Una identitat esmunyedissa

A la cèlebre obra de Lewis Carroll, publicada per primer cop el 1865, l’Alícia decideix empaitar el conill blanc que acaba d’aparéixer a través d’un cau profund, segurament molt més del que ella mateixa es podia imaginar. Més enllà d’una simple caiguda accidental, l’aventura de qui ha estat el personatge més reescrit i reinterpretat de la literatura universal té una significació complexa i plena de matisos que s’obren a múltiples perspectives.
I a Atrapa la llebre en tenim una. La seva autora, Lana Bastašić (Zagreb, 1986), ha construït una novel·la que és també un viatge estrany –una road trip fosca- aparentment amb un objectiu més o menys tangible, però del qual se’n van difuminant cada cop més els contorns i la incertesa acaba imposant-se. O, dit altrament, la certesa que no hi ha un final alliberador i que, per tant, estem sempre condemnats a recomençar una i una altra vegada a l’espera de respostes.

Després de molts anys de no veure’s, la travessia que emprenen juntes la Sara i la Lejla pel territori de l’antiga Iugoslàvia –ciutats bosnianes i croates com Mostar, Banja Luka, Zagreb…- en direcció a Viena, transcendeix l’experiència merament física i acaba convertint-se en un laberíntic periple de cerca de la pròpia identitat.
Absurda, contradictòria, també cruel –com el món que coneix l’Alícia-, la relació entre les dues amigues es mou constantment entre el passat i un present que avança a la deriva a mesura que s’apropa la destinació final, mantinguda com un enigma al llarg de tota la novel·la.
Els efectes de la guerra en aquest paisatge fantasmagòric i desolat que travessen les noies hi són sempre presents, en un segon pla però ben perceptible, influent des de la seva fonda empremta malgrat els anys transcorreguts (entre 1991 i 2001, una dècada de conflictes bèlics als Balcans amb desenes de milers de morts i milions de refugiats i desplaçats). Impossible d’oblidar el genocidi bosnià, fins i tot per a les generacions actuals, tal com reconeix Bastašić a les entrevistes, que ha volgut que Bòsnia fos un personatge més en aquesta història.
Hi ha un moment, quan ja n’han travessat la frontera i ara circulen per territori eslovè, que la Sara diu: “Alguna cosa seva, trossets de terra, partícules de foscor, que portàvem sota les cendres. Sempre som a Bòsnia. Ara havíem començat a escampar-la per Europa. La nostra terra de fronteres irreconciliables en realitat no tenia fronteres”.

Com la trasbalsada heroïna de Carroll, la Sara s’endinsa cada cop més en un pou ple de preguntes sense resposta, desorientada enmig d’un joc de miratges tan absurd com desconcertant. Qui o què busca, en realitat,  incapaç de veure-hi més enllà? Es pot atrapar una llebre, i fer-la estar quieta, fidel, al teu costat, si és esmunyedissa de mena?
Potser la clau és al quadre Llebre jove (1502) de Dürer, exposat a l’Albertina Museu de Viena, que també té un protagonisme aquí. El pintor alemany va immortalitzar l’animal tenint-lo com a model al seu estudi o des d’uns esbossos presos del natural? Què ens revela, la seva contemplació atenta?
Tot plegat podria ser  una construcció mental i literària de la mateixa Sara, la narradora omniscient d’aquest relat circular sense un desenllaç clarament delimitat.

Escrita amb una prosa vigorosa i penetrant, Atrapa la llebre (en serbocroat, 2018) ha causat una molt bona impressió a la crítica i ha estat finalista del premi NIN, el més prestigiós de les lletres ex-iugoslaves.
La seva autora, Lana Bastašić (Zagreb, 1986) ha obtingut diversos reconeixements a la seva obra –contes, poesia i teatre-, abans d’aquesta seva primera incursió en la novel·la.
Una reescriptura d’Alícia al País de les meravelles”, tal com diu la jove escriptora, però amb una singular personalitat literària que la converteix en una de les novel·les més inquietants del moment actual.