Una elecció difícil

Quan el 2003 es va estrenar la pel·lícula de Lars Von Trier, Dogville, algunes crítiques –i no sense raó, al meu parer- la qualificaven més de “teatre filmat” que no pas de producte cinematogràfic pur. El director danès desafiava alguns dels paràmetres convencionals en l’ús i organització de l’espai fílmic, o fins i tot en la direcció dels actors i actrius. De fet, l’acció transcorria en el que es podria considerar com un gran plató o, tornant al que dèiem abans, l’escenari immens i despullat d’un teatre. Tanmateix, qui fou un dels fundadors del moviment Dogma tornava a sorprendre amb una proposta desconcertant però alhora d’una gran força temàtica i interpretativa.

El muntatge que se’ns ofereix ara al Teatre Lliure és ben diferent del film en què es basa, tot i que la idea matriu i el cos argumental en què se sustenta és pràcticament el mateix. Per començar, el treball de dramatúrgia realitzat per Pau Miró i Sílvia Munt (que també dirigeix l’obra) adopta una perspectiva propera tant en la localització de l’acció, la seva ubicació geogràfica, com en el traç dels personatges que hi concorren. L’escenari del que serà més endavant la dissort de la Virgínia és aquí un poble petit, un d’aquests indrets de la Catalunya rural aparentment tranquils, i més concretament el centre cívic o el cafè principal de la vila, o totes dues coses alhora.

El motiu que fa fugir la Virgínia, una noia d’aspecte fràgil amb un caràcter esquerp i decidit, de no sabem què o qui i que la porta en plena nit a aquest local solitari, és del tot homologable –si ho podem dir així- al que mou la Grace (no cal dir que magnífica Nicole Kidman) a la pel·lícula, però més versemblant. I el desenllaç de l’obra, centrant-nos sobretot en les dues últimes escenes que ens descobreixen la resposta a l’enigma inicial, no segueix tampoc el mateix camí de la cinta. Vet aquí uns elements diferenciadors clarament encertats en aquesta adaptació teatral.

La reflexió que ens proposa Dogville: un poble qualsevol és enormement interessant; les qüestions que tracta tenen la preuada virtut de ser allò que en diem atemporals, vigents més enllà del moment actual, d’una vigència que no caduca. Remet a unes contradiccions presents en tot individu, latents en qualsevol societat  i que poden acabar manifestant-se obertament; de fet, podem convenir que són inherents a la condició humana (Shakespeare ja ho va dir segles enrera).

Una línia molt prima

La línia que separa la generositat, l’acolliment de l’altre, de l’hostilitat i fins i tot de la crueltat és molt prima. Fins a quin punt la presència del foraster, de la persona que de cop trasbalsa el nostre confort quotidià demanant auxili, o simplement volent recomençar, pot ser percebuda com una amenaça per al manteniment del nostre status social? Encara més si es produeix al sí d’una comunitat petita, tancada, assentada en una falsa harmonia? Ens fa por mirar-nos al mirall i acceptar sense pal·liatius que som covards? Qui és més honest al final, quan es permet que es produeixi el linxament col·lectiu, el Max (bona interpretació plena de matisos de David Verdaguer), els altres vilatans, el pare de la Virgínia? (mesurat, inquietant en el seu personatge Andreu Benito) O ningú?

La Virgínia és el boc expiatori perfecte, l’altre que justifica l’execució del càstig, la seva exemplaritat, sense saber ben bé de què és culpable. N’hi ha prou amb creure els rumors i les tafaneries que es fan córrer, o les notícies poc fiables procedents de fonts poc o gens comprovades. Ningú no gosa aturar-ho, perquè fer-ho seria tant com reconèixer l’existència del monstre interior i la degeneració que s’ha apoderat d’unes vides immerses en el tedi i la buidor.

A mesura que avança l’obra, la perversió guanya terreny en aquest racó de món. La cordialitat forçada d’uns i el cinisme més o menys contingut dels altres s’esmicolen. Cadascú juga el seu rol, tal com se n’espera (l’Albert, per exemple, desemmascara la seva aparent bonhomia; Lluís Marco sobri, sever).

El muntatge creix aquí en intensitat i en força interpretativa, sobretot per part de la Virgínia (Bruna Cusí encarna amb convicció la víctima que, desesperada, acabarà també ella creuant la línia vermella, mostrant-nos ara un costat més amagat de la seva personalitat) i amb el contrapunt d’un Max a punt de perdre el control: uns acaraments que no són tan lluny de Tennessee Williams. I una conclusió no sospitada, sorprenent.

No podem deixar de qualificar com un gran encert el disseny de l’escenografia. Dues accions que es complementen al llarg de la representació: la que succeeix en el centre cívic, el bar que és el punt de trobada dels veïns, que és la principal i la que desenvolupa tota la càrrega dramàtica de la història; i les imatges projectades en una pantalla gran al fons de l’escenari, en què es veuen moments fugaços, reaccions, moviments i gestos més clandestins, en un pla que busca situar-se volgudament al marge de l’espai escènic convencional, accentuant un cert distanciament respecte al relat tancat que construeixen els personatges presents físicament.

Potser al final no hi ha cap més opció que la que emprèn la Virgínia, ens podem preguntar. Quina és l’elecció correcta?