El recer més preuat

CAP A LA BELLESA, DAVID FOENKINOS
Traducció de Pau Joan Hernández
Barcelona: Edicions 62, 2019 (primera edició, febrer)
220 pàgs. 18,90 euros


La bellesa estàtica, que no vol dir passiva ni encara menys buida, d’un quadre, d’una obra pictòrica destacada, elogiada com una autèntica obra mestra, pot transmetre pau, assossec, al cor adolorit. Gairebé pot arribar a fer-nos sentir provisionalment feliços, essencialment arrecerats.
És el cas de l’Antoine Duris, professor d’art, gran amant de la quietud dels museus (quan n’hi ha, tot s’ha de dir; segons quin, la sala o la secció en qüestió, l’atracció que genera en el públic visitant el pintor que hi habita), i de la seva gens estrident transcendència cultural i humanística. Però el seu comportament és inicialment enigmàtic, estrany als ulls de la cap de recursos humans del magnífic Orsay (imprescindible, si s’és a París; fins i tot potser més que el Louvre), quan entra a treballar de vigilant al conegut museu. El seu capteniment no és l’habitual en altres persones amb aquest tipus de feina; l’Antoine estableix una relació gairebé íntima amb un dels quadres exposats, pel qual sent una especial atracció: Retrat de Jeanne Hébuterne, pintat per Amedeo Modigliani el 1918.
El que ha dut a aquest home profundament reservat a l’estat actual de volgut aïllament ho descobrirem en els següents capítols, retrocedint unes setmanes, quan la quotidianitat del professor Duris es va veure trasbalsada per dos fets que serien decisius en la seva vida: la separació de la Louise i la incorporació d’una nova alumna, la Camille, al centre acadèmic de Lyon on impartia les classes.
Els designis de la Providència, tal com se sol dir, són imprevisibles i sovint sembla que segueixin capriciosos rumbs. Com en aquesta història, en què els camins de l’Antoine i la Camille s’encreuen de manera tan afortunada com, al capdavall, fatídica. Cadascun conviu com pot amb un dolor punyent, de diferent magnitud, que només l’art pot ajudar a apaivagar.
El de la Camille, incrustat dins seu després d’uns fets absolutament reprovables, només troba consol en aquesta bellesa serena i profunda de la que parlàvem al principi: “Va comprendre el poder cicatritzant de la bellesa. Davant un quadre, no som jutjats, l’intercanvi és pur, l’obra sembla comprendre el nostre dolor i ens consola a través del silenci, es manté en una eternitat fixa i tranquil·litzadora”. Aquest fragment, que descriu un moment molt especial en l’ànim de la Camille, resumeix  perfectament el missatge principal que ens transmet la novel·la.
L’autor traça un cert paral·lelisme entre la dissortada vida de la jove i la també tràgica relació que va haver-hi entre el pintor Modigliani (1884-1920) i Jeanne Hébuterne, que es va suicidar embarassada dos dies després de la mort del seu idolatrat amant. El seu aire melangiós va captivar l’artista que moriria alcoholitzat i en la pobresa, fins a convertir-la en la musa immortalitzada que l’Antoine Duris contempla fascinat a l’Orsay.       
David Foenkinos (París, 1974), l’autor de les celebrades La delicadesa (2009) i Charlotte (2014), ens parla aquí de la redempció de l’individu a través del gaudi immens de l’art, dels seus efectes terapèutics, del seu potencial estètic i cognitiu.
No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari

El teu mail no apareixerà publicat.