Un privilegi incommensurable

Nonagenari i molt afeblit, tot i que amb la lucidesa intacta, Steiner concedeix una darrera entrevista a l’amic amb qui ha compartit vivències i afinitats. Poques vegades el plaer pel coneixement i l’amor immarcescible als clàssics troben un encaix tan fecund com en aquestes converses que Nuccio Ordine aplega al seu llibre. Un testimoniatge desbordant de saviesa, el d’aquests dos humanistes ja absents.  

Nuccio Ordine va acabar d’escriure aquest llibre el 2022, i a finals d’abril d’aquell mateix any l’editorial milanesa La nave di Teseo el va publicar. Aquest era, malauradament, un darrer homenatge imprès que Ordine li dedicava al seu amic George Steiner, perquè el 10 de juny d’enguany el professor i escriptor calabrès va morir als seixanta-quatre anys.
Ordine va ser professor de literatura a la Universitat de Calàbria, a més de professor convidat a Yale, la Sorbonne, l’Institut Max Planck de Berlín i membre del Harvard University Center for Italian Renaissance Studies, entre molts altres mèrits acadèmics. Expert en el Renaixement, Ordine fou també un tossut divulgador dels clàssics, com Steiner: Clàssics per a la vida (2017) o Els homes no són illes (2022) en són dos bons exemples, amb un format que combina la brevetat expositiva i una selecció de fragments representatius dels autors que ell considera canònics.

Quan Ordine escriu L’hoste incòmode, ja han passat dos anys de la mort de l’amic enyorat i que ara és evocat pel seu biògraf ocasional. Dic biògraf perquè a la primera part, l’autor de La utilitat de l’inútil (2013) fa una semblança de George Steiner (París, 1929 – Cambridge, 2020) prou completa, en què destaca els aspectes essencials del seu immens llegat: professor de literatura comparada a Oxford, Ginebra, Stanford, Cambridge…; assagista, amb més d’una trentena de títols publicats; columnista i crític literari a The Economist, The Times Literary Supplement, The Guardian i sobretot a The New Yorker (1966-1997)…

Amb una notòria capacitat de síntesi i inserint breus passatges procedents de les seves obres (de Steiner) –principalment d’Errata (1997; en català, 1999), la seva autobiografia intel·lectual–, Ordine parla de les grans passions que van marcar la vida de l’erudit i que són presents en les seves converses. La segona part del llibre que ens ocupa conté, precisament, quatre d’aquestes trobades precedides de la darrera entrevista que Steiner va mantenir amb Ordine: una mena de comiat, força emotiu en alguns moments, de l’il·lustre estadant de Cambridge. Totes elles foren publicades a Corriere della Sera entre 2006 i 2019, i mostren un Steiner tranquil i diàfan comentant temes importants de la seva trajectòria, com el de la ruptura amb The New Yorker després de més de trenta anys o la relació entre la pràctica de l’escriptura i la seva vocació d’ensenyar.

L’admiració pels clàssics fou la gran devoció de Steiner; l’estudi dels grans mestres, als quals s’hi va dedicar plenament, amb contínues lectures i relectures: Homer, Dant, Shakespeare, Tólstoi, Dostoievski… El seu poder transformador, afirmava, és enorme. Cada una d’aquestes obres immortals trasbalsa tot el nostre ésser, no tan sols l’intel·lecte. És «un tresor que ens acompanya durant tota la nostra vida», referma Ordine.
L’acadèmic i col·laborador de la coneguda capçalera italiana sosté que hi ha dues ànimes que conviuen i s’interpel·len sovint, en Steiner. L’una, la que enalteix la regeneració interior per mitjà dels continus aprenentatges que aporta el saber i que és conscient del privilegi que han tingut persones com ell: el de poder ser el “carter” (manllevant Puixkin) dels grans creadors i transmetre tot aquest bagatge a la societat, però sabent a quines “bústies” s’ha de dipositar per no malmetre’n el seu valor (Lliçons dels mestres, 2003; en castellà, 2004). I l’altra, la que constata i denuncia el rotund fracàs de les humanitats davant la barbàrie del món. Van claudicar, deia, durant la “llarga nit” del segle XX. La Xoà n’és una prova ben eloqüent.

Steiner, però, també es va mostrar molt crític respecte a la qüestió jueva, i censurava clarament la deriva cada cop més extremista de l’estat d’Israel. Es considerava un bon hoste entre els homes, però al mateix temps no va renunciar mai a expressar les seves opinions, incòmodes com a mínim ‒també en l’àmbit acadèmic‒, gens donades a la llagoteria. Aquesta actitud incorruptible i escèptica en molts assumptes es complementa amb una prodigiosa predisposició a la reflexió i l’autoanàlisi, com es pot comprovar en l’entrevista que Ordine li va fer, a proposta de Steiner, i que va publicar-se amb caràcter pòstum el 4 de febrer de 2020 a Corriere della Sera, l’endemà mateix de la seva mort.

Amb un to més confessional, l’humanista parla dels errors personals i professionals que ha comès al llarg de la vida, dels encontres anhelats que mai no van celebrar-se, d’aquella “estranya follia” que encara el commovia: el plaer il·limitat de la lectura. «No em penedeixo del camí que vaig triar. M’he equivocat molts cops, però el privilegi més gran que es pot tenir, la llibertat més preuada és la de no tenir mai por a equivocar-se».