Restitució


L’any passat en va fer cent del naixement d’Aleksandr Soljenitsin i deu de la seva mort: l’escriptor rus de la segona meitat del segle XX més conegut i valorat fora del seu país –si més no fins al retorn del seu exili forçat el 1994-, que pagà amb escreix la seva dissidència política vers el règim estalinista. Enviat a partir de 1945 a diferents camps de treball, desterrat posteriorment al Kazakhastan, malalt de càncer, el 1958 recupera la llibertat i la salut i viatja pel país que li ha estat furtat fins aquell moment, i escriu.
D’aquesta restitució vital en surten una primera sèrie de Miniatures –publicades ara en català en el present volum-, escrita entre 1958 i 1960: textos breus que celebren el retrobament de l’home, de l’escriptor, amb la natura i amb el patrimoni tradicional i, al capdavall, amb ell mateix.
La mirada de Soljenitsin no és, però, complaent, encara que sí de joia per l’oportunitat de recuperar la llibertat de viatjar, de contemplar, i de reflexionar-hi sense mordasses aparents. El plany pel temps perdut, per l’absurditat de tantes morts, pels ressons eixordadors de la gran tragèdia del poble rus, hi és ben present: “És terrible pensar que totes les nostres         
malaguanyades i dissortades vides, tots els arravataments fruit de les desavinences; els gemecs dels qui passaren per les armes /…/, que tot pugui caure en l’oblit”, diu en una d’aquestes peces, La ciutat sobre el Nvà.
Les paraules de l’autor de la monumental Arxipèlag Gulag 1918-1956 (publicada originàriament en tres parts el 1973, 1975 i 1978) en aquests apunts literaris presos del natural acaben contenint una pregària, un acte de fe malgrat les penúries patides. Soljenitsin agraeix a Déu la seva presència i la força que li dóna quan “la meva raó es marceix o el dubte la debilita”; la veu de l’escriptor és plena d’una vitalitat interior que ressorgeix, adolorida però compromesa com sempre.

Un humanisme irreductible
Hi trobem a continuació la segona sèrie de Miniatures que Soljenitsin va escriure més de trenta anys després, quan torna de la seva llarga expatriació viscuda a Alemanya, Suïssa i els Estats Units (dues dècades d’ençà que el 1974 fou expulsat per les autoritats soviètiques). Ara convertit en un mite vivent, l’escriptor viatja de nou pel seu país i deixa constància dels seus pensaments i impressions: serè, alleujat, la seva prosa no amaga, però, la profunda vergonya que no pot deixar de sentir: “És un sentiment d’humiliació que no et treus mai de sobre. No és passatger, ni canvia amb facilitat, com passa amb els sentiments de tot individu /…/. No, es tracta d’una opressió constant i persistent: ja t’hi despertes, l’arrossegues a tota hora i t’acompanya també quan caus rodó a la nit”, escriu en aquesta corprenedora peça del mateix títol que el llibre.
Malgrat la seva confessió, de la sinceritat de la qual no crec que en puguem dubtar, feta en uns moments de la seva vida certament especials, Soljenitsin arribà a manifestar en altres ocasions opinions afirmant la supremacia de Rússia en relació a les altres nacions i menystenint els règims polítics occidentals. Una paradoxa brutal venint d’algú que ha patit de manera extrema i continuada la crueltat de l’estat totalitari soviètic.    
Completen aquesta mostra de la narrativa breu de Soljenitsin un relat curt, Quina llàstima (escrit entre 1963 i 1965, però no publicat fins al cap de vint anys), i la nouvelle Un incident a l’estació de Kotxetovka (publicat el 1963). L’escriptor rus ens presenta uns personatges que viuen immersos en un ambient de misèria moral i de permanent desconfiança imposats pel règim polític soviètic d’aquells anys. Amb una prosa que mostra allò que George Steiner qualifica com “la santedat del mínim detall” en l’estil i l’obra de Soljenitsin[1], ens descriu de manera meticulosa les atmosferes físiques opressives en què cohabiten aquests individus i els seus dilemes constants a l’hora d’actuar.    
Premiat amb el Nobel de Literatura el 1970 –que no pogué anar a recollir per por a les represàlies polítiques-, “per la força ètica amb què ha donat continuïtat a les tradicions indispensables de la literatura russa”, Aleksandr Soljenitsin és per a l’Acadèmia sueca un exemple d’humanisme irreductible que impregna la seva visió de “la universalitat de l’experiència humana”.

Un clam contra l’obscenitat que representaria l’oblit de llegats com aquest, o contra -el que ve a ser el mateix- una banalització estúpida dels esdeveniments que van nodrir-ne una experiència humana i literària d’aquesta magnitud. 

[1] George Steiner al seu assaig “De Profundis”, inclòs en el llibre George Steiner en ‘The New Yorker’, Siruela, 2009.
No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.