar relativament l’anonimat i una de vegades necessària condició d’apàtrida per protegir la llibertat creativa.
Al final –tal com diu Brodsky- tot passa, tot se’n va, però la bellesa es queda, perquè és més gran. Com l’amor: “… perquè el nostre amor també és més gran que nosaltres”.

2 Comentaris
  1. Magnífic llibre de viatges, un relat molt personal escrit per un apàtrida sobre una ciutat atemporal, ben cert, que vaig descobrir per casualitat a la llibreria Dietz, ara ja inexistent, del call barceloní.

    Jaume Benavente

  2. Magnífic llibre de viatges, un relat molt personal escrit per un apàtrida sobre una ciutat atemporal, ben cert, que vaig descobrir per casualitat a la llibreria Dietz, ara ja inexistent, del call barceloní.

    Jaume Benavente

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.