Una llum premonitòria

EL COMIENZO DE LA MADUREZ
HENRY JAMES
Traducció de Juan Sebastián Cárdenas
Cáceres: Periférica, 2014 (1ª edició, juliol)
110 pàgs. 14,50 euros

El 1870 Henry James (Nova York, 1843- Londres, 1916) arriba a Londres després de desembarcar a Liverpool i queda absolutament enlluernat per la perspectiva que s’obre al seu davant. La ciutat exerceix en l’escriptor nord-americà una fascinació que, tal com ell mateix dirà en diferents fragments del llibre, esdevindrà fèrtil i profitosa per a la seva obra literària. És “la força d’una revelació” el que sent James mentre descobreix l’embruix d’aquell Londres encara victorià, endut per una incontenible curiositat intel·lectual i mundana. Tot allò que abasta la mirada genera en el jove escriptor de vint-i-sis anys un enorme plaer estètic i cognitiu, un veritable “èxtasi de la comprensió” que no es limitarà a la majestuositat de la gran urbs o a la coneixença de persones d’alta reputació pertanyents als cercles aristocràtics i culturals elitistes, sinó que trobarà en la ciutat més obscura i perversa socialment un dels seus més forts incentius. James hi estableix un diàleg, segons diu, que donarà en el futur fruits literaris de gran consistència.

Henry James evoca a El comienzo de la madurez (The Middle Years, publicat pòstumament el 1917) aquells anys de transició de la joventut a la maduresa, tancant un volum dels nombrosos que componen l’enciclopèdia de la vida –seguint la metàfora que ell mateix fa servir- i oferint-se a un nou cicle que promet noves i apassionants experiències.

El 1870 la mort de Minnie Temple, cosina seva i model inspirador d’algunes de les heroïnes literàries de James, marca de manera decisiva aquest final de l’etapa americana. Fet que coincideix amb l’obertura cosmopolita de l’escriptor cap a Europa: París, Roma, Florència, Venècia i, sobretot, Londres.

Es tracta d’una obra autobiogràfica no acabada, en què l’autor de novel·les com Retrat d’una dama (1881) o Els papers d’Aspern (1888) recorda amb malenconia el sentiment d’intensa felicitat i d’admiració que l’acompanyava en els inicis de l’aventura londinenca; l’avidesa amb què s’impregnava dels constants estímuls que la ciutat li oferia: “Així era com sorgien tots els valors: d’alguna manera quedaven carregats d’utilitat a l’instant, amb urgència, i jo entenia que no descansaria fins que hagués fet alguna cosa amb aquests valors”. Tot plegat, diu James, brillava amb una poderosa “llum admonitòria” que ell no podia desaprofitar i que hauria d’acabar convertint-se en pàgines de gran literatura.

Intensa vida social

Eren anys d’una prodigiosa vida social, en què el jove escriptor no podia deixar de sentir una íntima torbació –confessa ara James- davant la presència de personatges “eminents” als seus ulls, o de reputació i influència evidents en els cercles elitistes londinencs. Cada un dels sopars o trobades als quals assistia deixaven en ell una empremta que el pas del temps reforçaria encara més.

Una d’aquestes coneixences personals que van causar en James una admiració i gratitud infinites va ser la de l’escriptora George Eliot (1819-1880), de qui en fa un elogi rotund en aquestes pàgines viscudes. Per a l’escriptor nord-americà, l’autora d’obres emblemàtiques com Silas Marner (1861) o Middlemarch (1871-72) representava un “tresor de la bellesa i de la humanitat, de l’art aplicat i perfecte, un testimoni històric i estètic del profund interès pels aspectes més intricats de la vida anglesa”. James gaudí en nombroses ocasions de la companyia d’Eliot, podent apreciar-ne així la seva grandesa humana i literària.

Amenitat, placidesa o tracte exquisit són qualitats que esmenta sovint l’escriptor per referir-se a tots aquells actes de societat que li foren tan plaents, gràcies als quals va poder coneìxer –continua rememorant l’autor de complexes trames sentimentals com a La copa daurada (1904)- exponents d’una època a punt ja d’esfondrar-se definitivament. Però també una subtil perversió que l’atreia gairebé impúdicament, tal com reconeix ell mateix, i que va incorporar a la seva obra amb el segell singular que l’identifica. L’aristòcrata lady Waterford o el poeta llorejat pel règim Alfred Tennyson van encarnar aquest tarannà sofisticat i d’una “bellesa inusual” que James celebrava amb delit.

El comienzo de la madurez és un exercici memorialístic intimista, que mostra un Henry James enormement introspectiu i de difícil accés en molts moments. Com és habitual ja a les seves novel·les, la prosa de l’escriptor és densa i complexa, estructurada a través d’una sintaxi formada per llargues oracions que s’entrellacen unes amb altres, ramificant-se  a la vegada en frases més petites i amb múltiples matisos als quals cal estar amatent per no perdre de vista el sentit global.

Llegir James, com també podríem dir de Proust, no és gens fàcil però ens fa indubtablement lectors més intel·ligents. Un plaer, en aquest any del centenari de la seva mort, de degustació lenta però inesborrable.

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.